L´art és el pol oposat de les idees generals; sols descriu allò individual, sols tendeix cap a allò únic. En compte de classificar, desclassifica» escrivia el crític literari Marcel Schwob. I, certament, sovint és així, i n´hi ha artistes del tot inclassificables. Ho pensava en l´estudi de Jorge Carla, al carrer dels Mayans de València. Viu en una casa humil, a tocar de la Plaça Redona, i a sota del seu pis els restaurants venen racions de paella a colles de turistes famolencs i tornassolats. Quan m´obri la porta del pati, m´enfronte a una escala estreta, amb graons de granit fins a la primera planta, i de rajola en la segona i tercera, que es fan encara més costeruts en la darrera altura, on viu Carla. És un home prim, menut i tímid, de mirada fugissera, de cos en constant tensió, de mans amples i dits gruixuts. Porta un bigotet retallat, una coqueteria sorprenent, que li dóna un aspecte d´Errol Flynn del barri del Mercat. Parla calmadament, d´una manera breu, sense allargar-se en el discurs, ni recarregar-lo excessivament amb plantejaments tediosos i postmoderns, cosa que és molt d´agrair. Per tant, no tinc més remei que preguntar i tornar a preguntar, per tal de poder penetrar una mica en el seu art.
Jorge Carla treballa fonamentalment amb l´assemblatge i el reciclatge. Un tros de bastidor i un bocí de llenç penjant, amb una pinzellada de color, pot ser una obra seua. Al capdavall, allò que descobreix al carrer, als voltants de la plaça Redona, ho va recuperant, i assemblant-lo en la seua obra. Cartrons pintats, mitja cadireta de xiquet, un coixí esventrat, un metre de fusta, un tros de taula-camilla, tot és susceptible per a ell de contenir un missatge, un alè, alguna cosa que emana una radiació, una veu, que ell escolta i sap aprofitar. Aquelles peces les va penjant en la paret del seu estudi, composant una vertadera galeria d´objectes tan heterogenis com extravagants, però que tot plegat forma un catàleg de peces singulars. Com diria Schow, un catàleg d´inclassificables. Això és un Jorge Carla.
«M´interessa el dadaisme, l´experimentació. Sóc un artista pobre, i per tant no dispose de recursos per a comprar massa material. Prenc el que trobe al carrer i ho incorpore al meu discurs. Treballe amb la superposició de plànols, amb diàlegs amb l´espai». Em va mostrant cartrons pintats i disposats sobre uns bastidors improvisats. «M´interessa l´estètica del homeless, del rodamón, aquesta classe desprotegida, que acumula cartrons», diu, amb veu baixa. Li costa parlar, i cal tirar-li una mica de la llengua. Això fa que comence a mostrar-me obra en silenci, que acumula en un racó de l´estança: l´estudi és una mena d´apartament office, amb la cuina i una zona d´estar, i amb un espai dedicat al taller i un altre a l´emmagatzematge. Els sostres alts, de cabirons de mobila vella, li donen un sabor d´autenticitat, malgrat l´aspecte una mica desballestat de l´edifici.
En un prestatgeria té una col·lecció d´escultures de guix, una mena de ninots torturats, amb carasses estrafolàries i gestos alienats. Algun crític ha vist en ells una espècie de transubstanció dels personatges convulsos de Francis Bacon i, en efecte, aquells ninots projecten angoixa existencial. «Porte tres línies de treball. Els assemblatges, les escultures de guix i la pintura. Estic sis mesos amb una i em passe a l´altra: és una manera de respirar, d´oxigenar-te». Aquells personatges goyescs, estranys i torturats, remeten a dibuixos infantils, de sers malaltissos i dements. «M´interessa el primitivisme. És com l´essència, l´expressió pura» diu. Aquelles peces també apel·len d´alguna manera a la imatgeria popular, a les icones, fins i tot a les nines de vudú. Jorge va traient imatges, en té per tot l´estudi. Obre un baül, i ens descobreix un munt. Des de l´any 2013 no ha realitzat cap exposició en solitari. Li pregunte si té alguna en projecte i em diu que potser, que està en tràmits. «Però ja no tinc galeria... La cosa està així». Mire aquells ninots, amb boques desencaixades. Li pregunte com es guanya la vida. «Venc algun quadre. Faig algun treballet de disseny gràfic... Jo vinc d´aquell món: vaig treballar com a dissenyador un any, i m´ho vaig deixar. I el que va eixint... Treballets. De vegades pinte pisos...». Es fa un nou silenci. Jesús Císcar seu en una cadira reciclada, a l´aguait per si Carla fa algun moviment significatiu i fotografiable. Poca cosa: no és un home d´escarafalls, ni d´opinions contundents. Mire pel balcó, de vidres una mica desencaixats: dels barrots pengen plantes, falgueres i cactàcies. Jorge segueix traient del baül aquella col·lecció de zombis, amb ganyotes temibles, que si prengueren vida farien feredat. «Pinte els pisos si el pressupost és bo» aclareix, «perquè ara fins i tot has de lluitar contra això: contra uns desgraciats que te´l pinten per dos-cents euros».
Li pregunte pels olis. «És la tercera part de la meua obra. I la més vendible... L´art segueix sent molt conservador. I el quadre encara té alguna eixida». Em mostra un que té a l´entrada: un joc de quadrats, multicolor, en fricció, un ball de formes geomètriques, amb alguna cosa kandiskiana. «Són com finestres, que interaccionen entre elles. Superposicions de plànols». En té més, però enrotllats, sense bastidor. Li demane si me´ls pot ensenyar i de seguida comença a desplegar-los per terra, com si fóra una col·lecció de catifes. Totes aquelles forces geomètriques, amb molta pintura, i una mica empastades, tenen força, condensen una energia primigènia. Jorge segueix desenrotllant llenços, em parla de diferents projectes, alguns d´ells realitzats amb el pintor Luis Moscardó. Li dic que amb tot allò té material de sobra per a una exposició molt rica i suggeridora, per moments torbadora. I somriu tímidament.
M´explica un projecte expositiu que realitza tots els anys durant el festival Intramurs, amb la col·laboració de Mavi Escamilla i Pol Coronado. «Del nostre balcó pengem unes bragues enormes. El primer any foren rústiques, el segon més sexys, el tercer uns pololos... És una reflexió sobre la intimitat, però també sobre traure els draps bruts al carrer». Li pregunte de qui fou aquella idea (m´imagine més obra de Pol que del prudent Jorge, però insisteix que fou cosa dels tres). Aleshores li explique que Messa, un pintor d´Albaida, en una exposició a principis dels setanta va posar sobre un llenç unes bragues de senyora, junt amb uns versos de Vinyoli: una obra que fou un autèntic escàndol a València i que va produir moltes protestes, i un escrit de Joan Fuster en defensa. Jorge Carla no sap res de Messa, un autor del qual s´està recuperant a poc a poc la seua memòria (ara aquella obra es mostra en una excel·lent exposició retrospectiva al Muvim). Però al darrere d´aquell gest hi descobresc el mateix desig de provocar a una societat massa endormiscada, carrinclona i vulgar.
M´acomiade de Jorge i baixe les escales, empinades i perilloses. M´esvare un moment i a punt estic de caure un bac. Quan isc un grup d´estrangers, amb pantalons curts i sandàlies, s´ha entaulat en el restaurant: al darrere dues grans paelles es mostren impúdicament a les mirades dels transeünts. M´imagine Jorge en el pis de dalt, fent algun assemblatge amb dues fustetes que ha trobat abandonades al contenidor, i rematant la cosa amb una pinzellada d´un vermell potent. Camine pel carrer de sant Vicent, i faig una ullada a l´església de sant Martí, on la poderosa escultura de Pieter de Beckere, tan bé repristinada, em commou. «L´art és com la música: a l´hora de construir-lo és intuïtiu» m´ha dit Jorge Carla. Tots els genis tenen aquella intuïció, pense. I done aquelles hores com ben emprades.
