Dins les tasques dels professors universitaris hauria d’estar no solament la investigació i l’análisis de les fonts històriques dedicats a un reduït cercle de connesseurs, sinó també la creació de síntesis i obres de alta divulgació dedicades a un públic ample, no especialitzat, però àvid de coneixements històrics, malgrat que aquestes darreres siguin poc valorades de cara a certes avaluacions universitàries. L’obra que ens presenta Rafael Narbona Vizcaíno neix amb la vocació de dirigir-se a un públic específic, els dels estudiants universitaris, però també a tots aquells interessats en la historia medieval.
L’autor es dol de l’escás interés dels historiadors, valencians, catalans i mallorquins, per l’estudi dels que anomena «regnes occidentals» de la Península Ibèrica, però només pel que fa a la historiografía valenciana hem de destacar, entre els medievalistes, les importants contribucions del Dr. Paulino Iradiel, penso per exemple amb la seva contribució sobre la «Crisis Medieval» publicada a la Historia de España, coordinada per Antonio Domínguez Ortiz, publicada en l’any 1988, i, entre els modernistes, la figura de Ernest Belenguer amb les seves obres Fernando el Católico, publicada en 1999, y La Corona de Aragón en la monarquía hispánica, publicada en l’any 2001.
La naturalesa del seu treball queda palesa tant en la presentació, com en l’estructura de l’obra, i en la seva organització. El llibre, de més de 400 pàgines, es presenta amb un format de llibre de butxaca sense il·lustracions, però amb una portada significativa, la de un mapamundi medieval, on es rubriquen les interrelacions dels regnes ibèrics amb l’Europa i l’Àfrica mediterrànies. Una redacció acurada i un tipus de lletra clara i de bon tamany fan del llibre una obra atractiva pel lector.
L’estructura de l’obra s’adapta al disseny conceptual establit per l’autor en el prefaci. No es tracta d’una història d’Espanya a l’Edat Mitjana, sinó d’una història dels regnes ibériccs de l’Edat Mitjana, no es tracta només d’una historia dels cristians sinó també dels musulmans, l’autor afirma al respecte que «ni l’Edat Mitjana peninsular ni la hispánica es poden explicar sense la presencia andalusina», no es tracta d’una historia homogeïtzadora o unitària, sinó que tracta de reflectir la multiculturalitat que operava en els segles esmentats. L’obra defuig concepcions historiogràfiques exhaurides, com la historia total, i es centra en l’evolució política i social dels diferents «pobles, terres i sobiranies».
Malgrat l’abast cronològic de l’obra -del segle III al segle XV- i la diversitat d’entitats polítiques estudiades, l’autor ha articulat, de forma brillant, la materia en nou grans blocs. El primer bloc està dedicat a la fi de la Hispània romana i al regne visigòtic, amb un espai cronològic de més de 400 anys, caracteritzat per la debilitat de les estructures polítiques i la rápida evolució dels vincles socials. En el segon bloc s’examina l’inserció del món oriental en la Península Ibèrica, entre els anys 711 i 1212, la brillantor del período califal, la inestabilitat i fallida de l’organització política dels musulmans. La invasió musulmana i la seva incompleta dominació tant de la Península Ibèrica com de les dues vessants dels Pirineus determina reaccions en regions marginals, primer a la serralada cantábrica i poc després als Pirineus, que determinaran la formació dels primers nuclis, que és el tema del tercer bloc del llibre. La feudalització de les societats cristianes, l’expansió territorial i els conflictes pel lideratge ocupen els blocs quart i quint de l’obra, dedicats als segles XI-XIII. Els regnes capdavanters com Castella i la Corona d’Aragó protagonitzen els blocs sisé i setè dedicats als impactes de la crisi, als problemes constitucionals, a la relació monarquía-noblesa i a les guerres civils a Castella (1465-1480) i a Catalunya (1462-1472). Els «altres» regnes com Portugal, Navarra i Granada, entre 1230 i 1516, són l’objecte del bloc vuité, en paral·lel amb el que havia passat amb la Corona d’Aragó, Portugal inicia les seva propia expansió atlántica que pren com a punt de partida la conquesta de Ceuta en 1415, malgrat que no desprecia oportunitats com la d’intentar la incorporació dinástica de Castella durant la guerra civil de 1465-1480. Navarra, sense opcions d’expansió a la Península Ibèrica a partir del segle XI, va defugir els projectes d’absorció de Castella i de la Corona d’Aragó lliurant-se a dinasties d’origen francés; però els projectes expansionistes de França a Itàlia a finals del segle XV provocaren el conficte amb Ferran el Catòlic, que defensava el regne de Nàpols, i la seva proposta d’incorporació de Navarra, que finalment es produí en 1512. El darrer bloc es dedica a la monarquía hispánica dels Reis Catòlics, caracteritzada no sota “els principis d’un govern unitari i centralitzat” sinó que «el manteniment de les lleis, de les institucions privatives i dels àmbits d’intervenció internacional heretats del passat foren coordinats des d’una cort única amb una acció diplomática, eclesiástica i bèl·lica comuna».
En coherència amb l’objectiu del llibre, l’obra està dotada de mapes, genealogies i documents. Un total de 20 mapes i genealogies, agrupats a la part central del llibre, ens propocionen una visió dels territoris de la Peninsula i del Mediterrani desde la fi del imperi Romà fins a la conquesta de Granada així com les genealogies dels reis d’Aragó, dels reis de Navarra i una genealogía sobre el parentesc de les famílies reials ibèriques a la baixa Edad Mitjana. Potser les genealogies haguèssin quedat més completes amb l’incorporació de les de Portugal i de Granada.
Una selecció de documents adients, insertats al llarg dels capítols, permeten al lector apropar-se a la realitat tal com la veien els contemporanis.
En definitiva, estam davant d’una síntesi brillant -amb nombroses lectures i reflexions al darrere- d’una época clau del nostra passat. La doble condició de l’autor de profesor universitari i d’investigador ha fet posible el rigor dels seus continguts i la seva amenitat expositiva.
