Narcís Comadira, en aquell bonic i sucós llibre que és Fórmules magistrals. Papers gastroculturals, va encunyar aquest poderós aforisme del titular. Comadira fa una hàbil comparació entre l’ofici d’escriure i l’acte de cuinar: ens explica que cal anar al mercat (documentar-se), buscar bons ingredients (una bona història), salpebrar amb els diccionaris Coromines i Alcover, cuinar (escriure) a foc lent i deixar reposar. Comadira és un bon cuiner i també un bon escriptor, i les seues receptes són tan suggerents com la seua prosa, pulcra i especiada. He recordat aquests textos llegint el llibre de Joan Garí "La memòria del sabor", editat per 3i4. En efecte, Garí, com Comadira, com abans Josep Pla (o fins i tot Brillat-Savarin), fan gastroliteratura: una diversió on allò substancial és recrear-se literàriament en el que hem menjat (i com hem gaudit fent-ho). Front a uns temps on la gastronomia ha agafat molta volada, sovint amb una tendència pedantesca i d’un gourmetisme extravagant, Garí reivindica els plats de sa mare, a qui presenta com una excepcional cuinera. És aquesta probitat el que dota aquesta obra d’un sabor especial: aquell receptari humil i borrionenc és una glosa ditiràmbica als menjars de sa casa. Com diu Emili Piera, tot llibre de cuina és elegíac, i aquest ho és per antonomàsia. Sembla que no hi ha al món millor olla de carabassa que la que fa sa mare, o millor arròs a banda que el de sa casa, realitzat amb humils cavalles. Això li fa posar com a primera recepta dels arrossos l’arròs a la cubana, cosa d’allò més singular per a una gastronomia valenciana. El meu avi Martí, En els nostre menjars, que Joan Garí cita reiteradament i amb molta estima, va posar-hi també aquest arròs amb tota la tranquil·litat del món, i a més a més, oh!, els espaguetis. Al capdavall, eren els seus menjars, i d’allò no hi havia cap dubte: de l’autenticitat i honestedat del que s’hi narrava. Les receptes que hi va recollir li les va dictar la meua àvia, o altres confidents (sovint per telèfon), i el recorde jo apuntant en un paperet groc una miqueta d’allò i un pessic d’allò altre. Al llibre de Garí li passa, si més no, el mateix: les receptes que hi apareixen són una mica orientatives, i com diu al pròleg «a cuinar se n’aprèn cuinant -és a dir, equivocant-se».
Certament, amb les indicacions culinàries garianes (com, ai!, amb les del meu avi!), l’error s’hi pot produir. Però tant se val. Perquè el que realment importa, al meu entendre, és despertar la gana. Després de Comadira, de Pla o de Garí ens venen ganes d’entaular-nos i sobre tot de xarrar. De xarrar de menjars, de llibres, d’exposicions, i de tantes altres coses que conformen els nostres interessos culturals. Per això, aquest llibre assoleix plenament el seu objectiu primordial, que és el d’incitar a la conversa. Joan Garí també cuina (ha tingut una mestra excel·lent), i si ho fa com escriu no puc més que envejar els seus afortunats comensals.
