Ernesto Casero és un dibuixant formidable. El seu treball és tan acurat, tan pulcre, tan perfecte, que la primera sensació és fotogràfica. I precisament amb aquests estímuls juga Casero, amb els equívocs de la mirada, amb un lema que es podria resumir en «ceci n´est pas une photographie». Fa uns mesos va exposar en la galeria Paz & Comedias una mostra del seu dibuix, on criticava amb duresa el mal ús de la ciència, i en concret les polítiques eugenèsiques dutes a terme pels nord-americans i els nazis alemanys. Aquesta exposició, on el dibuix aconseguia aquest paper testimonial, com si es tractara de vells cartells i daguerotips, em va colpir intensament, per la força, intenció i esforç en orquestrar aquell discurs, valent i alhora molt minoritari. Casero fa la seua obra lentament, amb passió, sense pensar en les modes ni en el mercat artístic, capficat en el seu món creatiu.
Ens rep al seu estudi de Mislata, una planta baixa molt ben condicionada. Abans hi havia viscut Moisés Mahiques, per la qual cosa aquell espai ja l´havíem visitat quan el vàrem entrevistar: Mahiques és un dels millors dibuixants valencians actuals i el fet que ara Ernesto ocupe aquell estudi té un cert valor simbòlic. Per les parets pengen ara els seus darrers dibuixos, de papallones, ocells, retrats de biòlegs evolutius, de foraminífers... Ernesto em rep amb una certa timidesa, fumant una cigarreta embolicada per ell mateix. Té els ulls clars, entre blavencs i grisos, amb una barba sense bigot que li dóna un aspecte singular, de quàquer valencià. Parla baixet, mesurant les paraules, buscant la precisió i el rigor en tot el que diu. Jesús Císcar ja porta uns minuts fotografiant-lo amb els seus dibuixos: ara li fa una fotografia mentre s´encén de nou la cigarreta, que no acaba de tirar bé...
«M´interessava el dibuix com a testimoni de la realitat. Abans de l´arribada de la fotografia, el dibuix científic era una mena de testimoniatge, com la prova fidedigna de la realitat. I, tanmateix, era un representació, i per tant un testimoni adulterat per la mirada del dibuixant, sovint fins i tot una mentida... Em vaig adonar d´això amb les famoses làmines de Haeckel, on el dibuixant embelleix les seues criatures per a fer-les més perfectes, més impressionants, més admirables. També la famosa làmina de Haeckel dels embrions, i que va donar base teòrica a aquella frase cèlebre de l´ontogènia recapitula la filogènia, és en molts sentits una invenció i una fal·làcia... Allò em va fer pensar com amb el dibuix científic es pot adulterar la realitat, donant-li una versemblança que al capdavall no té...».
Vet ací, doncs, un llicenciat en Belles Arts reconvertit en biòleg amateur, llegint a autors com Stephen Jay Gould i Richard Lewontin. «Joan Fontcuberta ja ho va denunciar en les seues obres: una mena d´al·legat a prendre´s la fotografia amb una mica de sospita, a no ser tan crèduls». Ernesto construeix criatures biològiques amb plastilina, i després les dibuixa, i les representa en forma de làmines d´història natural. La primera impressió és que estem al davant d´una làmina d´algun manual d´història natural, tot i que totes aquelles formes són inventades, fruit de la seua imaginació, del seu enginy biologista. I, tanmateix, podrien ser reals, doncs la frontera entre l´art i la natura de vegades és molt minsa, i sovint animals imaginaris es fan realitat (i a l´inrevés). «El que m´importa és el nervi del dibuix que subjau rere aquelles biologies imaginàries». Em porta un llibre de Karl Bossfeldt, el fotògraf alemany que reproduïa les plantes amb molt de detall, copsant totes les seues textures i matisos. «També semblen una ficció i són reals».
Li pregunte si viu del seu art. Em diu que no, que costa molt vendre a València, i que durant un temps va col·laborar amb una galeria a París, on el van enganyar de totes les maneres possibles. «Treballe en una acadèmia d´anglès». Em sorprèn que parle tan bé l´anglès i riu: «No, no... Treballe com administratiu... Els porte els papers, els encàrrecs...». Certament, no és una vida fàcil la del creador valencià, sempre en una situació d´incertesa i de precarietat notables. «Bé, faig el que vull, i això ja és prou. Tinc els matins per a mi, per al meu treball artístic. Però si sóc escèptic amb la ciència imagina el que pense dels circuits de l´art. Almenys la ciència té uns patrons de selecció establerts, més o menys qüestionables, però amb un criteri mínim de qualitat i d´exigència... En canvi, en el món de l´art això no existeix i artistes mediocres es consagren sense saber massa bé perquè. No hi ha un estàndard de qualitat, ni un criteri mínim... Per altra banda, el món de les beques és angoixant: et donen sis mesos per a desenvolupar un projecte. No disposes de temps per a llegir, per a formar-te, per a omplir-te de coses. No hi ha temps per a reflexionar. Preferesc doncs l´acadèmia d´anglès i dur el meu ritme».
Vull saber els seus inicis, on va començar tot. Aquesta pregunta segurament li sembla massa previsible i tòpica, i veig créixer en els seus ulls una flameta irònica. Què hi farem! Els periodistes sempre busquem el mateix, la nota romàntica, l´instint innat, la marca de genialitat. Em penedesc d´haver-la formulat: Ernesto té rampells sarcàstics. És un home reconcentrat en si mateix, poc donat a sentimentalismes vagues. «Els meus pares són pintors aficionats. He viscut doncs la pintura a casa... I jo també dibuixava de menut, i feia les meues coses... Però també jugava amb els Clics... Si m´haguera pogut guanyar la vida amb els Clics potser m´hi haguera dedicat». Touché. «Afortunadament, vaig entrar en Belles Arts, on vaig tindre dos bons professors que em varen ensenyar a dibuixar: el senyor Baños i Chipi Garrido. Vaig aprofitar bé el meu temps amb ells. I vaig traure molt bona nota. Cosa que no vaig fer amb altres assignatures».
Està bé aquest record als professors de la facultat, tan infreqüents per altra banda. Francisco Baños Martos («el pintor sublime de Linares» diu un article publicat arran de la seua mort) fou catedràtic de Belles Arts, i un dels artífex de la facultat, a la qual va donar una direcció renovadora molt particular. Li pregunte a Ernesto per artistes que admira i em diu de seguida Xisco Mensua. «És el millor, un excel·lent dibuixant, amb una obra conceptualment sempre interessant». Té raó: Mensua és un dibuixant selecte, conegut per pocs, i que s´ha mantingut sempre fidel al seu art. En alguns aspectes de l´obra d´Ernesto Casero hi veig ecos seus. «Malgrat tot, l´art és bonic. Malgrat les mancances de la nostra societat, de la falta d´ajudes, de la soledat en la que vius... Aprens, coneixes altres artistes, alguns bons crítics... M´agrada. I no ho canviaria per res».
