Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Calo i Rebeca

Fa uns dies es va celebrar la Nit de l´Art, amb les galeries allargant el seu horari fins a la matinada. De vegades pense que els valencians no hem estat prou conscient de la tasca realitzada per aquestes galeries, i del seu paper transcendental en la vida artística valenciana. Un treball sovint sacrificat, que requereix molt d´esforç i dedicació. Durant aquests anys de crisi econòmica algunes d´elles han hagut de tancar, com ara les històriques Leonarte i Rosalía Sender, que tantes exposicions excepcionals havien dut a terme, combinant amb saviesa artistes consolidats amb noves promeses. Els museus d´art contemporani sovint no disposen d´espai per als nous creadors, i quan hi ha alguna oportunitat es tracta d´alguna mostra col·lectiva, on la veu pròpia s´hi perd entre moltes altres. Per això són tan importants les galeries, perquè fan de pont entre el taller de l´artista i el públic, i ensenyen els darrers treballs, creant afició i col·leccionisme, que és, en darrera instància, el que mou l´art. Ho pensava aquella nit en la galeria Thema, on Rebeca Plana, l´artista d´Albalat de la Ribera, exposava el seu darrer treball, uns tondos excepcionals, vibrants, plens de força i color, una autèntica explosió cromàtica. La galeria Thema, fermament capitanejada per Pilar Marcellán, ha sabut capejar aquests anys tan durs, i s´ha mantingut fidel a mostrar l´obra d´artistes consolidats (Michavila, Boix, Uiso Alemany, Adrià Pina, Armengol...) i de nous creadors, sent el seu aparador sempre un bocí d´allò que es fa a València. En aquella galeria vaig descobrir ja fa anys els poderosos bodegons de Willy Ramos i les atmosferes sublims i tènues de Marusela Granell. És aquest equilibri entre l´aposta per la tradició i per nous talents el que la fa tan interessant. I Rebeca Plana sens dubte té talent: una força enèrgica i arrabassadora que de segur conquerirà importants espais en l´art espanyol. El meu passeig d´aquella nit em va conduir també fins a la Galeria Alba Cabrera, dirigida per Graciela Devincenzi, on l´artista torrentí Calo Carratalá mostrava el seu darrer treball centrat en l´Amazonia: una sèrie de dibuixos potents, a llapis i carbonet, de gran format, sense cap concessió al color. De Rebeca a Calo hi ha un món, i tanmateix tots dos estan tocats per aquell instint de raça, per aquell olfacte especial, per alguna cosa pregona que vibra al seu interior. De Calo recordava les seues muntanyes nevades, tot un joc de blancs i de matisos, i també una sèrie anterior, que va exposar a la Metro de València, sobre les selves amazòniques, conjugant totes les games del verd, amb un tondos també colpidors. Calo des del color tendeix a la monocromia, en un vertader tour de force, com s´hi pot veure ara en aquesta darrera exposició. I aquella nit em vaig sentir afortunat, i vaig pensar que malgrat tot, malgrat tants mal que afligeixen el nostre país, l´art valencià segueix puixant, amb una força i qualitat que reconforten l´esperit.

Compartir el artículo

stats