Ben a prop de Bordeus, s'alça el castell de Michel de Montaigne. La construcció originària fou destruïda per un incendi, i en el seu lloc hi ha una reinvenció romàntica. Tanmateix, la torre on treballava Montaigne, i on tenia la biblioteca, el dormitori i una capella personal, s'ha conservat en molt bon estat. Durant la meua visita aquest estiu, intentava posar-me en el lloc de l'escriptor, i de les diferents circumstàncies de la seua vida, que varen ser l'esperonador dels Assaigs, aquella obra cabdal per a tots els que escrivim. Montaigne és el primer a reflexionar des del jo, o almenys a fer-ho d'una manera moderna, propera a les nostres sensibilitats. En la seua biblioteca, va fer gravar en els cabirons de fusta frases de filòsofs grecs i llatins, i me l'imagine caminant per aquella estança redona, i alçant la mirada per a recuperar aquella sentència de Lucreci o aquell vers d'Horaci. Mentre les guerres de religió es lliuraven ben a prop de les seues terres, Montaigne s´aïllava en la seua biblioteca i destil·lava les seues reflexions i pensaments. En aquell espai no tenia llar, per a evitar que una espurna li pegara foc als llibres, i aquella meditació moltes vegades es duia a terme en un ambient gebrat, quasi espartà. Els seus llibres eren la seua vida, i entre ells es trobaven els que li havia legat el seu gran amic Étienne de la Boétie, mort de manera molt prematura. Una biblioteca personal és més que un lloc de saber: també és un dispensari de records. Cada llibre té la seua història, el seu origen, la seua lectura i relectura. Llegim i creixem amb ell, i quan el rellegim som un altre distint, però recuperem part d'aquells dies i d'aquells pensaments i els tornem a impregnar de la nostra nova mirada. Els Assaigs són un homenatge a tots aquells llibres que l'havien fet feliç, i que l'havien acompanyat en les hores de dolor i soledat. La seua esposa Françoise Léonore no era una bona lectora, ni una persona especialment formada, i no podia conversar amb ell sobre aquell món. I dels seus sis fills, tan sols va sobreviure una filla, Éléonore. Per això, a mesura que va envellir, es va plantejar què fer amb aquella biblioteca, amb aquells 3.000 volums plens a vessar de les seues opinions. En la cort francesa havia conegut Marie Le Jars de Gournay, una dona erudita i avançada al seu temps, que llegia amb fluïdesa en llatí i grec, d'una personalitat que de seguida el va captivar. Quan Montaigne la va conèixer aquesta tenia 23 anys, però ja era una escriptora valenta i independent. Alguns han vist en ella una pionera del feminisme, pel seu llibre Igualtat dels homes i de les dones. Siga com siga, Montaigne, a la seua mort, li va llegar la seua biblioteca. No obstant això, Éléonore, envejosa de Marie, a qui considerava una rival, la va vendre abans que aquesta poguera reclamar-la. Ara l'estança buida ens recorda aquelles paraules de Montaigne sobre l´enveja: "L'enveja és de totes les malalties la que té més orígens i menys remeis". En efecte, aquella biblioteca perduda n'és un trist testimoni.
