Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Estats de l´ànima

Sovint regresse a Solitud, la gran novel·la de Víctor Català. Caterina Albert signava amb nom d´home per tal d´esquivar el masclisme imperant en la seua societat. Com també va haver de fer George Eliot, autora d´aquella novel·la nodridora i inesgotable que és Middlemarch. De Solitud a Middlemarch la línia és contigua, passant per les novel·les d´Austen o de les germanes Brontë, fins a l´univers reivindicatiu de Virginia Woolf. El personatge central en Solitud és Mila, abocada a viure entre muntanyes, amb un home que no s´estima i que d´alguna manera l´esclavitza. Víctor Català explica fil per randa els estats d´ànim d´aquella protagonista, presonera de la seua circumstància, i com la melancolia d´una existència perduda amara la seua vida. Mila no és una Bovary, no arrossega el tedi burgés de la quotidianitat, sinó una víctima d´una societat rural tancada i reaccionària, que silencia la veu de la dona. Perquè també Flaubert en Madame Bovary s´endinsa en la psicologia femenina des d´una mirada profundament masculina, i la protagonista se´ns apareix molt desdibuixada, almenys així la recorde, com una frívola, avorrida i capriciosa. Res més lluny d´una novel·la feminista, com alguns de vegades han volgut veure. Pense ara en el llibre de Juan Manuel de Prada, de títol Coños, i em pregunte si al capdavall no remet tot cap al mateix lloc, cap a un masclisme espaterrant. De Prada escriu unes columnes lamentables a l´ABC, i recorde especialment una contra la ministra Bibiana Aído, supurant un masclisme devastador («El pensamiento de Bibiana no es imbécil porque ni siquiera anda; el pensamiento de Bibiana no se ha puesto todavía en pie...»). Salvador Sostres, un company seu d´aquest mitjà catòlic i conservador, es duu en aquest sentit la palma: «Els homes no hem oprimit les dones. És pura propaganda que difon l´esquerra. Els homes hem estat infinitament superiors a les dones... ho hem inventat tot, fins i tot el tàmpax». Sobta que escriptors amb aquesta mirada tan sexista i violenta puguen guanyar-se tant bé la vida (De Prada acaba de ser distingit amb el Premio de la Crítica de Castilla-León per la seua novel·la sobre Santa Teresa de Jesús). Però així són les coses al nostre país. Encara avui impera una mirada masclista d´una gran violència, que hauria de ser més aïllada i condemnada. Tota aquesta patuleia infinita de castellanos viejos, des d´Alfonso Ussía a Antonio Burgos. Per això mateix, m´estime tant les novel·les de Raquel Ricart, on amb la seua veu calmada i pulcra aconsegueix retractar l´univers femení valencià. Tant en Les ratlles de la vida com en El temps de cada cosa les dones són les vertaderes protagonistes, amb les seues quimeres i soledats. Dones que lluiten i s´esforcen contra el silenciament, contra les seues vides anònimes, contra l´autoritarisme del mascle. Petits drames rurals que també em remeten al millor Víctor Català, i a la seua veu decorosa, sensible i il·luminadora. Llegint Ricart pense en Caterina Albert i en aquells estats d´ànim femenins, encara en tants sentits inexplorats per la literatura.

Compartir el artículo

stats