Quan la historiadora Gemma Fàbregas va començar a treballar sobre l´arxiu del fotògraf Horacio Seguí (Barcelona, 1930) la seua sorpresa va ser majúscula: Centenars de milers de fotografies testimoniaven l´obra d´aquest foto-reporter que havia passat a l´oblit en les darreres dècades. Ara, una petita part del seu arxiu sobre el món de la música i dels seus protagonistes amb el titol La Música popular dels 60 dins i fora dels escenaris, s´ha pogut vore a la Casa Golferichs de Barcelona.
«Tot va començar -recorda Gemma Fàbregas, comissària de l´exposició- quan em vaig fer càrrec de la digitalització i documentació del seu arxiu personal. A més de les fotografies esportives, dels seus anys com a fotògraf oficial del Futbol Club Barcelona, em trobe amb moltes fotografies de temàtica musical, algunes d´elles amb una qualitat estètica difícil de trobar en les imatges esportives». Dipositat una part del seu nombrós treball fotogràfic a l´Arxiu Nacional de Catalunya -la part esportiva i relacionada amb el Barça és al club esportiu- l´obra d´Horacio Segui reflecteix els anys de transició d´un país que deixava enrere el periode autàrquic per iniciar els anys del boom econòmic acompanyat d´una «joie de vivre» que es projecta en la vida social.
«La seva obra -assenyala Fàbregas- es divideix d´una banda, pels temes esportius, segurament on ha estat més conegut i celebrat, i d´altra, pels seus treballs, sobretot musicals, tot i que, ha conreat diferents temàtiques. En aquest terreny, en el musical, va generar una gran producció a la dècada dels 60, essent present als grans festivals espanyols i internacionals com els de San Remo, Eurovisió, el Midem de Cannes, etc. A les presentacions de les estrelles musicals que arribaven a Barcelona, al grans festivals populars que es celebren a les places de braus o palaus d´esports i l´esclat del fenòmen dels fans. De tot això, ell és testimoni gràfic de primera linia».
A més, ens expliquen, va col·laborar amb les principals revistes especialitzades, tant de temes musicals com d´altres àmbits, revistes com ara , Mosaico Musical, Discóbolo, Cine en 7 días, Hogar y Moda, Sábado Gráfico, Car Aquestes fotografies, «naturals, anècdotiques i molt sovint, plenes de vitalitat», van influir en molts professionals que en aquells moments seguien els treballs que s´estaven fent en el camp de la música. Un jove Joan Manuel Serrat en els seus inicis, la figura d´un Charles Aznavour davant d´un gran cartell que anuncia la seua primera actuació al Palau de la Música, la fotografia triomfant d´una Massiel en el Royal Albert Hall de Londres o l´arribada dels Beatles a Barcelona queden captats per la seua càmera. Una època irrepetible de la música pop i de l´espectacle on els foto-reporters poden accedir als idols sense salva conducte ni gabinets de comunicació.
«És impossible saber quantes fotografies hauré fet al llarg de la meva vida professional» escriu Horacio Seguí al text de presentació de l´exposició. Gràcies al seu treball al Banc Hispano-Americano de Barcelona comença a fotografiar els artistes que amenitzen les festes del Club Hispamer per als treballadors del banc. Uns primers treballs, encara d´aspecte amateur, que desemboquen finalment en la professionalització i l´ofici de reporter gràfic. «Amb la meva càmera fotogràfica he tingut la sort de ser un privilegiat testimoni dels últims cinquanta anys del segle xx, amb dedicació especial a l´esport i singularment al futbol, però també de les barricades de Belfast, de les inundacions del Vallès, de l´arribada de la democràcia i de la formidable evolució de la meva estimada ciutat de Barcelona, de la qual em sento tan orgullós».
L´altre territori lligat a la seua vida és la ciutat de Xàtiva, bressol del seu pare, que marxarà després a Barcelona on va fixar la seua residencia familiar. «El meu pare era de Xàtiva, i una part de les meves arrels están unides aquell paisatge del carrer Blanc que cantava Raimon», comenta amb emoció. «Alli vaig passar molts estius de la meva infància i la meva joventut. La meva mare, per fugir de la misèria que patiem a Barcelona, ens enviava a la meva germana i a mi a casa dels familiars del meu pare». Fa tres anys rebia per part de la penya barcelonista de Xàtiva un càlid homenatge amb una exposició de les seues fotografies esportives a la Casa de Cultura de la capital de La Costera. L´acte va comptar amb la presència d´ex-jugadors com Juan Manuel Asensi, Robert Fernández, entre d´altres. «Gràcies al meu treball com reporter vaig fer molta amistat amb jugadors tan del Barcelona com del València» rememora Seguí.
«Als professionals com Horacio Seguí -destaca Gemma Fàbregas- se´ls ha negat el reconeixement del qual han gaudit altres creadors gràfics. Durant molts anys en aquest país només s´ha reconegut aquella categoria que podem anomenar autors, que paradoxalment molts d´ells s´havien iniciat com a reporters gràfics. El treball del reporter gràfic pel contrari, ha restat oblidat com una obra de ´segona´. Un fet que resulta curiós» ja que per la seva difusió l´obra del reporter gaudeix d´una major repercusió social».
El redescobriment en els últims temps de figures com la reportera gràfica Joana Biarnés, la primera dona en el món del periodisme gràfic a Espanya, ha posat de relleu l´obra d´aquests caçadors d´imatges que il·luminaren l´Espanya que eixia de la foscor del franquisme. «Afortunadament aquest oblit s´està corregint, molts arxius fotogràfics oblidats i ocults estàn sent redescoberts i recuperats. Una reconeixença per a uns professionals que amb més o menys protagonisme han format part de la nostra història i ens han llegat els documents fotogràfics de la propia història».
