El llibre més palpat i utilitzat de la meua biblioteca és Consells, proverbis i insolències de Joan Fuster. Va ser editat per A.C. de Barcelona, dins la col·lecció Cara i creu, l´any 1968. A hores d´ara no en deuen quedar molts exemplars a la venda, ni en les escasses llibreries de vell. Som més vells del que sembla... El meu exemplar me´l va regalar el mateix Fuster a casa seua, on una colla de Gandia havíem anat i se´ns hi havia fet l´alba. I conté la seua anècdota, l´exemplar, que he repetit un munt de vegades, ja que la nostra vida tampoc és una pel·lícula de suspens. La dedicatòria diu així: «A Ignasi Mora, barbut, record d´una segona visita a Sueca. Ben cordialment. Joan Fuster. 30-III-73». No sé què passaria després d´aquella insubstancial dedicatòria -jo ja veia doble de tant de whisky-, però la bona qüestió és que Fuster, amb un llapis roig, va escriure per damunt: «Anul·lat. Joan Fuster».
Supose que al rerafons d´aquella anècdota hi hagué una insolència per part meua, davant potser la incontinència verbal de Joan Fuster, que l´alcohol no convertia en una gotera molesta, sinó en una riuada que s´escola per sota de la porta. Fóra com fóra, el que ens interessa ara és aquell regal en forma de llibre, l´impacte del qual va ser considerable, almenys en el meu cas. He llegit una bona part de l´obra de Fuster, inclòs Nosaltres, els valencians i etcètera. Però la seua influència en mi es va produir sobretot a través d´aquells aforismes. De seguida vaig entendre que el de Sueca havia de redactar massa papers, si pretenia guanyar-s´hi la vida i sacsejar una mica els cervells dels seus compatriotes. Per això, la màxima expressió del seu pensament lliure del pa nostre de cada dia i sense ànima essencialment pedagògica, era el més breu, el més de pillar una frase brillant i tot seguit escriure-la: l´aforisme.
La primera lectura de Consells, proverbis i insolències, que va ser la de picotejar ací i allà, em va caure com una bomba al mig de casa. No esperava -en realitat, no esperava res, res que em trasbalsara venint del divertit Fuster- unes opinions tan destructores del paradigma meu d´aleshores. De sobte, als meus poc més de vint anys, després d´associar la lectura amb les novel·les i els llibres de poemes, se m´apareixia l´autovigilància extrema de l´intel·lectual, la Gestapo particular d´aquells senyors de tanta sapiència i tan entestats a discutir-ho tot. I no era una funció imposada, vull dir, imposada pels altres. Ells mateixos s´encarregaven de l´autovigilància. Qui sap si la famosa mala consciència dels intel·lectuals, no era el motor de tantes de les seues adhesions al P.C. i al mateix temps del control del seu llenguatge.
D´una altra banda, el llibre de Fuster era també el d´un dolgut que acaba de descobrir la cruesa del món i, decebut, se´n queixa i se´n venja amb un pensament més cru encara. El joc tan decisiu de les paraules, l´hi veia per primera vegada. Només calia capgirar els conceptes, agafar-los per qualsevol altre cantó no habitual i de seguida et trobaves una visió nova d´alllò que en diem realitat, una visió subversiva en aquest cas, si bé expressada en un llenguatge complex, culte, molt matisat. I al costat de l´intent de descapçar tots els ídols conceptuals o, si més, una gran part, aquell llibre aprofitava per a més coses de les esmentades ací, ja que venia com anell al dit a l´hora de fer-ne citacions. Ben pensat, era com un llibre parit per a buscar-hi les citacions amb què tan pedantment solem encetar un text o justificar que les posem al seu interior. Què més hi podíem demanar?
