Hi ha llibres que tenen la insòlita textura d´un divendres per la vesprada, llibres que prometen la felicitat assequible d´un café amb vistes a la mar, llibres dins dels quals un es quedaria a viure per a sempre.
Miquel Nadal ha firmat un d´eixos estranys exemplars destinats a romandre en la memòria dels seus lectors. Una història que oscil·la entre el dietari, la recreació cartogràfica dels límits de la ciutat i la faula d´uns quants personatges de ficció que diuen més del seu autor i els seus anhels que qualsevol confessió personal i que només aflora, d´una manera molt subtil, en uns quants paràgrafs veritablement antològics.
No vull caure en hipèrboles que sé que l´autor detesta. Constate allò llegit. Nadal ha escrit un llibre complex però meravellós, diferent, divertit, d´una suggeridora i amable profunditat. Un llibre de València sense tòpics, ajustat a la singularitat de l´autor i les seues ressonàncies, quallat de complicitats i matisos, amb l´eco reconeixible d´alguns clàssics: Paul Auster, Patrick Modiano, Quim Monzó o fins el mateix Georges Perec.
Per damunt de tot, allò que subjau en este Inventari mínim és el substrat de la ciutat allunyada de la mirada convencional que confon l´enumeració de referents urbans amb la seua projecció literària. Nadal trenca amb eixa escenificació de les obvietats. L´autor pensa la ciutat i la transforma. Eixe mèrit em pareix capital. Ja no es tracta d´escriure la gran novel·la de València al caliu de paràmetres huitcentistes. Nadal ho sap i no es deixa enganyar al respecte, i d´ací la originalitat i valentia de la proposta. Sense inventar res, reformula amb mestria totes les possibilitats que troba al seu abast per a moure´s en el fil d´aram que separa la ficció de la realitat, la versemblança de la imaginació.
L´autor visibilitza una València metafísica i amagada. Ho fa per mitjà de personatges de ficció els quals peguen voltes a idees i desenllaços que només un flâneur confés pot i sap gestionar. La narració es dispara en mil direccions, però ho fa des de la convicció de l´estudiós que ha sabut esprémer al màxim la història i les històries de totes les Valències que bateguen en la seua mirada. El narrador eclèctic d´Inventari mínim és un gran tapat. Eixa condició li atorga privilegis i responsabilitat. El lampista de les altes instàncies descriu amb precisió eixe moment en el qual la societat va començar a confondre les possibilitats reals amb les malaltisses.
Lluny de quedar-se en la prosa notarial del negre que s´aguaita als secrets d´alcova de l´administració pública, el text alça el vol per a provocar el somriure còmplice del lector en uns quants capítols delirants. Són els meus preferits. Preval en ells l´esperit mordaç, l´enginy il·lustrat i el gen captiu del protagonista de qualsevol pel·lícula de Woody Allen. Nadal configura el plànol de la ciutat davall d´una òptica tan personal com inclassificable. Llavors, la confessió, el to íntim i la ironia adquirixen el valor afegit que transforma allò local en universal. Ja no és només València. És l´home captiu i perplex. Brolla, d´una manera commovedora, però sense besllum de coentor, la veritat neta i delicada.
En eixe sentit, hi ha tres estampes que definixen les edats del narrador. El xiquet tímid que va aprendre a llegir abans d´hora, l´adolescent abstret que s´aguaitava a un balcó on no hi havia ni poble ni ciutat perquè tot surava davall de l´atmosfera devastada d´un paisatge sense poetes, i el jove universitari que somiava amb escriure llibres memorables en la llengua dels seus majors. És evident que ho ha aconseguit.
