Quina por teniu que desaparega la literatura? Home, ja ho entenc, seria una putada per a alguns! Per als catedràtics de literatura, per als editors, distribuïdors, llibreters, per als avalentadors literaris, per als conductors de programes o coordinadors de suplements de literatura... I d´aquests, sobretot els funcionaris de la literatura, per allò de cobrar més i per tant perdre més. Però, als escriptors? Els escriptors ens trauríem un pes de damunt amb la desaparició de la literatura, el pes de la mania d´escriure, escriure i escriure, encara que siguem tan avorrits com aquell Pereda que també estudiàvem a escola, que no hi guanyem res i ens morirem amb originals sense acabar, després d´haver-hi esmerçat tantíssimes hores, milers, etc.
En una època tan líquida com la nostra, pretendre mantindre en l´altar de les coses sagrades la literatura o disciplines d´aquesta mena, acaba amb una frustració de suïcidi cap amunt, com fer-se l´ànim de guanyar un premi literari i després perdre´l. Desgraciats! Desgraciats perdedors, volia dir. I si algú pensava que escrivint una obra al llarg de la seua vida, anava a obtindre una parcel·la en la posteritat, com abans al cel, que descavalque d´aquests somnis, no hi ha posteritat per a ningú, ni tan sols esdevenir un nom més en una llista interminable. A més a més, si hi haguera problema de posteritat, la tindríem en nosaltres mateixos, en el nostre cos i ànima, que mai, mai, mai més fruirà d´una altra oportunitat de viure.
No és la mort de la literatura, és la pròpia mort.
Ara bé, a províncies, disposem d´un cert temps perquè desaparega res. A fi que les coses siguen creïbles i s´apliquen amb normalitat, cal que se les inventen a un centre urbà privilegiat. No Madrid, que per cert fabrica una literatura que comparada amb la de Cervantes, millor no m´hi pronuncie... Un centre urbà de debò, com Nova York, Berlín o Londres. I a partir de la invenció que es pareix en una d´aquestes ciutats grans, la piràmide comunicacional va fent-ho arribar a tot arreu. Mentrestant, ací, a València, ens podem haver mort tots, tots els escriptors, em referisc, fins i tot ens sobraria temps per a elaborar els últims llibres, cantar elegies desgarrades i dedicar les últimes tertúlies a imaginar quin ofici hauríem triat si no l´haguérem errada amb el d´escriptors.
De totes maneres, com diuen ara, seria una oportunitat que desapareguera la literatura. Perquè podríem escriure articles com aquest, sense pors, sense rellepar-los tant que al final ho aigualim tot i no tenen cap interès i, si algú els llig, s´adorm a la tercera o quarta línia. I podríem deixar de copiar productes modernets d´alguna perifèria. I faríem allò que ens donara la gana. Qui sap si no aconseguiríem embarcar-nos amb aquells que usen les noves tecnologies i que sovint no diuen més que cacauades. La literatura continuaria dient-se igual, o no, però la nostra imaginació hi trobaria una nova eixida.
