Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Espurnes

Retrat de Cardells

Retrat de Cardells

Joan Cardells és un home d´aspecte fort i sorrut, d´espatlla ampla, de cos massís com una soca d´olivera, de cara redona i d´ulls menuts i brillants. Quan parla ho fa una certa solemnitat, remarcant les paraules i les síl·labes, amb una seguretat igual amb la que et prem la mà. Aquell estat segur d´ell mateix emana sense cap posa i ni petulància, senzillament com un estat d´ànim. Per tant, quan amb aquella seguretat explica que un dia es va enamorar de la uralita, que la uralita sempre l´ha fascinat, la cosa et sembla perfectament natural, i cau dins d´un ordre. I quan un altre dia et truca per telèfon, amb aquella veu fonda i segura, i et pregunta on podria aconseguir panolles de dacsa, que porta temps volent dibuixar aquestes panolles, que la panolla per a ell representa un univers covat de la infantesa, i que en aquell moment n´està especialment necessitat, aleshores mous cel i terra per a descobrir qui en pot tindre. (Recorde que en una altra ocasió em va explicar que portava uns dies dibuixant crestes de pollastre, i que, cosa molt estranya en ell, havia utilitzat un bolígraf de tinta vermella). Crec que en aquest sentit Cardells és un dels artistes més originals, una de les veus més pures i inesperades, un dels tarannàs més inesperables, que he conegut. Durant un temps, va dibuixar perols, i va transubstanciar el perol en alguna cosa que podríem dir, a la manera magritiana, açò no és un perol. Però de la uralita ha fet tot un món, i per dir-ho així ha donat sentit a aquell material, que ell denomina «fibrocement» i que assegura que té una textura com de closca de tortuga. Aquestes obres amb uralita tenen una sobrietat molt cardellesiana, són fortes i segures, sense cap ni una concessió. Tanta senzillesa i força fan que aquells «bocins d´uralita» es convertesquen de colp en una mena d´icona, o inclús de símbol de la seua persona. Cardells les trasllada també al paper, perquè segons diu «la meua pàtria és el dibuix i l´escultura és la seua auxiliar». Dibuixar un tros d´uralita és sensacional: aquells dibuixos, de gran format, fets exclusivament amb grafit, atresoren tot el que hem dit abans, un tour de force que pot desorientar o sorprendre el passavolant desinformat. Al capdavall, què és això? Què és aquella forma? Per què la dibuixa? Què ens vol dir? Cardells sent fascinació per les botigues del mercat Central on venen triperia, i aquells formes mòrbides també les ha prolongat en la seua obra, fins a l´extrem que la uralita per colps recorda un tros d´abadejo, en una estranya simbiosi d´impulsos pregons. Què ens vol dir amb tot allò? Possiblement res de concret. El passat 3 de novembre, Joan Cardells fou rebut en l´Acadèmia de sant Carles com acadèmic, i el seu discurs fou tan sobri i contingut com la seua obra. Allí ens va desvelar algunes de les seues obres preferides (com ara l´escultura flamenca de sant Martí, situada en el timpà de l´església de sant Martí del carrer de sant Vicent) i algunes poques claus sobre la seua obra. També va comentar allò que ja sabíem: que des de sempre l´havien meravellat les ferreteries. Però quan va acabar l´acte, després de l´encertada resposta de l´escultora Amparo Carbonell, vaig tindre la sensació que l´obra de Cardells és com ell. Ço és, única i inextricable.

Compartir el artículo

stats