Manuel Blázquez (València, 1978) és un artista que en poc temps ha fet molt de renom. Els crítics coincideixen en l´exigència de la seua obra, en l´esforç que representa, en la perseverança i la idea que la guia. Una visita a la seua web dóna una idea de seguida de quin tipus d´art desenvolupa: una obra conceptual, on l´entramat intel·lectual ho és tot. «Quan vaig fer Belles Arts em vaig adonar que jo no era un virtuós. Hi havia gent amb una extraordinària capacitat per al dibuix i la pintura, als quals difícilment podria superar. Per això, vaig desenvolupar un mètode». Certament, ací la paraula mètode no està dita a la lleugera, i comptat i debatut forma part del rovell de la seua obra. «Jo he arribat a l´art des del disseny gràfic. Durant anys, em vaig guanyar la vida com a dissenyador. Però em vaig enamorar d´una italiana i em vaig anar a viure a Bolonya. Allí vaig cursar els meus estudis de Belles Arts, i em vaig especialitzar en gravat». Les paraules art i Bolonya duen aparellades per força el nom de Giorgio Morandi. «Sóc un gran admirador de la seua obra. Que decidira quedar-me en aquella ciutat fou, a banda de les qüestions personals que t´he dit, per la seua escola de gravat. Allí vaig guanyar un premi important, l´Incisione Giorgio Morandi 2009, i vaig exposar la meua obra a la seua casa, a la via Fondazza».
Manu és un xic alt i espigat, amb una barba curta i espessa, uns ulls molt negres, acompanyats per unes llargues ulleres. Mentre parla es frega amb freqüència les mans, com assegurant-se així de la idoneïtat de les seues paraules. Per algun motiu em recorda un personatge del Greco, d´intensa vida interior, en un conflicte constant. Em mostra la sèrie de gravats que va exposar a la casa de Morandi: una variació sobre un mateix tema, on el garbuix de línies i de traços té una força especial, i on intenta copsar el colp gestual de la pinzellada de Morandi. «Després vaig passar uns anys a Grècia, que foren vertaderament importants per a la meua formació». Li pregunte si la raó d´aquell nou destí fou també per una qüestió amorosa i, per a la meua sorpresa, em contesta que sí. «A Bolonya vaig conèixer una artista grega i...» riu. Però de seguida apunta: «No penseu que sóc un Don Juan, eh! Sols he tingut dues relacions importants en la meua vida... Però han estat cabdals per a l´evolució del meu art».
Ja passen aquestes coses. Sense la italiana no haguera hagut Bolonya, ni potser Morandi, ni hauria arribat a aquella investigació. M´ensenya una obra de la seua sèrie Albarium. «Treballe amb una successió numèrica de quadrats. M´agrada relacionar aritmètica i geometria. Una aritmètica adaptada a la forma geomètrica de la quadrícula». Bàsicament, podríem dir que el que fa Blázquez és agafar una successió numèrica de quadrícules, i sobre un gran full de paper blanc retallar els quadrats. Després en una nova fulla realitza el mateix gest, però movent un mil·límetre les quadrícules, i així successivament. Quan s´apilen totes les fulles, les quadrícules tenen una profunditat i un relleu. I això, repetit amb diferents sèries numèriques, sobre nous feixos de paper. És un treball dur, llarg, tenaç i perseverant, però que li està donant molt bons resultats. Sens dubte té un contingut minimalista, tot i que a ell no li agrada aquest terme.
M´ensenya el catàleg de la seua estada al centre Velázquez de Madrid. És un llibre bonic, de títol Albarium, dissenyat pel seu bon amic Biel Ariño. Mentre Jesús Císcar li fa algunes fotografies, jo llig el seu text introductori, on explica com la seua estada en aquell centre fou quasi d´anacoreta, definida per un horari estricte i un bioritme molt calculat. Aconseguir aquells relleus en tantes fulles és una tasca llarga i complexa, que no permet cap distracció ni disbauxa. I diu Blázquez, en el seu text: «Conversando con una investigadora en la Casa Velázquez, ésta me pregunta qué es lo que quiero decir con mi trabajo, que no lo entiende y necesita una explicación. Creo que es la peor pregunta que pueden hacerme, encuentro una gran dificultad para transferir al código hablado o escrito aquello que pertenece a otro lenguaje. De hecho, siempre explico las cosas (...) utilizando un lenguaje más matemático y físico que artístico o humanista». Però, certament, la seua obra és de difícil accés, ja que totes aquelles impressions i relleus sobre el paper blanc resulten tan críptiques com inaccessibles per a un espectador poc versat en l´art. Li pregunte com és que va regressar a València: «Els anys passats a Tessalònica foren molt fèrtils, junt amb el professor de gravat Xenis Sachinis. Però la meua situació personal va canviar i vaig regressar. A més vaig tindre una oferta de la galeria pazYcomedias i em vaig instal·lar ací, a Russafa. Portava deu anys fora. Des d´aleshores sobrevisc, que no visc, de l´art».
Aquella planta baixa, en el carrer del pintor Gisbert, la comparteix amb dos companys més. És un lloc agradable per a treballar, malgrat els evidents problemes d´humitat, que afecten de vegades als seus grans fulls. «Què pensen els teus pares del teu art?» li pregunte, una mica a boca de canó. «No entenen res, és la veritat... El meu art és la meua teràpia». Jesús Císcar riu i sentencia: «El meu art és el meu psiquiatra». Manu ho convé: «Sí, ho veig com una cosa un poc maníaca... Un procés molt artesanal, complex i exigent».
Rere el seu lloc de treball hi ha una pintura abstracta, d´una gran delicadesa. «És del meu amic José Luis Cremades, que ara viu a Madrid. Té una extraordinària sensibilitat cromàtica. Ací tinc també una obra d´Antonio González: pocs com ell són capaços d´assolir un llenguatge tan essencial i humà. I aquest bodegó de flors és de Vanessa Colaretta, que és una magnífica fotògrafa... També m´agrada molt l´obra d´Àlex Marco: la seua forma de construir, capa rere capa...». Ara Manuel Blázquez té en marxa un projecte per al Consorci de Museus. L´ajuda per a realitzar-lo li fou atorgada el mes d´abril, però encara no ha cobrat res. La precarietat en la que viuen els joves artistes és absoluta. Parlem de les galeries, de les dificultats del mercat de l´art, de l´anomalia general que hi ha. «Els preus són cars, i no poden baixar. Ara em va bé, però la gent tan sols veu els èxits i no els fracassos. Et presentes a sis convocatòries al mes, perds moltíssim temps i guanyes molt poques. Durant sis mesos vaig preparar un projecte per a una estada, i després de tantes hores i esforç invertit, no me la varen donar... Però anem fent, perseverant, lluitant. D´ací uns dies tinc una exposició a Salamanca, al Espacio Zink, conduït per unes persones genials. Per això pense que he tingut molta sort. Poder treballar en aquest gran castell anomenat cultura».
El temps dirà quina posteritat té l´obra de Manuel Blázquez, nascuda al cor de Bolonya, sota l´influx de Morandi. Un treball molt cerebral, que deixa poc a la improvisació, però d´una factura excepcional. «L´art no està per a solucionar res» em diu en un altre moment. «El meu treball és molt obert. Fins i tot preferesc que no s´entenga: que cadascú arribe a les seues conclusions». És cert: l´obra ha de parlar per ella sola. Quan ens acomiadem, Jesús i jo caminem pels carrers de Russafa, on regna aquell caos alegre, espontani i multicultural. Comentem l´obra de Manu i convenim que mai no havíem vist res paregut. I això sempre és un bon principi.
