Quan els periòdics italians van començar a publicar les fotografíes del cadáver de Pier Paolo Pasolini, estès al terra de l’Idroscalo, a la platja d’Ostia, a Roma, allò va semblar un insult, potser una advertència. No era tan habitual aleshores, en 1975, una exhibició tan impúdica de la mort, de la mort nua. El cos de Pier Paolo Pasolini tornava a ser, fins i tot després d’haver exhalat el darrer alè, objecte d’escrutini, de censura, fins i tot de pietat.
La mort de Pasolini la nit del dos de novembre del 1975 és encara ara una obsessió. No és posible pensar en la figura del poeta i cineasta sense aquella escena cruel. Tota la seua vida sembla continguda allà, en la seua mort i per això mateix reduïda al no-res, a l’anècdota de la premsa que cerca carnassa. Fins i tot una pel·lícula tan honesta com la que Abel Ferrara ha dedicat a Pasolini, incorre en aquesta reducció: contar el darrer dia de la vida, de la mort de Pasolini. «Tots estem en perill», va dir-li aquell dia l’escriptor a Furio Colombo, el periodista que publicaria la darrera entrevista. La profècia autocomplerta, Itàlia pot gronxar-se en la seua història.
Qui fou Pasolini? Qui és, encara? Emanuele Trevi va publicar fa un parell d’anys Qualcosa di scritto, una bellíssima obra que va a la recerca de Pasolini oblidant la biografia del poeta. Més recentment Pierre Adrian ha publicat La piste Pasolini, amb l’estratègia contrària, però en un recorregut iniàtic, autobiogràfic. Hom no sap qui fou Pasolini. En canvi, ho sabem tot, però, acumulades les evidències en les moltes biografíes del personatge.
Pasolini fou un antimodern que va voler repensar tot el llegat de la cultura europea des dels seus marges: la llengua del Friül, la llengua dels barris perifèrics de Roma, els mites de Medea i Edip, el feixisme. El llenguatge dels escrits de combat pasolinians és una barreja d’obsediments personals i paraules d’època, datades, però també estranyament vives. La inactualitat de Pasolini fa que ens siga imposible, per exemple, veure come ll va voler que verem L’Evangeli segons Mateu. Va dir moltes vegades i moltes vegades l’hem malentès que ell era una força del passat, que només en la tradició estava la seua raó de ser. Pasolini s’obsessionà en la crítica al capitalisme de la societat de consum i la destrucció de les experiències humanes. Fou com un Walter Benjamin extremat, excessiu, rabiós. Ell anomenava feixisme al monstre que el va devorar.
Amb Pasolini sempre arribem als marges, als límits. Després descobrim que podem anar més enllà. Mai no fou un marginal, només un marginat. La seua obra, també la seua poesía, fou una recerca de l’alteritat, una lluita contra la seua negació. «Els drets civils són, en substància, els drets dels altres», va deixar escrit al darrer parlament que no va poder fer en vida. La seua mort fou un símbol, una commoció, un fàstic. La llum del futur no ha deixat de ferir-nos ni un sol instant, des d’aleshores.
