Si València va poder fer una bona exposició per al centenari de la naixença d´Ernest Hemingway, gràcies a Manuel Tarancon i, per pura casualitat, a un atzar, a Carles Recio, en canvi a l'USA mai no havien fet res, ni a la seua ciutat natal, Chicago „on l´han odiat més que admirat„ i menys encara a Boston o Washington, malgrat que la vídua, Mary Hemingway, que era la quarta muller, va fer una donació ingent a la Kennedy Library de Boston, albergada tot just en un edifici de Pey davant una badia preservada, a prop de la Universitat estatal (i no dels colleges privats de Harvard o de Cambridge, sorpreses).
És ara, lluny del 1999, quan Nova York s´ha ocupat del gran escriptor, en una mostra titulada Ernest Hemingway, entre dues guerres. Més val tard que mai, ho fa però un museu privat, la Morgan Library (ara Museu Morgan), que té originals i incunables valuosos, en un edifici que va disenyar l'empresa McKim&Meade però en la qual va col·laborar Guastavino, „més del seu fill„ perquè el valencià Rafael Guastavino ja era mort i ben mort, quan s´acabava, però és clar, és un dels landmarks de Nova York.
La mostra s´obre amb la foto d´ell, ferit a Milà, tot passejant-se en closes, i gairebé tot ve de la Kennedy Library, com vingué en bona part de la mateixa institució, tan generosa amb nosaltres „Diputació de València, Centre de la Beneficència„, com ara ho és, amb quasi les mateixes fotos, però ara sí, amb documents que no podien viatjar llavors (Stephen Plotkin em va facilitar la feina, tot i arribar jo sense recomanaments de cap universitat valenciana i/o espanyola, un error meu que em podía haver costat no sols el temps, sinò la mateixa exposició ací). Malgrat el meu preocupant i limitat anglés però efectiu pels resultats, al terme d´un sol dia i uns minuts de demanar audiència amb el director de la gran fundació, tot just estrenada llavors,i sense cita prèvia, em feu cas.
Les fotos que vaig triar foren copiades i enviades i sols una persona de curt enteniment la feu trontollar un o dos mesos, perquè les amagà a un armari, no sabrem mai si era sàdic o simplement burro, que no va aconseguir res. Això sí, els presumptes maquetadors esperaren amb paciència, cobraven igual, els havia contractat Antonio Lis „molt dialogant i sempre atent amb un enemic ideològic com era jo i sóc encara„ i ho feren tan fatal que no van obrir caixes per als peus de fotos i ja a la impremta, situada a un polígon de Catarroja o Silla, ho vaig reinventar tot, i escriure fiant-me de la meua memòria, sense fitxes ni la llista manuscrita que portava del subterrani de l´arxiu bostonià. Cal afegir que disseny del cartell, lletres, colors i tipus ho vaig fer jo, però ells cobraven, ho dic sense animadversió, per l´autoria artística, que quede clar per sempre.
Nova York ara fa el que feu València i, com va dir llavors el professor Douglas Laprade, de la Universitat de Texas-Iberoamericana, «és la més gran producció fins a la data». Si tenim en compte que aquí se celebrà una reunió internacional d´experts i que a la Universitat Menéndez Pelayo es féu un curs just quan anava a cloure la mostra i es va publicar un rider que fins ara és encara el més contundent (superior, al meu entendre al qual es va editar a París quan va morir el novel·lista) els objectius no foren desdenyables i podem presumir.
No han assenyalat a la Morgan res sobre conferències ni sobre les pel·lícules, però ací el cicle, ja pagat i anunciat a la Filmoteca, no va tenir lloc, perquè un personatge „endollat encara des de fa trenta anys i que no sap parlar en públic„, es negava a què constara que jo era el comissari i que les havia tríades o localitzades jo mateix, sempre hi ha energúmens dins les institucions de tots. Pel que fa al nivell basta dir que el rector de Princeton, Michael Reynolds, em va escriure i em va demanar dirigir el Congrés següent, mundial, posterior al centenari del gran escriptor i que els programes de TV, ràdio, o en la premsa d´aquell moment, va obtenir un gran ressò, fins i tot a Canal 9, el darrer dia que era oberta. Després de pasar 80.000 visitants, rècord autèntic d´audiència en València, d´una mostra postposada dues vegades, oberta en vacances nadalenques, sense visites de col·legis ni de la tercera edat i sense falsificar les xifres, perquè Manuel Muñoz Ibañez, „col·locat per Maria Consuelo Reyna a dit, com també Rado a la Filmoteca„ no desitjava de cap manera aquest gran èxit, li feia nosa, com va assenyalar a la inauguració la secretària autonòmica de Cultura, Consuelo Ciscar. I el miracle fou possible perquè va aparéixer gairebé a quaranta programes de TV en Espanya a hores de màxima audiència, gràcies a què Francisco Rivera Ordóñez va acceptar la meua invitació, a set dies de casar-se amb la filla de la duquesa de Alba. I sols demanaren el vol en avió de Sevilla a València i no van ni sopar, amb gran despago de la muller de Tarancon. Encara quedaven cavallers a la família de El Niño de la Puebla, el pare de Ordoñez, el doble del personatge central de The Sun Also Rises.
Aquesta, novel·la escrita el 1925 a València en pocs dies, acabada a Biarritz i corregida a Schruns (Àustria) en hivern i eixida el 1926 a New York és la partida de baptisme de la Generació Perduda. I a la mostra que ara inauguren a Nova York s´hi veu per primera vegada el manuscrit i la va escriure al llit a una dispesa a València, en quaderns i papers, amb ploma estilogràfica, i no amb màquina d´escriure „la Royal portàtil potser no havia vingut amb ell„ i així mor una llegenda que ell havia contribuït a crear a les seues memòries inacabades, A movible feast, un any abans de suïcidar-se. Escrivia així perquè en una lletra ho va dir, «es controla millor l´estil». Jo estic d´acord per una vegada amb un mitòman i mentider al servei de la seua imatge pública.
La mostra a New York, ara oberta, cal que la visiten molt especialment els valencians que van a la metròpoli nord-americana i que passegen a prop de la Morgan i de la Central Station de Guastavino. Per cert, Hemingway va anar un sola vegada a Algonkin i els paparazzis els pillaren amb la tercera nuvia, Martha Gellhorn, al Stork Club, abans de venir a València el gener de 1937 i després de coincidir els dos a París i seguir amb el seu adulteri (n´hi ha film i és de Michel Kaufman amb la Nicole Kidman i el meu admirat Clive Owen, res, compren el DVD i sabran la resta, acaba mal). Queden assabentats.
