Vinc de rebre el darrer número de la revista L´espill, amb nova maquetació i nou disseny, molt més àgil i atractiu. De seguida em crida l´atenció un article de Gonçal López-Pampló, de títol: «L´assaig, un gènere impossible?». Fa uns pocs mesos vaig assistir a la lectura de la seua tesi doctoral, dirigida per la professora Carme Gregori de la Universitat de València, i ja aleshores aquesta qüestió sobre la naturalesa espinosa de l´assaig s´hi va fer molt present. El doctorand havia preparat una definició sobre què és l´assaig, però en la seua intenció d´encabir-ho tot (autobiografia, memòries, aforismes, literatura del jo, columnisme...) aquesta li havia ocupat una plana sencera, per la qual cosa funcionava malament per a aquest propòsit explicatiu. De seguida hi va quedar clar la gran dificultat en delimitar les fronteres de l´assaig, i les observacions del professor Vicent Simbor, que exercia de president del tribunal, foren en aquest sentit molt explícites. Fins i tot alguns poemes en prosa podrien ser assaigs, va indicar. El doctorand, en el moment de contestar les intervencions del tribunal, va acabar concloent que potser més que preguntar-nos què és l´assaig seria més pertinent fer-ho sobre què és la literatura. I, certament, és així, però això ens conduiria a una mena de tautologia. En una conversa amb l´escriptor i periodista Ignacio Carrión, conegut pels seus saborosos i àcids diaris autobiogràfics, aquest em negava que existira pròpiament una literatura del jo, i que tota literatura, fins i tot la realitzada en tercera persona, és autobiogràfica. Al capdavall, en Les confessions de Jean-Jacques Rousseau hi ha molta ficció, com fins i tot en les novel·les de Primo Levi o Thomas Bernhard. En la novel·la La mort de Virgili, Hermann Broch empra els darrers dies del poeta de Les Bucòliques per a donar forma als seus pensaments i quimeres. També Vintila Horia, amb la seua novel·la sobre l´exili d´Ovidi, explota la figura del poeta per a parlar, en un monòleg interior, del seu propi exili. És això literatura del jo? O, com ara es diu, literatura de la intimitat? En realitat, el que esperona l´escriptor no és tant alçar un acta notarial del que ha viscut sinó explicar una història que per algun motiu personal necessita exposar. En el moment d´escriure hi poses molt de les teues vivències, hi deixes palès el teu pensament, les teues filies i fòbies. D´aquesta manera, també la novel·la, fins i tot aquella que té una clara intenció de ficció, desenvolupa molts registres del jo. I què direm de la poesia. On acaba el vers i on s´inicia l´epigrama, la màxima, la sentència o l´aforisme? O el que ara està tan de moda: el microconte... Com veieu, no és fàcil posar portes al camp. Una definició alternativa podria ser que l´assaig és tot allò que un editor d´una editorial comercial mira amb suspicàcia. Però això també s´esdevé cada vegada més amb la bona novel·la. I, en fi, no acabaríem mai... Però paga la pena llegir aquest assaig impossible de López-Pampló!
