Fins a la irrupció sorollosa de la modernitat, el nostre paradigma de jardí responia al model anomenat com a hortus conclusus, un espai interior, dins de les cases, obert només al cel i a la terra. La preferència per eixe àmbit claustral, de plaer privat i d´introspecció, és el fruit d´una llarga herència d´arrels llatines i orientals. És el goig de la pedra o de les ressonàncies clàssiques del marbre, del silenci, de patis interiors quallats d´arbres i plantes, de menuts horts, de remors d´aigua, i probablement una de les mostres d´una serenitat ja perduda o d´una nostàlgia de la terra sorgida de l´aspror de la vida urbana. A la mateixa ciutat de València, fins fa poc més d´un segle eren incomptables els hortus conclusus plantejats i viscuts com a espais de retir o descans, d´àmbit estrictament privat i zelós de mirades alienes, tradicionalment tancats per un mur, i que perpetuaven la desitjada ficció de l´aïllament del món.
Tota eixa idea del jardí en realitat configura o vol configurar un entorn on la naturalesa apareix sotmesa, ordenada, seleccionada, miniaturitzant i remetent al mite edènic, primordial, a llocs com el Jardí de les Hespèrides, on s´amagava el secret de la immortalitat en les pomes daurades que penjaven de l´arbre de la vida, i que va buscar Hèrcules en el seu onzé treball. O el mateix Jardí de l´Edén, d´orígens bíblics i gravat a foc en l´imaginari col·lectiu de mitja humanitat com a sinònim de paradís perdut.
Entre els hortus conclusus amb vocació d´oblit i els jardins fastuosos i mítics queda, com un intent d´eternitzar-ho tot, la literatura. La literatura que ha fet de l´anar, vindre i estar en eixos jardins un motiu de goig o de remembrança, de melancolia o de serena felicitat. El lloc de trobada de dos jóvens amants a Verona serà un balcó dins d´un jardí nocturn, fent d´eixe espai el locus amoenus o lloc idíl·lic, enllaçant al mateix Shakespeare amb la tradició clàssica que beu de Teòcrit o Virgili. Els jardins omnipresents en les obres de la nord-americana Edith Wharton són refugis d´harmonia, senzills temples de bellesa que volen ser un transsumpte de la felicitat. Igual que per a Virginia Woolf eren sinònims de la passió, i així la seua amant, Vita Sackville-West, en correspondència a la dedicatòria que aquella li havia fet del seu celebèrrim Orlando, li va dedicar el seu poema Sissinghurst, nom de l´exquisit jardí anglés on havien passat juntes les seues millors hores.
Com també és un jardí qui espenta i recrea tota la narració en Bomarzo, l´esplèndid fresc renaixentista que ens va deixar l´argentí Manuel Mujica Láinez, i on una sèrie d´escultures disseminades entre els arbres d´un jardí fabulós, fill d´un somni, ens faran viatjar per la vida envejable i terrible del príncep Pier Francesco Orsini. I altres dos argentins més, Jorge Luis Borges i Julio Cortázar, ompliran dos dels seus contes més coneguts i redons „El jardín de senderos que se bifurcan i Continuidad de los parques„ de tota una simbologia de l´etern retorn i d´una aposta estètica agosarada i genial, tenint els jardins com a motiu, raó i excusa.
Els exemples en poesia de la idealització del jardí com a espai mític, de record o d´ensomni són inacabables, però no convé fatigar amb més. Quedem-nos simplement, doncs, i per proximitat, amb el record dels nombrosos poetes àrabs, amb Al-Russafí al capdavant, que dels jardins i horts oberts de Russafa „ben diferents als hortus conclusos que ens singularitzarien després„ van elogiar des de les més tènues flors fins la lleugera arquitectura de l´aire. I també amb estos versos definitius de Pere Gimferrer, del seu poema Llum de Velintònia: «Present en la claror suspesa, aquest jardí / és l´estança del temps». Encara que sempre podem i devem concloure amb la sentència del gran Voltaire: «Il faut cultiver notre jardin», i l´evocació dels seus múltiples significats, literals i críptics.
