El dels dietaris, quan s´escriuen per a la publicació, és un dels gèneres literaris aparentment més senzills, però en realitat més incerts i aperplexants, almenys per a qui els escriu. Sobretot pel seu caràcter intrínsecament fragmentari, que planteja un repte constant a l´escriptor, que sol ser un professional acostumat a construir textos amb una unitat de propòsit evident, tant per a qui els redacta com per a l´hipotètic i sempre desitjable lector. Un dietari, per contra, no pot ser més que una apoteosi del fragment més o menys aleatori, perquè, mentre un reflexiona avui amb la ploma (o el teclat) a la mà, no pot saber del cert quines seran les incitacions o els astoraments que l´empenyeran a escriure a l´endemà. I amb tot, els lectors habituals de dietaris sabem que aquesta mena de llibres no són mai un pur caos, una simple acumulació heteròclita de fragments a l´atzar, perquè hi ha alguna cosa que els relliga i els dota de sentit: com a mínim, el fet que sempre els escriu algú. Si ho volíem dir d´una manera més rimbombant, en un dietari escrit amb voluntat literària hi ha sempre l´esforç de dotar de sentit la vida de qui l´escriu -investigant-la, reflexionant-la, fixant-la a través de l´art de les paraules ordenades- a través del temps i potser contra ell.
Blanchot va escriure que tot llibre, fins i tot si és fragmentari, té un centre que l´atrau, com un pes, i també que qui l´escriu ho fa pel desig, és a dir, per la ignorància d´aquest centre. Això em porta a la memòria uns versos meravellosos, concloents, de Francisco Brines: «El poema, si uno tiene la fuerza de acabarlo/ da siempre la respuesta». Això vol dir que un poema de veritat és una investigació, un intent d´entendre alguna cosa que hi ha rere de l´epidermis dels fets i les paraules, i que si el poeta sabera de bestreta la resposta a la pregunta que el suscita, no es prendria l´inútil esforç d´escriure´l. I el que val per als poemes, val, amb tant o més motiu, per als llibres. Escriure és sempre un acte de recerca.
Trobe la referència a Blanchot cap al final de l´extens i magnífic dietari que Vicent Alonso acaba de publicar, Sobre una neu invisible. Llavors, la pregunta s´imposa: quin és el centre al voltant del qual gravita el conjunt de fragments que conformen aquest llibre? Què el dota de sentit? No crec anar massa errat si dic que és la interrogació mateixa, la tenaç voluntat de saber, allò que el mou. Vicent Alonso és algú que, de cap a cap del llibre, s´interroga a si mateix i al seu ofici mentre l´exerceix, que no dóna res per obvi ni per sabut, que en fa qüestió. De fet, al llarg del llibre, aquesta és la qüestió. La pregunta sobre la forma i el sentit, sobre la veritat i la literatura, sobre el jo que l´escriu, sobre les complexes, sovint enverinades relacions entre l´art i la societat que reflecteix i el rep (o no), sobre la dificilíssima translació de la vida a la paraula, etc. Vicent Alonso és un escriptor conscient i reflexiu que es pregunta sobre el que fa i el que és amb una exigència i una constància que l´honora, a la recerca d´una literatura essencialment honesta -amb ella mateixa, com a art, i amb aquell que l´escriu-.
Al mateix temps, mentre medita sobre tot això, l´autor és un home al qual li passen coses, que vacil·la, que llegeix uns llibres més o menys reveladors, que hi pensa, que viatja, estima, cau malalt, s´endú disgustos greus, dubta i s´inquieta, que sempre vol saber. Com diu ell mateix, aquest llibre és el termòmetre de les seues agitacions, les intel·lectuals i les altres. L´autor, sens dubte, fa honor al seu ofici i als seus mestres -Montaigne al capdavant- perquè es despulla en la paraula amb una honestedat que és rara de trobar. Segurament, és per això que els lectors de dietaris ens estimem aquesta mena de llibres: en els millors sentim, veladament o no, la veritat d´una ànima (sens dubte, d´una ànima lletrada, però això va de soi), i el que diu ens apel·la. Com va dir Nietzsche de Montaigne, també les pàgines d´aquest llibre ens fan sentir que ací hi ha un ser humà. I aquesta comunió és un triomf de la literatura -i potser també una forma de la felicitat (aquell ocell tan tímid, el cant del qual només es deixa escoltar amb l´oïda de l´ànima)-, en el temps i potser contra ell.
