Fa uns dies un periodista em va preguntar què pensava del Premi Nobel atorgat a Bob Dylan. Li vaig contestar, via missatge de twitter, el següent: «He tingut discs de Bob Dylan des d´adolescent. La primera cançó que li vaig escoltar fou Man gave names to all the animals i em va entusiasmar. Vaig seguir per altres repertoris i vaig descobrir els seus clàssics. Dylan tenia moltes coses que m´eren pròximes, aquelles lletres tan treballades, el posicionament polític, etc. I, tanmateix, crec que és un error aquesta concessió del Nobel, sobretot si tenim en compte que, per la qüestió de les quotes, segurament dos escriptors de la talla de Philip Roth i Don DeLillo no el rebran mai. Això em dol, perquè crec que se´l mereixen molt més que Dylan. Per a mi ha estat injust». En efecte, he gaudit i cantat les cançons de Dylan, però no crec que siguen equiparables a la influència de la novel·la de Roth, DeLillo o Richard Ford. Tampoc em sorprèn gota que Dylan haja trigat tant a contestar l´acadèmia sueca, doncs aquesta, amb la seua extravagància, l´ha posat en una situació incòmoda. Sens dubte, té mèrits poètics, i indubtablement ha estat de gran influència en la cançó americana, però el seu registre és distint, i les seues ambicions unes altres. Roth, DeLillo i Ford pertanyen a la gran novel·la nord-americana, fillols directes de Saul Bellow (que sí que va guanyar el Nobel). Llegint-los entens gran part dels problemes de la Nord-Amèrica actual: famílies desestructurades, personatges esmaperduts en irresolubles problemes psicològics, ànimes en pena, alcoholisme, depressió, consumisme, pura vida. De Bellow a Franzen el fil és directe, passant per Foster Wallace (on els seus personatges sempre van fins a les celles de marihuana). I ho pensava llegint el llibre d´Elizabeth Strout Em dic Lucy Barton, un llibre amarat d´una intensa melancolia, que està tenint una gran acollida entre els lectors. En molts sentits recorda el best-seller de Lucia Berlin Manual per a dones de fer feines. Totes dues projecten aquesta angoixa existencial, aquella sensació de nàufragues en una mar procel·losa, a vessar d´enemics invisibles, ocults i a l´aguait, que les fan desgraciades. Crec que Berlin té més calat literari que Strout, però encara així les passions de l´ànima són les mateixes. Com diu Strout, per boca d´una protagonista: «la seva feina com a escriptora de ficció consistia a informar-nos de la condició humana, explicar-nos qui som i què pensem i què fem». Llegint la novel·la nord-americana actual aprenem molt dels grans problemes de la societat contemporània, de la seua deriva i del seu nihilisme anorreador. Per tant, és una llàstima que el Nobel no haja anat a cap d´aquests escriptors, amb els quals em trobe, com més els llegesc, més i més identificat. Escriptors que tenen clara la seua feina: informar-nos dels ets i uts de la condició humana. Això no lleva, és clar, que escolte i cante les cançons de Dylan.
