El reviscolament de les identitats ibèriques ha tornat a posar en debat el nostre passat en els últims anys, a imitació del que va esdevenir fa més de quatre dècades, però ara les coses han canviat molt en presentar-se en esta obra des d´una profunda i acurada reflexió intel·lectual al voltant dels orígens, i no com abans, quan predominaven opinions subjectives nascudes d´una passió més entusiàstica que raonada. Totes les antigalles especulatives, que sense fonament històric tingueren vigència i s´estengueren per tot arreu, han caigut pel seu propi pes davant la proliferació i la continuïtat d´estudis acadèmics. Ja no hi ha espai per a superficialitats pamfletàries dels agitadors de l´esperit valencià. L´última, i grossa, ens recorda el autor d´este llibre va ser l´argument sense cap base científica divulgat per un polític amb poques lectures, la qual es va fer popular amb un titular inclòs en certs diaris, on afirmava que el ADN dels valencians es mantenia intacte des de la prehistòria. La afirmació encengué la resposta de l´autor en el medi universitari, amb classes, conferències i seminaris, però sense gaire impacte social. Ara sí, la contundència del discurs explicatiu del llibre no es pot defugir, perquè el resultat d´aquella proposta incoherent va ser la seua redacció. Este es un repàs historiogràfic per recordar totes les excuses emprades en un passat no molt llunyà per presentar el caràcter autòcton de la cultura valenciana, que hui en dia en no pocs dels casos citats produeixen l´enrojolar en qualsevol dels medis científics internacionals, nacionals o locals. Per això l´obra està carregada de unes petjades iròniques que poden provocar inclús el somriure en qui està assabentat de les xarxes inherents a esta història.
L´última vel·leïtat seudo-científica de l´ADN per assenyalar l´autarquia cultural, lingüística i històrica, i quasi de la raça, del poble valencià entronca directament amb una línia explicativa molt arrelada en certs ambients que no troben recolzament dins del món científic hui en dia, ni entre les ciències pures ni entre les humanitats. Per això el llibre comença amb un repàs de les idees, dels textos i dels autors que insistiren en el seus escrits en presentar el món ibèric -sinó la pròpia prehistòria neolítica- com moment d´ignició i d´eclosió d´una perseverant identitat, la qual hauria de perdurar intacta al llarg dels segles fins arribar a la nostra època. La perspectiva es mantingué viva després amb la presentació del «mossarabisme» com a continuador clar d´aquella cultura imperible, inclús sota una dominació islàmica que ens quedaria inoculada d´aquella herència immaterial.
El problema es que no es coneix cap poble de la Mediterrània que fora capaç de conservar intactes els trets culturals propis des de la nit dels temps sense patir la determinant influència d´altres pobles i civilitzacions. Ni l´imperi romà, ni les migracions germàniques, ni l´expansió islàmica -segons esta visió del passat- haurien tingut gran impacte sobre l´essència valenciana, i simplement la seua contribució o influència quedaria reduïda a alguna filagarsa aïllada, acumulada com a substrat insubstancial en la fina estratigrafia cultural de la perenne identitat local.
Fa anys un amic preocupat sobre la realitat original del país em va fer una pregunta: si ací han vingut els exèrcits dels cartaginesos, dels romans, dels visigòtics, dels musulmans, dels catalans i dels aragonesos ¿qui va portar les dones? La resposta està inclosa al llibre i respon a un procés llarg d´hibridació característic de l´Europa meridional. És cert que les terres valencianes mai destacaren en època romana i visigòtica ni dins de la península ni entre les riberes mediterrànies, i que calgué esperar precisament a la forta empremta islàmica per a que s´arribara a un cert desenvolupament que transcendira el marc local, però serà la conquesta del segle xiii amb la colonització consegüent la que va engendrar una societat en continu creixement, amb uns valors culturals, religiosos, politics i lingüístics que sí perdurarien com a trets originals i identificatius.
No cal caure en el parany de la puresa de sang, ni quantificar el percentatge cromosòmic de tota esta gent que gaudí de la terra, la que calciguen nosaltres, perquè tot quedaria en una simple entelèquia. Ara bé, els conversos de jueu, la fisonomia berber o els esclaus sards es quedaren d´alguna manera entre nosaltres malgrat la perseverant discriminació, persecució i expulsió dels altres grups confessionals, perquè ni la llei ni la creu pogueren parar les pulsions de la carn, moltes vegades violentes, coactives o no consentides, exercida amb la superioritat de l´amo sobre esclaves, servidores domèstiques o sobre dones sense altre medi de supervivència que el seu cos, cristianes o musulmanes. Bon recull d´exemples surten entre les línees del llibre, i pense que tampoc cal infravalorar les relacions matrimonials i legítimes atestades entre les elits converses i els cristians vells, molt més esteses però del que s´ha cregut en els nivells populars, segons es pot deduir del procés individualitzat a dona o a marit davant el tribunal de la Inquisició.
Indubtablement el gran contingent català acompanyat en menor mesura d´immigrants aragonesos constituïren el fonament del país que a onades i successius contingents arribaren entre els segles xiii i xiv, però no cal oblidar el riu de castellans que fugiren de la fam i de pobresa del regne veí des de la meitat del segle xiv, atrets a aquesta terra que encara es considerava de promissió dins del seu procés d´efervescència Quatrecentista, els quals s´inseriren en un àrea lingüística diferent quasi d´immediat. Les llistes de manobres assalariats en les obres edilícies fan evident aquesta presència creixent al llarg de tota la centúria. Ones i ones d´immigrants que en cap cas alteraren una consciència immòbil i vigent després de la conquesa amb la qual el poble valencià es considerava part del poble català, sense dubtes, al mateix temps que la seua llengua va ser assumida tan pròpia que no es retardà massa en nomenar-la valencià. El quatrilingüísme del habitants en el primer moment (català, aragonès-castellà, llatí i l´àrab a banda de la llengua litúrgia dels hebreus) en cap moment impedí l´arrelament majoritari del català com característica dels naturals, gràcies en bona mesura al contingent colonitzador però especialment al paper desenvolupat per les seues elits dirigents. Eixa colònia de la frontera, el confí meridional de la Corona d´Aragó encara ampliaria el seus horitzons més enllà fins la mateixa Múrcia, on s´arrelà la parla en època de Jaume I, un procés de creixement territorial associat al de maduresa institucional que dotà de contingut a l´existència del Regne de València i als seus habitants al llarg del Tres-cents.
Primer de tot les Corts i els Furs, després la reivindicació i defensa dels privilegis i lleis del regne, i més tard la Diputació del General o Generalitat, amb la seua funcionalitat política i fiscal, però també la descentralització dels oficials i de l´administració reial (Vice-canciller, Mestre Racional, Arxiu del Regne i Audiència Reial) acabaren per perfilar i arrelar al mateix compàs de Catalunya i d´Aragó un marc polític que desenvolupà de forma creixent un sentiment identitari al segle xv, una idiosincràsia pròpia i inclús una heràldica exclusiva per a la ciutat capital, que també acabaria d´afectar a la consideració de la naturalesa biològica o a la llengua dels seus habitants.
Este assaig de particularisme fou generalitzable i cresqué en progressió en el conjunt del regnes d´una Corona d´Aragó plural i descentralitzada, capaç de fer espai a la participació de la societat política local segons les pautes, certament oligàrquiques, de l´Antic Règim. La conseqüència directa del procés va ser la fi de l´hegemonia i del quasi monopoli exercit per Catalunya, i en especial de Barcelona, sobre la monarquia i el conjunt de la corona, de manera que l´eix matriu i propulsor del seu desenvolupament deixà pas a un policentrisme i a una existència coral no solament projectada en l´espai peninsular sinó també en l´insular (Mallorca, Sardenya, Sicília, i més enllà a Nàpols), del que molts pocs s´en recorden al quedar fora en la major part dels casos dels dominis contemporanis de l´Estat espanyol.
