El sempre actiu Francesc Viadel acaba de publicar una biografia divulgativa sobre un polític valencià massa oblidat, Vicent Marco Miranda. Nascut a Borriana el 1880, Marco va ser un periodista i polític rellevant durant la primera part del segle XX. Membre destacat del partit blasquista i fundador, el 1934, d´Esquerra Valenciana, una escissió del blasquisme que fou el partit de vindicació valencianista amb més repercussió pública d´aquell temps. Al llarg dels anys, va ser un actiu opositor a la dictadura de Primo de Rivera, alcalde de València amb la instauració de la República, governador civil de Còrdova (poc de temps) i diputat a les Corts espanyoles. Líder del seu propi partit, va obtindre una xifra elevada de votants en les eleccions del 36, i com a diputat s´integrà dins del grup d´Esquerra Catalana en el Front Popular. També va ser un maçó convençut i un defensor constant de la llibertat democràtica i la justícia social. Com a parlamentari, destacà per la valenta denúncia de la salvatge repressió militar de la revolta asturiana del 1934, més la defensa de l´ensenyament del valencià i del projecte d´autonomia per al nostre país dins una Espanya federal. Durant la guerra, salvà la vida de molta gent. Després, hagué de viure amagat en condicions espantoses i va morir en la clandestinitat el 1946. Entre el periodisme i els llibres de memòries (alguns dels quals encara inèdits), va escriure molta literatura i també un grapat de traduccions, que inclouen clàssics com Ovidi i Lucà. Va ser un home profundament honest i, com diu el seu biògraf, el polític més important del valencianisme republicà.
El llibre, Vicent Marco Miranda, no pretén ser un estudi exhaustiu d´una personalitat que s´endevina complexa i molt articulada, sinó una aproximació. Com a tal, compleix sobradament. No hi trobarem una anàlisi a fons de la seua evolució ideològica -de l´atracció juvenil per l´anarquisme fins a un valencianisme i un republicanisme molt coherents i pròxims a la socialdemocràcia-, ni tampoc una descripció minuciosa de la seua peripècia vital, però sí un esbós molt vivaç que permet fer-se prou idea del personatge i fa vindre ganes de saber-ne més. El rerefons està descrit amb pinzellades suggerents, que convoquen un món conflictiu i ple de possibilitats que va ser brutalment estroncat per la guerra. Coneixem una infància i una joventut immerses en un univers mig llaurador mig menestral que ja és només memòria; assistim a l´agitació exasperada d´aquell fenomen delirant que va ser el blasquisme -el 1905, els seus líders, Vicent Blasco i Rodrigo Soriano, se saludaven a l´Ateneu amb la més polida cortesia, però anaven a tirs, literalment, pels carrers de València els dies de campanya electoral. La política era un assumpte molt mogut, i perillós, en aquells dies-. També observem les deplorables maniobres finals del que havia sigut el primer moviment de masses de la ciutat, amb el sotmetiment de l´hereu Sigfrid Blasco a la ignomínia del corrupte Lerroux i els trafiquejos del PURA, mentre que la ullada al que significà la repressió franquista a València no pot ser més terrorífica.
En quedem persuadits: Vicent Marco va ser un polític honest, enèrgic i prou clarivident, en un món crispat que corria a marxes forçades cap a la desenfrenada matança que anomenem guerra civil. Ho pagà car, ell i tots. Però va saber escriure el que vivia, i és una llàstima que bona part de la seua literatura encara reste inèdita. Com a escriptor, Marco manté el trets del bon periodisme de l´època: sap veure i entendre el que passa, és clar, precís i funcional. De tant en tant, orna els seus papers amb concessions al lirisme paisatgístic o l´elegia confessional. Dins d´aquest to, té passatges que arriben a commoure. Altres vegades, la retòrica encara dinovesca apresa a les taules de redacció de El Pueblo -amb aquell ús de la bijuteria adjectiva més graponejada- llasta les seues expansions. Com a documents històrics, els seus papers són impagables, increïblement sincers i il·luminadors.
No deixa de sorprendre que un defensor tan tenaç del valencià utilitzara el castellà fins i tot en les seues obres més íntimes, escrites en la soledat d´uns amagatalls precaris, poc abans de morir. En valencià només va escriure alguns poemes juvenils i un grapat de discursos. Potser ni tan sols s´ho va plantejar, o no se sentia prou segur, i això en tot cas seria un símptoma més de la realitat que ell volia canviar. Potser per això defensava amb tant de vigor l´escola valenciana, perquè era ben conscient que no dominava la seua pròpia llengua. Quan considerem el grau de desterrament de la vida pública a què el valencià havia estat sotmés, el fet no deixa de ser significatiu. Ni tan sols un dirigent valencianista tan coherent com Marco pogué dir en valencià la seua última veritat al silenci futur. Un altre exemple, valuós i ben amarg, del confús i sovint tràgic periple dels valencians a través de la història.
