Circula una maldat -de fet, ja s´ha convertit en tòpic- que consisteix a destacar que sense salons de te ni vestits luxosos no existiria la narrativa de Henry James. I és que a aquesta sentència no li falta part de raó, però l´astúcia lectora de Borges també ens recorda que l´autor del Retrat d´una dama és més contemporani de Kafka que, malgrat les dates, de Kipling o Tolstoi. Enfront d´arguments enèrgics i de novel·les titàniques, Henry James convertí el narrador clàssic en una mena de voyeur social, un observador que se sent en l´obligació d´examinar i definir els altres personatges encara que en el fons ens està descobrint -allò que s´ha anomenat la tècnica del punt de vista- el laberint i els amagatalls de la pròpia consciència.
Per dur endavant aquest propòsit, Henry James jugà a ser una mena de Balzac nord-americà, fascinat per Europa sense deixar de sentir-se com un intrús (Els ambaixadors, La copa daurada), atret per històries amb rerefons polític (La princesa Casamassima, Les bostonianes), i obstinat per desplegar a través de tota una varietat de personatges el dilema entre literatura i vida (Els papers d´Aspern, La lliçó del mestre). Això sí, per tal de retratar amb més precisió els enigmes de la natura humana Henry James es deixà temptar per relats amb l´aparició de fantasmes i sers sobrenaturals (Altra volta de rosca, Sir Edmund Orme), esperits sorgits de les ombres del passat que ajuden a perfilar amb més precisió la complexitat moral dels protagonistes. Ara bé, aquesta disparitat narrativa confluí en una prosa teixida amb un bosc d´evasives, circumloquis i subordinades cauteloses, aproximacions indirectes als fets que provocaren en una carta del seu germà, el filòsof William James, una rialla consternada: m´imagine als teus lectors com supliquen, per l´amor de Déu, que els digues les coses tal com són, de veritat, i acabem d´una vegada!
Hi ha una pintura clàssica de Henry James que el dibuixa amb una vida en aparença insubstancial, sense sotracs, rendista ociós i primmirat que buscava a través de reunions socials dissonàncies íntimes i conflictes humans per convertir-los en literatura. Però les seues novel·les ens descobreixen, més aviat, una vida interior convulsa, aprensiva als esclats de passió i les referències a la sexualitat. Henry James és un escriptor expert a desdenyar evidències, convençut que els estats de l´ànima s´expliquen millor a través de suggeriments, amb l´art de desxifrar gestos que semblen intranscendents. Parlar de Henry James és referir-se a l´ambigüitat i a la incertesa -les llums en penombra-, envoltar una trama amb escenes bromoses i gens explícites, fugir de la contundència de la frase transparent i concisa. Fruit d´una educació puritana i de les imposicions de la cortesia, el que és essencial mai s´ha de mostrar. El·líptic, Henry James insinua amb subtileses i afirmacions tènues que oculten l´autèntica clau del relat: la presència del mal. Meandres i viaranys que aconsegueixen moments de plenitud i originalitat narratives, però que també esgoten la paciència del lector.
La font sagrada ens condueix a un dels principis fonamentals de Henry James, en què la recerca és més interessant que la resolució del misteri. El protagonista -de qui no coneixem ni tan sols el nom- és un tafaner inquiet, obsedit a esbrinar quins són els ressorts i els secrets d´uns personatges esquius en una festa aristocràtica a Newmarch. Ja en el trajecte, al compartiment del tren, ens és plantejat el repte que cal desvelar: Grace Brissenden s´ha casat amb un home més jove, però mentre el seu marit envelleix sospitosament cada dia, la senyora resplendeix amb el pas del temps, pletòrica de bellesa i joventut. Per l´altre costat, Gilbert Long -estúpid i banal- es mostra en la conversa espurnejant i intel·ligent mentre Mrs. Server, apreciada per la seua agudesa social, ha perdut la vivacitat i rapidesa mental que la feien tan apreciada entre els seus coneguts. En aquesta ocasió, fantasmes i esperits són rellevats per una espècie de vampirisme estètic i psicològic, però sobretot moral, lluny de mossegades estridents i truculències.
«Tot el que ens havíem dit ens ho havíem dit en silenci, però el que ens diguéssim amb paraules era diferent». El protagonista de La font sagrada posa en marxa -excitat- el seu joc detectivesc, conjectures que s´entrellacen per demostrar aquesta usurpació -fàustica i de caràcter- que escapa a qualsevol explicació racional. Giragonses discursives, elucubracions i sobreentesos que emmarquen els diàlegs d´aquesta novel·la amb atmosfera i escenaris més propers a la dramatúrgia. Aquesta història gira sobre una premissa: l´observació engendra idees, un manament que ens serveix per constatar, més tard o més prompte, com es manifesten la crueltat i el poder de corrupció de la condició humana. La pèrdua de la innocència davant la qual el narrador no pot restar indiferent, captiu d´una compassió que entén amb les regles del llenguatge amorós. Si de cas, les onades de La font sagrada arriben a la màxima alçada quan els diàlegs semblen moviments d´esgrima, desafiaments, atacs, trampes i camuflatges perquè el rival baixe la guàrdia, un duel dialèctic amb els tirabuixons, la sinuositat -i també excessos exasperants- que caracteritzen la narrativa de Henry James.
Existeix una transició entre la novel·la de trama molt elaborada de l´època victoriana -Dickens, Wilkie Collins, Thackeray, George Eliot- i la novel·la moderna i experimental de Joyce, Virginia Woolf i D. H. Lawrence, en què la consciència es difumina fins que l´argument es redueix a la mínima expressió. Lionel Trilling assenyala la posició d´enllaç de l´obra de Henry James, conflictes antagònics resolts a través d´una subtil ironia i vaporosos finals presidits, sobretot, pels dubtes. Dit d´una altra manera, l´habilitat d´embolcallar amb al·lusions i matisos uns relats en què no es dóna la raó a ningú. Perquè el que creiem que realment ha passat potser siga tan sols un miratge dels sentits i de la imaginació.
