«Sóc Enric Valor i Vives, de Castalla, i com que vosté publica això i sóc molt afectat a l´idioma nostre, tinc un gran entusiasme per la llengua i volia ajudar-li, si vol». És Alacant, 1932, i amb aquesta frase s´enceta la tasca periodística d´una de les figures més poderoses de la cultura valenciana al segle XX. L´interlocutor era Josep Coloma, director del setmanari satíric El Tio Cuc, publicació republicana, d´esquerres i anticlerical, i la primera on va col·laborar Enric Valor (Castalla, 1911 - València, 2000).
Quinze anys després de la seua mort, el relleu públic i científic de l´escriptor i lingüista no s´apaga. Ans al contrari. Però si hi ha un aspecte de la seua trajectòria desconegut, aquest és la seua producció periodística. El buit l´ha cobert ara l´investigador Josep Daniel Climent (La Granja de la Costera, 1959) amb la publicació per part de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) de L´obra periodística d´Enric Valor (1933 - 2000), un estudi que afegeix digitalment (un CD acompanya el volum) els vora 550 articles de premsa publicats pel mestre de Castalla al llarg de tota la seua vida en un total de 23 diaris i revistes.
La principal raó per al desconeixement de la producció periodística de Valor ha estat la dispersió. Dispersió en nombroses plataformes i dispersió en el temps.
L´escriptor castallut començà a publicar en premsa durante la II República, però la Guerra Civil i la repressió franquista comportaren una etapa de silenci periodístic. Fins els anys 60, quan tornà a publicar, amb el valor afegit „assenyala Climent„ de fer-ho en valencià gairebé sempre, malgrat el context polític, i d´escriure principalment sobre llengua.
La tornada de Valor a la premsa es va produir mitjançant les planes del suplement cultural Valencia del diari Levante i en el vespertí Jornada, on va publicar més de quatrecentes col·laboracions en cinc anys, bàsicament sobre llengua. És el temps de les sèries Parlem bé i les de Vocabulari i Gramàtica. Aquest material l´utilitzarà després en els seus llibres de llengua. De manera esporàdica publicà alguna narració, com un conte de Nadal (en valencià).
Al final de la dècada dels 60, Valor periodista va anar un pas més enllà, en implicar-se de manera directa en la revista Gorg, una de les primeres publicacions en valencià durante el franquisme. Va ser la seua ànima, el director de facto, malgrat que hi figurava Joan Senent. Valor va estar en presó per uns negocis fallits relacionats amb una concessió hidroelèctrica i va ser en les converses que mantenia cada dijous en la sala de lletrats de la Modelo de València amb Senent on van gestar Gorg, que en principi tenia com a filosofia informar de llibres editats i per editar.
Joan Fuster, Sanchis Guarner, Lluís V. Ninyoles, Amadeu Fabregat, Esteve-Casanova, Josep Vicent Marqués, Rodolf Sirera o Vicent Soler van ser alguns dels col·laboradors de la revista, on el de Castalla treballà «com un negre», deia anys després, fent de quasi tot: des de director i corrector a portar una secció de valencià (Millorem el llenguatge) i redactar un parell d´editorials. Un d´ells titolat «Sobre la unitat de la llengua literària».
Esclat, Pont Blau (editada a Mèxic), Información, Saó, Canelobre, El Temps, All-i-oli, Mediterráneo i també Levante-EMV, i en concret en alguna ocasió aquest mateix suplement de Posdata, van ser algunes de les altres publicacions on Valor va participar.
Va fer entrevistes, narracions, necrològiques de amics morts, però sobretot articles de reflexió nacional (en la etapa republicana i en la tornada de la democràcia) i , això sempre, escrits sobre llengua, en valencià i en castellà (quan no estava permés altre idioma).
Valor no és Carles Salvador, que publicà en més de seixanta plataformes periodístiques, però el seu paper en premsa no és menyspreable. Va seguir la idea de Salvador i altres valencianistes sobre la importància del paper diari per a la presència pública d´aquest moviment. Valor va ser una mena d´hereu de Salvador a partir de 1955 en el paper de divulgador gramatical, explica Climent, reivindicador altrament d´un major reconeixement públic de l´autor mitjançant una Fundació Enric Valor en el seu llar de Castalla. Tal com les Corts van aprovar en 2013 i el Consell va oblidar.
