Mai no vaig pensar que esdeveniments de fa més de tres dècades s´enredarien a la impensada en forma de xanglots i anirien fent-se´m més i més vívids a mesura que llegia aquelles pàgines. Fou com agarrar un grapat de cireres i guardar amb mirada llaminera els foscos esclats d´eixa saborosa fruita que, al febrer, en poncellar, vestix amb vels de nóvia les valls de la Marina. Tot començà amb el número 2 de la transgressora i lúcida revista Lletraferit, dedicat a Patrick Leigh Fermor (Paddy), aquell anglés tan profundament anglés, amador de Grécia i d´un seguici de dones ben carnals. Paddy, aventurer i rodamón, devorador de lectures ben triades i autor d´un munt de pàgines evocadores...; aquell anglés agosarat, heroic, enginyós i simpàtic que bona part dels jovenots que llegiren les seus obres hauria volgut ser.
Vaig trobar la revista en l´angle obscur, silent i quiet de la sala de reunions d´una respectable institució acadèmica, oblidada, potser, sobre una d´eixes tauletes que acumulen publicacions impossibles i que els qui s´hi acosten fullegen per a espentar les hores que s´encaboten a avançar tan ronserament. Aquella revista, la portada de la qual reproduïa la d´un llibre de Fermor, era, però, un joiell de ressenyes i suggeriments sucosos. Incloïa, a més d´una acurada i incisiva reflexió sobre l´amic Fermor a càrrec de Toni Sabater i d´una sèrie de notes literàries, urbanístiques i de tot tipus i igualment sensibles i acurades, una llarga entrevista duta a terme per Josep Vicent Miralles i amb fotos de Josep Mas. Els entrevistats eren, precisament, dos lletraferits: Tono Fornes i Juan Gargallo, entranyables amics meus d´altres èpoques que ara em venen en tromba a la ment. La raó de l´entrevista era ressenyar el llibre De mar estant (expressió ben marinera), escrit conjuntament per ambdós: un volum de generosa grandària, tapa dura, profusament il·lustrat amb fotos pròpies i d´arxiu i excel·lent edició a càrrec de Daniel P. Grau. L´obra fou publicada en 2007 per l´editorial Tàndem, els fons de la qual han passat a Bromera. Ai, el llibre, el llibre! «L´oli per on passa deixa; el llibre, en canvi, ens deixa nets», deia Pepa Ambra, il·lustre llibretera pegolina.
Hom podria argüir que ressenyar De mar estant a hores d´ara és bufar en caldo gelat, atès que el va prologar Manuel Vicent i que fou ressenyat ja en diversos llocs, l´últim dels quals, crec, la deliciosa revista Lletraferit l´any 2013. Tanmateix, el llibre de Tono i Juan (o de Juan i Tono), a més de ser un bell objecte, és ja, al meu parer, un clàssic de la literatura marinera i podria fer digníssim costat al millor Conrad, a Melville, a Carles Barral o a Baltasar Porcel, alhora que ret homenatge a l´Ausiàs March que solcà la mar nostra. Hi ha tanmateix en les seues pàgines una constant presència del Josep Pla d´Aigua de mar. L´esperit del mestre empordanés les recorre en forma d´una intertextualitat més o menys perceptible que, de vegades, reproduïx al peu de la lletra les sucoses i assenyades paraules de Pla. Aquest fins i tot esdevé adesiara un personatge de carn i ossos amb qui els dos escriptors dialoguen, que s´esmuny en la seua pensa i actua com eixa mena de frontó animat que permet la introducció en el text d´uns diàlegs que atien la imaginació i el raonament de Tono i Juan a la manera que ho fan Watson, en el cas de Holmes, o Adso, per a Guillem de Baskerville. L´obra es, tota ella, un prodigi de troballes lèxiques i de fraseologismes en perill d´extinció i un tour de force estilístic capaç d´amalgamar en un discurs únic versemblant les aportacions del biòleg Fornes amb les de Gargallo, professor de literatura. Resol de manera impecable també els problemes amb que tot escriptor ha d´afrontar si vol deixar palés, sense evidenciar-ho, qui és el narrador i en quin temps transcorre la narració.
Supose que no déu ser difícil trobar el llibre; el meu és un obsequi de Juan Gargallo, a qui no havia vist des de feia quinze o vint anys. Cerqueu-lo, cerqueu el llibre encara que siga en els avencs marins d´Eivissa on fa niu la gamba roja; paga la pena. Vos portarà sobre la canosa esquena de les onades fins allà on habiten els mites fets carn pròpia a casa nostra. I, per a trobar físicament eixa pervivència dels mites, no cal navegar fins allà on s´aixeca el sol, ni tampoc fins allà on brama la tonyina o fins al país dels lestrígons o el dels feacis. Tampoc ens cal una negra nau de roja proa i múltiples bancades com la que conduí Ulisses a Ítaca o un iot de luxe; basta amb saber bona cosa de mar, amb dur la navegació en les venes. Ens cal, això sí, una embarcació marinera i avesada a navegar de bolina, contra el vent («barloventear», que en deia Joan Beneyto), i a anar de port en port i de cala en cala sense arrelar enlloc..., com feu també Ulisses. I així, ben mariner és, sens dubte, el Lebecccio, el vaixell a bord del qual Gargallo i Fornes navegaren, amb els sentits ben amatents, tot al llarg de la costa valenciana. En realitat, el Lebeccio és també una ficció, un veler que reunix en si tots els velers de la nostra mar, de la mateixa manera que el periple de Tono i Juan que descriu l´obra és el fruit de moltes i molt diverses singladures que els autors convertixen en un sol viatge des del delta de l´Ebre al Mar Menor.
Com tots els tipus ideals que teoritzà Max Weber, també el Lebeccio literari s´inspira en un vaixell amb existència ben real. Es tracta d´un iol del tipus Nantucket Clipper, d´uns nou metres d`eslora, comptant-hi l´elegant botavara, com aquell mític Ja en Llep que solcà els oceans des de la mar nostra; és a dir, d´un veler d´esplai amb un arbre mestre i un pal de messana més menut i situat a popa de la metxa del timó. La marina de Dénia en conserva un bon model. Els autors del llibre, van triar, a l´hora de batejar la seua nau llibresca, el nom d´eixe vent del sud-oest que tant pot ser temible com refrescar les nits estiuenques; un vent que resumix en si la mediterraneïtat, que es local i abasta alhora la Mediterrània sencera. Recorde molt bé la gran rosa dels vents que decora el pis del café de l´estació marítima de Nàpols. Manta vegada, quan vivia allà, vaig haver de contemplar-la durant les llargues hores a l´espera del ferri que havia de dur-me a Palerm. Els noms dels vents estaven en italià. Eren, però, molt semblants als que emprem ací, ja que totes les llengües romàniques són, de fet, llatins bastards, força entenedors amb una mica de bona voluntat. Eren els vents als quals Ausiàs March fa humils precs perquè li siguen parcials i en son bufar complisquen son retorn des del centre de la Mediterrània a esta terra on el sol es pon per a renàixer novament amb el nou dia. Tono i Joan expliquen molt bé en el seu llibre la singladura del poeta.
De mar estant fa menció a la primera travessia que feu l´embarcació que serviria de model a un catamarà que va participar en la Regata del Descobriment. Fa un munt d´anys, en les primeries dels huitanta, quatre amics que treballàvem aleshores a l´Institut Historiador Chabàs de Dénia decidírem donar un bon bateig d´aigua salada al catamarà d´uns sis metres d´eslora que Gargallo i un altre professor d´eixe centre havien construït peça a peça. Joan Gargallo hi féu de patró, juntament amb Tono Fornes. Els altres dos membres de l´equipatge érem jo mateix i Enrique, un xicon encisador que ens ha deixat ja, ros com un nen Jesús i de mirada tan transparent i pura com era, sens dubte, la seua ànima. El nostre catamarà -tot just un patí- havia nascut a Bellreguard, topònim d´origen àrab que els repobladors davallats de Catalunya van trasmudar no sé ben bé si en un «bell resguard» inexistent en aquella platja d´arenes inabastables, o en el «bell esguard» d´una llauradora convertida en princesa de faula. Encetàrem el viatge quan a penes espuntava el dia al lloc conegut a Dénia com «la Marineta Cassiana», espitjant l´embarcació fins que l´aigua ens arribà a la barbeta mentre entonàvem a cor la cançó dels remers del Volga: Ei ukhnem! Ei ukhnem...! Jo vaig fer la travessia carpit de fred i marejat com un poll, com qui va per primera volta a pescar calamars amb potera. Vaig tindre, tanmateix, ànims per a fer als meus companys una recomanació que crec que havia llegit en la Història dels pirates del Carib de Daniel Defoe: que clavaren en l´arbre major una valuosa moneda que guanyaria el primer que, com aquell Rodrigo de Triana que fou tripulant de la Pinta, llançara el crit «Terra a la vista!». Com que l´euro no circulava encara a casa nostra, hi deguérem clavar un bitllet de mil pessetes; poca broma. No sé qui fou el primer que albirà la poderosa silueta del penyal d´Es Vedrà. Em veig, si més no, lliure ja dels tràngols del mareig, a cavall del patí d´estribord, enfundat en jaca impermeable i posat de sud-est intentant escatir els accidents geogràfics que anaven mostrant-se´ns a mesura que fèiem via rumb a gregal. Vam ancorar finalment en Es Caló del Mort, una estreta ansa vora la cala de Sant Miquel. Havíem de viure encara un bon parell d´aventures bastant forassenyades a bord d´aquell patí que fugia constantment de la patrullera ja que no comptava ni amb ràdio ni amb papers i que duia la brúixola dins d´un poal. Això són, emperò, neus d´antany i figues d´un altre paner que espere que Tono i Joan vulguen collir i publicar en un nou llibre. De mar estant m´ha portat a la pensa records de joventut que jeien ja en algun amagatall del cervell i, com pertoca a un llibre mariner, s´ha endinsat també, n´estic segur, en els amagatalls secrets de la vostra ment, incitant-hi els records volguts i no volguts a aflorar i a surar en la mar de la memòria. Tantummodo in memoria vita (només en la memòria està la vida), deia un adagi llatí.
