Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Una finestra propia

Una finestra propia

Dins el raquític panorama de la narrativa valenciana dels anys 60 i primers 70 (abans de l'eclosió -tampoc no gaire esplèndida- del que llavors es va denominar la represa), probablement no hi haja una novel·la més estranya, ja des del mateix títol, que L'eros de Piccadilly Circus, de Mercè Linyan, que publicà el 1971 el benemèrit Club Editor i que va caure entre nosaltres com un aeròlit provinent d'algun univers remotissim, sense que se n'assabentara pràcticament ningú. No solament era una completa raresa -pel món que descrivia i per la forma en què escrivia-, també deu tindre el dubtós honor de ser la novel·la menys llegida que haja publicat mai un autor valencià. Als anys 80, quan vaig manifestar la meua curiositat a uns amics filòlegs, em van assegurar que aquesta novel·la no existia, i que jo em devia haver inventat o somiat el títol i l'autora (per a ser justos, també cal dir que, molt després, un d'aquells filòlegs va tindre la inusual generositat de rectificar i d'oferir-me la fotocòpia d'un exemplar que havia trobat. El llibre sí que existia). Crec que l'anècdota és il·lustrativa. Encara ara, les úniques referències a aquesta novel·la que he trobat són les més aviat encomiàstiques d'Enric Ferrer Solivares (que s'ho ha llegit tot) i Adolf Piquer (que també). No és molt. Entre nosaltres, les rareses continuen tenint mala peça al teler.

Mercè Linyan és un misteri. Tot el que n'he pogut saber ho diu ella mateixa en el pròleg del seu llibre. Va nàixer a la població de Canals i es va criar entre Barcelona i el seu poble natal. Quan va escriure la novel·la, feia 15 anys que s'estava a Anglaterra. S'havia casat allà i vivia a New Malden, un suburbi impersonal de Londres. L'autora confessava que no sabia ben bé per què havia escrit la novel·la en català i no en anglés i ho atribuïa a «la nostàlgia de València, on vaig néixer, i de Catalunya, on he viscut temps decisius». És inevitable copsar un rerefons de tristesa i soledat en aquesta declaració de l'emigrant: «la vida en aquests suburbis londinencs és tan monòtona i la meva enyorança de València i Catalunya tan gran que m'he posat a escriure per esbravar-me». Mercè Linyan no va escriure res més, qui sap si per l'escàs ressò que obtingué el seu primer intent, i la seua ombra discreta i perceptiva se'ns esvaneix.

En la novel·la, una jove valenciana que porta a New Malden una vida ordenada i ensopida amb un marit metòdic i més fred que una barra de gel, sent que li cau el món damunt quan aquest l'abandona. Mancada de voluntat pròpia, se sotmetrà a un particular descens als inferns de la droga i el descambuixament en companyia d'un profeta anàrquic, ingenu i desnonat pels antres del Londres marginal. Els seus intents posteriors de construir alguna cosa vàlida no fructificaran. El llibre que ens conta tot això no és cap meravella. Apunta bones maneres, però es coneix molt que és un primer intent: les peripècies s'acumulen, l'argument és més d'un punt fulletinesc i algunes situacions sonen forçades, tot i que l'autora afirma que estan tretes de la vida de gent que ha conegut (o precisament per això: la realitat sol ser molt més implausible que una bona ficció). Amb tot, per sort per a l'autora, la protagonista és fictícia. Comparteix amb ella el lloc de naixement, el de residència i el gat, però les seues vides no tenen res a veure.

Siga com vulga, el llibre crida l'atenció. La descripció de llocs i estats d'ànim té força, sentit dels matisos i de les gradacions. L'ambient està retratat amb molta vivesa i devia ser massa exòtic per al lector valencià del 1971: les fileres de cases repetides, idènticament comfortables d'una urbanització suburbial; la vitalitat cosmopolita de Londres; Piccadilly Circus, amb el petit Eros pagà al mig, els espectacles i les prostitutes, amb la seua clientela ja global; les corrues de drogaaddictes davant de les farmàcies, buscant un somni momentani amb receptes falsejades; les disputes entre hawkies i hippies per un lloc al no-res, o els moments de pausa, prenent el sol despullats a Hyde Park. Tota la novel·la està amerada dels ecos de l'era pop, enregistrats en el seu mateix lloc d'origen, i també de la fonda decepció que el fracàs de les seues esperances provocà, amb l'entotsolament depressiu d'una llarga ressaca. Tot el que entre nosaltres havia de tardar a produir-se, a Londres ja era vida quotidiana. La desesperança de fons d'aquest llibre, ací tampoc es podia entendre.

Potser el que més sorprén és que, amb els seus alts i baixos, es tracta d'una novel·la ben escrita. Molt ben escrita, si pensem que l'autora era una novençana exiliada, sense més experiència que la molta literatura llegida en les flàccides vetlades de New Malden. Té un llenguatge plàstic i precís, molt suggestiu, i una prosa suau, ben afinada, que domina el to menor. Les pàgines en què parla de la desesperació de la protagonista, o en què es descriu un imprevist encontre sexual, o la iniciació a la droga, tenen aquella subtilesa reticent, sense estridències, que atia l'interés del lector i que és una destresa del narrador de raça. És llàstima que no continuara per aquest camí. Dins la narrativa valenciana del moment, Mercè Linyan va obrir una finestra cap a un paisatge certament insòlit, però no hi va mirar ningú.

Compartir el artículo

stats