Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Del naixement dels valencians

Del naixement dels valencians

Dir que el present és tan fugaç que intentar conéixer-lo implica necessàriament conéixer el passat que l´ha fet possible, és enunciar una obvietat tan simple que no requereix demostració. D´igual manera que preguntar-nos què som ara i què hem sigut fins ara, no és més que inquirir pràcticament el mateix de dues maneres distintes. I el que passa amb els individus passa amb les societats. El problema és que el passat, com la resta de les coses, no es deixa conéixer de seguida. Se´n poden oblidar o desatendre aspectes crucials, se´l pot malentendre i, fins i tot, se´l pot manipular. Com suggereix Vicent Baydal, en el seu Els valencians, des de quan són valencians?, publicat per l´editorial Afers, la interpretació contemporània de les identitats i els processos col·lectius vol entendre el passat, però respon a problemes i projectes del present, i això n´esbiaixa inevitablement la comprensió.

Un exemple, ben analitzat per Baydal, és el de la identitat nacional espanyola, que se suposa que és poc menys que atemporal, quan en realitat el terme Espanya es va usar en un sentit purament geogràfic ­-o com a evocació de la província romana- fins al segle xvi, quan l´aparició d´una monarquia unificada va anar afegint-li un sentit identitari del tot nou, que cristal·litzà amb els Borbó i, sobretot, amb l´eclosió del nacionalisme liberal del segle xix. És a dir, que la nació espanyola, tal com l´entenem ara, té un mínim de 200 anys, si ens passem d´estrictes, i un màxim de 500, si ens passem d´indulgents. La resta és cridòria interessada.

I els valencians, des de quan sabem o ens pensem que ho som? La pregunta té interés, perquè el país, el regne o la comunitat (com vostés vulguen) dels valencians té data de fundació i la celebrem el 9 d´octubre, però podem estar certs que la gent que va vindre a ocupar aquella terra conquistada no es van fer ni es van sentir valencians de la nit al matí. Són coses que porten temps. Llavors, una bona manera d´intentar contestar aquesta pregunta és respondre´n una altra: quan començaren a dir-se valencians ells mateixos. Perquè això tampoc va passar de seguida. Com que el de València era un dels pocs regnes cristians que tenien el mateix nom que la capital (hi havia també el de Nàpols, i pocs més), el que convé saber és quan començaren a dir-se valencians també els habitants del regne que no eren veïns del cap i casal.

El nostre país té sort de comptar amb bons historiadors, que intenten entendre i explicar bé les coses. Vicent Baydal n´és un. Ha demostrat ser un investigador molt competent i un divulgador de primera. Per això explica aquest assumpte amb molta claredat. No solament esquiva i refuta amb precisió una pila de malentesos i interessades manipulacions que han desfigurat la comprensió dels fets, sinó que ens sap contar una història, una mena de biografia col·lectiva -la nostra infància, per entendre´ns- amb nervi, amb passió, amb pols narratiu de bona llei. El del difícil naixement de la nostra consciència col·lectiva és un relat absorbent, ple de soroll i a voltes de fúria, com han de ser les grans històries. Aquesta ho és.

En resum, podríem dir que la identitat valenciana va ser una creació jurídica i política -amb evidents conseqüències econòmiques- promoguda pel tossut patriciat del cap i casal, que impulsà l´extensió a tot el regne dels Furs de València contra els Furs d´Aragó, defensats, amb armes a la mà, per la major part de la noblesa. Les bregues i els compromissos conclogueren el 1330; després, l´aparició d´una institució col·lectiva, el General -la posterior Generalitat-, refermà els vincles socials i les guerres contra Castella en temps de Pere Cerimoniós contribuïren a consolidar-los. Va ser en aquells anys quan ells començaren a dir-se valencians, i els altres a distingir-los amb aquest mateix nom. Es pot pensar que una identitat així, nascuda de llargues disputes i costosos pactes, devia ser fràgil i que tot el procés degué deixar cicatrius, però, siga com vulga, la nostra no era, ni és, l´única societat conflictiva que hi ha hagut en aquest món. A partir d´un moment, els seus problemes eren assumpte dels valencians, perquè eren una gent amb unes lleis, unes institucions, un territori i una història en comú, i ells ho sabien. Són coses que convé de saber, ara també.

Compartir el artículo

stats