Junt amb els records o suposats fulgors del passat, els llibres que he llegit al llarg dels meus seixanta-tres anys apareixen i desapareixen en la memòria. Seria interessant contrastar-los amb els dels escriptors de la meua generació, sobretot. Saber què hem llegit obri la porta al pes de les lectures en el nostre ofici d'escriure. Per una tria en aquest aspecte positiva, en compte de posar el meu nom i cognom en les guardes o en la portadeta dels llibres, sempre hi he escrit el mes i l'any en què els vaig llegir. Podria fer-ne així, doncs, una cronologia acceptable, si no fóra que he llegit més llibres de prestat que de comprats. De totes maneres, he tingut una certa inclinació a comprar-me aquells que més intensament m´havien fet viure.
Quan ara mire la meua llibreria, hi veig volums venerats, un repàs per damunt dels quals em fa comprovar que el temps no perdona, ni als autors ni als lectors, de tal forma que d´alguns d´ells no recorde res de res. Siga com siga, en tinc una bona pila, tot i que en una riuada en vaig perdre uns centenars i n´he deixat més dels que hauria degut. També m´han preguntat, com a tot aquell que té a casa més de cinquanta llibres, si me´ls he llegit tots€ En tot cas, puc referir-me a uns quants títols i autors seguint aquest bagul de records que és una llibreria. Ja sé que tot plegat resultarà massa esquemàtic. Però també sé que despertarà la curiositat de companys d'escriptura i de lectures, si més no a mi me la despertaria.
La veritat és que no vaig ser un lector prematur -a casa meua hi havia quatre llibres i d´inspiració religiosa-, tot i que quan vaig arribar a la literatura, ja m´havia llegit molts volums «misteriosos» d´Enid Blyton. I moltíssims tebeos, principalment del Capitán Trueno, alguns dels quals els vaig fer servir de guions per a representar-los amb germans i cosines d´actors i pares de públic. Només als quinze anys, gràcies a un d´aquells personatges aïllats i alhora lectors empedreïts escampats arreu, Antonio Geraldo, que es guanyava la vida donant clases de lletres en una acadèmia de Gandia on vaig anar a parar, em va introduir en la Generación del 98 i molt menys en la del 27. Si el primer llibre «literari» que vaig llegir fou Niebla d´Unamuno, prompte em vaig decantar més per Baroja, Valle-Inclán, Machado€
Quasi des del primer moment d´iniciar-me en la literatura, vaig entrar en contacte amb l´existencialisme francés. Geraldo em facilità els dos tòtems en disputa, Sartre i Camus, La nàusea i L´estrany. Així i tot, la baralla entre aquells dos, no era actualitat ací. Sartre m´atreia per les seues amfetamíniques obres teatrals, i Camus per la seua foto de gavardina i cigarret a la boca. Tanmateix, de l´autobiografia de Simone de Beauvoir, de lectura posterior, vaig sucar més plaer lector i més habituari existencialista que dels dos Premis Nobels. I parlant d´autobiografia, reconec que sóc un addicte a aquest gènere, potser perquè en la literatura no he buscat l´entreteniment, sinó un company de viatge vital. Anaïs Nin, Ellies Canetti, Ernst Jünger són tres dels més apassionants autobiògrafs que he llegit d'una manera exhaustiva, no els únics.
En els anys seixanta, va aparèixer una editorial en castellà que va traure al mercat una col·lecció de butxaca, que constituïa en el seu conjunt una eina cultural bàsica, amb bona diversitat de matèries i d´autors. Segons les curiositats i l´atzar, Alianza Editorial va provocar lectors compulsius de Herman Hesse, Sigmund Freud o Marcel Proust. Perquè tot i que hi publicaren els títols més diversos, també procuraren una certa exhaustivitat en autors de primera fila occidental.
Mentrestant, vam arribar a la dècada següent, als agitats anys setanta, i vaig canviar de procurador de llibres. L´escriptor i professor de filosofia, Josep Iborra, em va deixar Tólstoi i Dostoievski, Flaubert i Stendal, Dickens i Mann, els nordamericans (Faulkner fonamentalment, més tard Carver) i els sudamericans (en especial però no exclusiu García Márquez, de qui m'he negat sempre a llegir Cien años de soledad, perquè ja l'han llegida massa...). Per descomptat que Iborra, a més dels clàssics bilingües de la Bernat Metge, fou l'intermediari que em conduí a Josep Pla i a Joan Fuster, autors particularment contaminants del seu pensament i manera d'escriure, sobre els quals els de la meua generació vam contruir la nostra pròpia llengua literària.
De Pla i Fuster vaig imitar primer que res l'horari de lectura, la nit fins a l'alba. I és a partir d'aquest moment de la meua vida que més que garbellar llibres i autors, crec que els colaria sense deixar-ne rastre. Per això alce l'accelerador i tan sols mencionaré el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell i l'impressionant El muro de Marlen Haushofer, així com Paul Auster molt més recentment. Però m'adone de seguida que comet un crim amb cada escriptor que cite per l'aclaparadora nòmina dels oblidats. Tanmateix, no és oblit, és manca d'espai, potser hauria d'haver parlat sobre autors i obres originaris. I amb tot, no puc amagar que en les últimes tres dècades ens ha posseït l'esperit del boig paranoic, salvatge, fals Thomas Bernhard, esperit contra el qual no existeix immunologia possible, com tinc gravat en entrevista al polifacètic Vicent Todolí, entre altres...
