Mai no és tard (Vinyoliana), l´últim llibre publicat fins ara per Josep Piera, és una obra sorprenent i molt digna de ser rellegida a poc a poc. Podem entendre-la com un retrat de Joan Vinyoli, com una lectura de la seua obra al llarg del temps o com una cordial evocació del seu entorn, la figura en el paisatge no sempre amable que li tocà de viure. També podem llegir-la com una peculiar autobiografia interposada i, potser més que res, com una meditació de fons sobre què cosa és la poesia, aquest misteri, a partir de l´exemple d´una obra eminent i de la relació entre el vell mestre i el seu lector, també poeta, que ara té l´edat que tenia Vinyoli quan començà a llegir-lo. El cert és que és tot això alhora.
L´origen del llibre és una entrevista radiofònica amb Jordi Llavina, que el 2014 era promotor del centenari del naixement de Joan Vinyoli. Una frase d´una carta de Vinyoli a Piera, citada en el diàleg, en què el poeta es compara amb una roca ferma enmig del riu, enceta la primera reflexió d´un llarg itinerari de records i relectures. Marquen les fites d´aquest itinerari la rememoració de les converses que van mantindre tots dos, les cartes del poeta al seu jove amic, els seus llibres, subratllats en llegir-los per primera vegada, o els comentaris, publicats o anotats, que li han anat inspirant, i la barreja de sorpresa i de conformitat amb què l´autor retroba, al cap de tant de temps, els rastres de les velles lectures. Assistim, doncs, a la crònica d´una dilatada devoció.
Tot això es contrapuntua amb la visió dels altres. Les antologies de J. A. Goytisolo i de Feliu Formosa, les cartes de Riba, Martí i Pol i Espriu, les opinions de Gabriel Ferrater, Joan Teixidor, Blai Bonet, Jaume Pont o Miquel de Palol. Cap al final, s´introdueixen els llibres que el centenari de Vinyoli ha suscitat, la informativa biografia de Pep Solà, la molt discutible antologia de Joan Margarit o el recull d´articles vinyolians de Jordi Llavina, Neu, fang, rosada, constel·lació, amb un excel·lent pròleg de Valentí Puig. El fet que el mateix Llavina òbriga aquest llibre amb una incitació i el tanque amb un altre llibre no deixa de ser molt apropiat. Un poeta jove perfà el cercle, perquè la projecció de Vinyoli sobre la poesia catalana i, per tant, sobre la seua posteritat, és també un dels seus temes. L´enlluernament d´un jove poeta -Josep Piera a primeries dels 70- en llegir Vinyoli és el motor de Mai no és tard. Aquest enlluernament perdura en altres.
Així, aquest llibre combina amb inusual destresa dues cronologies, la de Joan Vinyoli -del mestratge ribià a la plena maduresa dels últims anys, passant per l´agònica soledat de la postguerra- i la de Josep Piera -l´esclat de la Transició, la folla alegria de viure i les desorbitades esperances dels anys lliures, la malaltia i el lent aprenentatge de la serenitat- que tenen en comú la passió poètica i el gradual enriquiment de l´experiència. El resultat és el contrari de la banalització i la simplificació habituals en les lectures consabudes, acadèmiques o periodístiques. És una visió personal i coral, matisada pel temps, profunda i polièdrica. Perquè Vinyoli, com tothom, era una persona complicada i els anys anaren canviant-lo, com han anat canviant l´autor del llibre i la manera d´escriure poemes i d´entendre la poesia de tots dos.
Vinyoli era moltes coses, entre les quals un vitalista sensual cohibit -de vegades no tant- per la timidesa, combatuda amb l´alcohol i l´exaltació estètica. Com a poeta, era un arrauxat absolut, que s´ho jugava tot en l´arriscada aposta de dir la seua veritat, acaçant-la en el bosc de les paraules; un poeta d´intimitats confidencials; un neoromàntic experimental, amerat de Hölderlin i Rilke i ullprés per les avantguardes; un místic pagà. Piera es demana si pot ser místic qui no aspira a l´abraçada divina. Sí, si anhela el transport, l´instant etern. Quan es trenca la mar gelada de dins nostre, el temps queda suspés, i això no és poc misteri. Vinyoli estimava el món amb un amor radical. Patia per no abastar-lo sencer. Plorava i reia amb ell amb versos que trasbalsen. Quan «la fusió magmàtica entre vida i poesia conforma l´existència de la roca que és el poema», el bon lector se sent endut a aquell domini màgic on la mar es fa més ampla i el silenci crema pels morts. Hem d´agrair a Josep Piera que ens haja permés tornar a aquest territori amb una guia de ruta evocadora i sàvia.
