La literatura desde Dénia de Maria Ibars (València, 1892), és, en molt bona mesura, una amable elegia per un paisatge i unes formes de viure i d´expressar-se que en els seus últims anys va veure esvanir-se gradualment. L´evocació de mons desapareguts per mitjà del poder de la paraula escrita és una de les més altes funcions de la literatura. Una funció que al País Valencià s´ha exercit poc, perquè d´escriptors n´hem tingut pocs també. Maria Ibars ho va ser en una època particularment depriment, la de la postguerra, en què l´acceleració dels canvis que van transformar el nostre món coincidí amb el moment més baix de la vida intel·lectual del país -la guerra, l´exili, la por i la censura, el destarotament quasi absolut dels cercles subsistents, tingueren aquesta funesta conseqüència- i el de major repressió de la llengua i la cultura dels valencians. Aquest trist panorama ombreja l´obra d´una escriptora que, quasi reclosa en la seua caseta de les Rotes, almenys s´esforçà a ser digna.
L´escriptora provenia d´una família humil, però gràcies a les seues aptituds intel·lectuals pogué estudiar, acabà la carrera de magisteri i exercí uns anys de mestra. Va fer amistat amb Carles Salvador i durant la República participà en les activitats dels cercles culturals valencianistes. L´any 1949 publicà un llibre de versos, Poemes de Penyamar, dedicat al paisatge costaner de la Marina, i aquell mateix any guanyà els Jocs Florals en la modalitat de narrativa amb una novel·la, Vides planes, que no pogué publicar fins a l´any 1962. Aquest retard de 13 anys diu prou de com anaven llavors les coses per als escriptors en valencià. En castellà publicà alguna cosa, sense tant de retard, i en valencià va escriure relats, articles, poemes i peces teatrals. En els seus últims anys projectà publicar una altra novel·la, més ambiciosa, L´últim serv, i un recull de relats. La novel·la s´edità el 1965, quan l´autora ja havia mort, i els relats reunits, Contalles a l´ombra del Montgó, veieren la llum l´any 1994.
La primera novel·la de Maria Ibars, Vides planes, evidencia molt el fet que es va escriure al ple de la postguerra, quan els nostres escriptors maldaven per no desvetlar el recel de la censura i per connectar amb un públic popular, no gaire sofisticat, que ni tan sols sabien si existia. Pateix també el poc coneixement de la narrativa europea d´aquells anys i fins i tot de la que s´havia escrit a Catalunya poc abans de la guerra. Els conats lírics, lleugerament arnats, que de tant en tant proven d´amenitzar les descripcions de Vides planes no tenen, ni de lluny, la fastuosa opulència verbal de Joaquim Ruyra, ni tan sols la més punxosa plasticitat de Víctor Català, amb qui alguna vegada s´ha volgut comparar la nostra autora. Tampoc té el vigorosíssim tremp narratiu d´un altre novel·lista antiquat, però d´una potència incontenible, com el Sebastià Juan Arbó de Terres de l´Ebre (amb qui, d´altra banda, té més d´un punt de contacte). Per si això fóra poc, havia de bregar amb una tradició local raquítica, que li oferia pocs models útils (la major part de l´obra d´Enric Valor, que li hauria pogut servir, és posterior). Dins la narrativa rural, hi havia el gran exemple dels escriptors castellonencs, i poca cosa més. Atés el penós panorama, cal dir que el dring expressiu de la prosa d´Ibars és més que digne, però no pot estranyar que la seua novel·la ara puga semblar-nos arcaïtzant.
Vides planes es pot entendre ací com a vides senzilles, sense revoltes ni escarafalls, però també (ho va indicar molt bé Tomàs Llopis en el pròleg a l´edició d´Aguaclara de 1999) com a vides limitades, sense relleu, indefenses davant els conflictes que els cauen al damunt o que elles mateixes es creen, per manca d´independència, escassedat de recursos o curtedat de mires. Aquest conflicte entre la malaptesa bonhomiosa o il·lusa i les ingrates complexitats de la vida és un dels motors de la novel·la; un altre, al rerefons, és el de l´estabilitat aparent de la vida rural, sotmesa a l´erosió del món modern, simbolitzada pels costums arrogants, invasors, de la ciutat. Tant Carles Mulet com Tomàs Llopis han detectat en la narrativa de Maria Ibars una base romàntica -n´és l´element essencial-, matisada pel costumisme enyoradís i la voluntat naturalista (present, sens dubte, però no massa esquerpa). Encara s´hi podria afegir l´amor a la natura i la sensibilitat cristiana.
El senzill argument, d´estirp dinovesca, està molt sòlidament estructurat i presenta el conflicte creuat dels dos protagonistes amb ordre i amb destresa, sense que la simplicitat un pèl esquemàtica dels personatges desactive l´interés del lector. Però més que els destrets que passen, el que atrau és la minuciosa descripció del seu viure, marcat per la roda de festes i treballs de l´any, els petits i grans esdeveniments d´un microcosmos agrícola molt ben copsat, reproduït amb un detallisme amerat d´elegia que arriba a ser encantador. La plasmació d´aquest microcosmos humil és el punt fort de la novel·la, i la utilització d´un llenguatge ric, ple, acolorit, propi d´un temps en què totes les coses tenien nom, emprat amb una esplèndida exactitud, atorga a aquestes pàgines una vivacitat encantadora. Mig aïllada a sa casa de Penyamar, Maria Ibars degué treballar molt per a recrear amb tanta precisió un petit món, ja quasi extint, que tenia una manera pròpia de viure, de parlar, de cantar, d´anomenar. No va ser un treball malaguanyat, perquè aquest univers verbal, casolà i íntim, però essencialment complet, ressona encara en el seu llibre.
