Paul Cézanne va amagar a la seua família que estava casat i tenia un fill. Tan sols varen saber d´ell quan l'infant tenia vora deu anys. Pissarro es va mantenir ferm en la seua pintura, i va seguir amb l´obra impressionista malgrat no tenir res que portar a casa, i els seus fills haver d´anar a l´escola sense sabates, amb socs. Cézanne i Pissarro formen una parella mítica de resistència a les modes, als consells familiars, a la lògica petitburgesa. Des de la seua enorme convicció personal, s´oposaren a la marea anorreadora del pensament acomodatici, i per a ells la pintura no era un art decoratiu, sinó una manera de pensar. Això mateix explicava jo l´altre dia amb motiu de la presentació del catàleg de Mery Sales, L´incendi i la paraula, editat per la Fundació Martínez-Guerricabeitia, que porta a terme una tasca de promoció cultural formidable. Sales és una pintora resistent, i «s´atreveix a pintar». Podria haver estat una dona feliçment casada, vivint de renda, en una més de les carrinclones famílies burgeses valencianes. Però des de menuda va ser rebel, i des de molt joveneta es va expressar millor dibuixant que parlant. El dibuix d´alguna manera la va salvar i quan va arribar a la facultat de Belles Arts va descobrir la seua tribu: gent com ella, alguns inadaptats, altres rebels, molts lliurepensadors. En aquesta exposició de la Universitat de València, Mery Sales ret un homenatge a la filòsofa jueva Hannah Arendt; en ella hi veu un alter ego: una dona inadaptada, resistent al nazisme, ferma en les seues conviccions, perseguida i maltractada per uns i uns altres. I, tanmateix, una personalitat d´una peça, un model intel·lectual i cívic. En la trajectòria pictòrica de Mery Sales hi ha una aguda crítica a la societat capitalista, a l´executiu sense escrúpols, a l´empresari fantotxe, al concejal corrupte. Als indecents. Pel seu origen burgés, Mery els coneix bé: els té ben a prop, ha hagut de sofrir-los. Seguint l´estel del seu mestre intel·lectual, el gran pintor alemany Gerhard Richter, Mery s´enfronta contra tot allò. Per a ella pintar és pensar, però també actua com una mena de catarsi per a alliberar-se dels seus traumes. En una exposició anterior, titulada La dona elefant, hi arribava a moments d´una intensitat tan angoixant com corprenedora. En L´incendi i la paraula reflexiona de nou sobre el mal: sobre el nazisme, sobre els negocis espuris, sobre els refugiats, sobre la piconadora del capitalisme, sobre Franco. I en un nou rampell de valentia, retrata part de la seua família junt al dictador, en un quadre titulat Herència. La societat ha reflexionat molt poc sobre aquells anys, de corrupció social d´un poble que va acceptar, sense gran resistència, l´establiment d´un règim d´un autoritarisme tan cruel com vulgar. Aquella herència rebuda, aquells codis de conducta imposats, aquella repressió del jo, aquella castració de l´intel·lecte que va representar el franquisme, tot allò es reflecteix magistralment en aquell quadre de la valenta i resistent Mery Sales.
