Com tothom sap o hauria de saber, Carles Salvador va ser una figura decisiva del valencianisme de preguerra, i també en els difícils anys immediatament posteriors: un home honrat, un «polític de l´idioma» -com ell mateix se´n deia- i un treballador incansable. La seua tasca gramàtical i pedagògica és molt important, i amb tota justícia se´l reconeix com el principal agitador de les consciències en pro de la llengua i la cultura dels valencians en la primera meitat del segle xx. També està ben considerat com a poeta. La principal virtut de la seua poesia és la voluntat d´actualització que demostra, amb l´esforç per aclimatar en l´endarrerida literatura del moment les lluïssors avantguardistes -tal com les entenia aquell bon home-. Amb tot, els bons lectors sospiten que li faltava l´instint verbal i anímic, la passió de fons, sàviament trascolada en expressivitat, del poeta de raça; que publicà els seus versos, com ell mateix confessà una vegada, «per exemplaritat propagandística, d´acci», més que per fatalitat íntima, i que també en això va ser, més que poeta, «un polític de l´idioma». Potser per això, després de la guerra es deixà d´avantguardismes i intentà el retorn a Llorente, per veure de tocar alguna corda sensible en l´ànim derrotat dels seus paisans. Un exercici de patriotisme líric que, en el seu cas, no era erroni, perquè aquest to i el de la lírica popular, que coneixia molt bé, eren els que més s´acomodaven al seu caràcter, que era entusiasta, però no rupturista, i a la seua sensibilitat, que estimava la senzillesa, l´aire lliure i la llum clara i neta del Maestrat.
La seua obra en prosa és menys coneguda, tot i que va escriure un gavadal d´articles i algun relat en una pila de revistes i diaris. El 1973, l´editorial Gorg en va editar un breu recull de proses, 4 elogis i 4 cues, algunes de les quals tenien molta gràcia. De seguida saltava a la vista l´enorme influència que havia tingut Eugeni d´Ors, Xènius, en el nostre autor. Per descomptat, Carles Salvador no tingué mai ni la destresa ni la malícia de Xènius, però n´havia quedat enlluernat. El seu, com escrivia Vicent Andrés Estellés en el pròleg, era «un modest i entusiasta noucentisme» pastat en la calma dels secans castellonencs, però va saber aclimatar aquest noucentisme arcaditzat entre nosaltres. I hi ha la prosa, ben encunyada, sovint elegant, fresca i rica, que és un plaer de llegir. Per cert, el primer dels elogis d´aquest llibret, el del xiprer, inclou un sonet tènuement melancòlic, de dring casolà i clàssic, de veres agraciat.
Amb els anys s´han reeditat moltes més proses de Carles Salvador. Ara, l´Ajuntament de Castelló ha publicat sencer el seu Glosari -tal com s´escrivia llavors-, és a dir, la col·lecció de Gloses que el mestre de Benassal escrigué per als diaris de Castelló entre 1921 i 1929, a càrrec de Vicent Pitarch, Lluís Meseguer i Jaume Garcia Llorens. Es tracta d´un conjunt de textos breus, lírics o assagístics, encara inspirats en el mestratge de Xènius, on l´autor parla del món i la bolla, divaga sobre les estacions o afirma les seues conviccions valencianistes o el seu compromís amb el saber, l´educació i la democràcia, en un to generalment enriolat.
Els primers textos (de 1921 i 1922), els més curts i balbucejants, flirtegen amb l´aforisme, l´apotegma i la prosa poètica. Són declamacions d´un jovenet tendent a l´exaltació, que ha quedat tan atarantat per les múltiples seduccions de la modernitat que, francament, no toca vores. Coses lleugerament delirants que un voldria saber com es prenien els honestos ciutadans que se les entropessaren, a l´hora d´esmorzar, en fullejar el diari. La segona sèrie, a partir de 1925, és molt millor. Els articles continuen sent entusiastes, però guanyen consistència interna, eficàcia comunicativa i sentit de propòsit. La prosa guanya també precisió i matisos, i tot, en resum, té més substància. Igualment, la paleta de temes s´amplia, des de les guerres del Marroc a les disputes estèrils de la Societat de Nacions, passant per la sempiterna inoperància de l´Estat espanyol o l´encoratjament constant als escriptors i els artistes valencians de mèrit. Jo aconsellaria al lector curiós que comence el llibre per ací, perquè pot arribar a interessar-li molt tot el que l´autor té a dir, quan ja sap dir-ho. Com a prosista, Carles Salvador tenia una veu pròpia, i al llarg de les Gloses aconseguí educar-la. Dit d´una altra manera, aquell mestre patriota ací va convertir-se en escriptor.
