Rafael Villar Berenguer, nascut al barri valencià del Canyamelar el 1931 i mort el 1993, és un poeta al qual la majoria dels aficionats al gènere coneix només per l´esporàdica inclusió de poemes seus en les antologies de postguerra, on els seus versos sempre destaquen per la polidesa sense estridències i per la qualitat fondament interioritzada, com un prec en veu baixa, de la seua veu lírica, una veu que sospitem que podria arribar a tocar les cordes greus de l´esperit. Ho sospitem, dic, perquè no se´l reedita mai. La crítica l´ha etiquetat com un epígon de Xavier Casp i ha passat a atendre les novetats del dia.
La influència de Casp és evident, sens dubte, tant en el to dels versos com en la imatgeria i en el que en podríem dir la mentalitat: les meditacions al voltant de l´amor marital o la fèrvida expectació silenciosa de Déu, l´estilització del paisatge o la mateixa lleugeresa quasi cançoneril d´uns versos que sovint busquen fixar els estats d´ànim amb el canviant correlat dels símils. Tot i així, cal dir, d´una banda, que Casp era un poeta distingit, amb una virtuosa netedat d´orfebreria, i podia tindre deixebles, i de l´altra, que, en el cas de Villar, la d´epígon és una etiqueta massa dura. És un poeta amb veu pròpia, i només cal llegir-lo amb una mica de deteniment per a copsar-la, i també és un poeta culte que construeix el seu univers verbal a partir de més d´una influència. De fet, és un bon representant -un dels més autoconscients com a poeta, i un dels millors- del grup poètic valencià dels 50, i té els ressons i les proclivitats que caldria esperar-ne. Té ecos obvis de la poesia del primer Fuster, per exemple, i també dels millors poetes castellans de llavors. Sabia el que es feia.
Els poetes valencians d´aquells anys, Vicent Andrés Estellés -que més endavant es desbordaria inconteniblement, com és sabut, i que per la seua fenomenal potència lírica convé situar a part i molt per damunt, però no des de bon començament-, Joan Fuster, Maria Beneyto, Matilde Llòria, Santiago Bru i uns quants més, tenen prou punts en comú per a poder parlar d´una generació, o almenys d´un grup, i, el que és més important, els seus millors representants componen una poesia amb trets distintius molt marcats i d´una qualitat indiscutible. Per descomptat, llavors tingueren pocs lectors perquè les circumstàncies adverses (diguem-ho així) no permetien res més, però el fenomen existí i mereix atenció. Una part peculiar i gens desdenyable de la bona poesia que s´escrigué en català en aquells anys, s´escrigué a València i es publicà (no sempre) on i quan es va poder. Com més prompte siguem conscients que Rafael Villar pertangué a aquest grup a dreta llei, i no en últim rengle, més prompte disfrutarem del que la seua poesia ens pot oferir. Villar va ser un poeta discret, en el sentit de poc donat a cridòries i exasperacions. Condemnar-lo per això a l´oblit definitiu em sembla d´una severitat exagerada.
També fou dramaturg. Se´ns diu que una obra seua, La pluja mor a les teulades, va tindre èxit quan s´estrenà. Com que va quedar inèdita, no l´he llegida i no puc opinar. Si algun dia una bona ànima hi posa remei, en parlarem. L´editorial Torre en publicà una altra, Vençut per la ironia, prou curiosa. Es tracta d´una mena de joguet en quatre actes d´un lirisme tènue i amablement absurd que beu molt de l´humor de Mihura i els seus adlàters. Una comèdia poètica amb un toc melancòlic, feta una mica d´aquella manera. En l´arranc, algú molt imaginatiu podria veure una referència velada -i banalitzada- a Tot esperant Godot de Samuel Beckett, però no cal ni dir que les seues pretensions eren unes altres. Té la seua gràcia.
La seua poesia és més que això. Història d´unes hores, per exemple, és un llibre excel·lent; una peça en quatre moviments, de l´alba a la fosca, que esgrana un monòleg d´enamorat a l´amada omnipresent, com una confidència fervorosa, des de l´esclat matinal de la llum «amb la primavera a les entranyes» fins a l´ocàs, amb l´ombra de la mort espesseint els versos, «gronxant el temps sota un xiprer altíssim». És un llibre exquisit, mesuradíssim, ple d´anhels en sordina i metàfores vives, molt lleument melancòlic i, sovint, tocat per la gràcia, «sobre el tebi teixit de la pregària» i «sota un cel de somnis i d´espills». Villar té el do líric per excel·lència, que és el de la paraula mussitada i la música íntima, i aquest do il·lumina els seus versos.
Història d´unes hores guanyà el premi València de 1962 i va ser publicat el 1970 per coses que passen en el nostre país. I a l´endemig n´hi havien passades massa: havia triomfat i havia caducat la moda realista; havien esclatat els novísimos; en l´esquifit horitzó valencià havia irromput el tsunami Estellés i la carn fresca començava a aguaitar. Història d´unes hores era un llibre fidel a les maneres dels 50, i tenia dret a ser-ho. Quan es va escriure, això no era en absolut extemporani (si és que en poesia ho és res). Quan es va publicar era un llibre antiquat i passà massa desapercebut. Ara, podríem llegir-lo com el que és, un llibre més que digne, amb 40 poemes lentament treballats per a abastar aquella reticència, tènue i intensa, que commou.
