Em demane què pinten els escriptors en un Estat com el nostre, en què res es valora menys que l´escriptura». Però no és l´Estat espanyol, sinó l´austríac. Perquè la frase és de Thomas Bernhard. I l´he extreta del seu En busca de la verdad (Alianza Literaria). Es tracta d´una recopilació de textos complementaris de l´obra de Bernhard: «articles periodístics, cartes, intervencions públiques i entrevistes», segons diu la solapa i confirme jo mateix. 422 pàgines de verborrea amb tant d´exabrupte divertit, que no puc sinó reconéixer-me un addicte a aquest autor.
Caldria saber quina gràcia pot fer un parell de frases de Bernhard com aquestes: «En el fons, no és possible comunicar-se. Ningú ha aconseguit fer-ho». En un atac de nihilisme màxim, ho podríem assumir, això. I tot seguit acceptar un altre parell de frases: «Cadascú diu una cosa diferent. Un mateix diu a cada instant una cosa diferent». Tanmateix, no em pose pensatiu, ombrívol, sinó que dispare una carcallada gairebé histèrica. Thomas Bernhard em diverteix. És la diversió de pensar en l´impacte que provocarà en el lector d´hàbits metòdics i acumulatius, de la persona que brega per saber alguna cosa d´aquest món on ens han abocat. I ben pensat, també és l´impacte en mi, l´atreviment a dir allò que no sol esdevenir paraules, i menys paraules escrites.
Bernhard o la tria dels meus subratllats insisteix en una entrevista: «Sí, això ho vaig dir una vegada. No s´imagina vostè quantes coses es diuen en una vida de cinquanta anys. Les tonteries que la gent i un mateix diuen en un decenni». I per si fóra poc, en un altre moment del llibre, en una altra entrevista, rebla el clau de la capacitat humana de coneixement: «Almenys, avui ho crec així. Perquè pot ser que demà pense d´una forma molt diferent». No em sorprèn aquesta desconfiança total de qualsevol possibilitat de coneixement. Al capdavall, de vegades, hi tinc pensaments semblants. El que em sorprèn cada volta que llig Bernhard i m´adone que en sóc un addicte és la desvergonya crua d´allò que passa pel seu cap i ho deixa plasmat en el paper, per més que siga desconcertant o producte de la seua ment paranoica.
Desacomplexat: heus ací on volia jo arribar. Thomas Bernhard s´acosta a la vida, hi palpes això que no és la mediocritat anodina del dia a dia, et remou en la cadira. Coincidim-hi, els escriptors valencians, en la valoració que rebem per part no de l´Estat per a qui som menys que no-res, sinó per la mateixa societat plenament alfabeta. També haurem de repensar-nos com a escriptors, millor dit, com a escriptors que escriuen sense cap complex, sense aquesta càrrega que fa difícil pair una actitud simple i alhora pedagògica, i acabar l´article amb un altre parell de frases del senyor Bernhard: «D´alguna manera, tothom té raó. Aquest és el drama».
