Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Por i somnis en Carson McCullers

En la novel·la "Frankie Addams" una adolescent d´una petita ciutat del sud dels Estats Units vol fugir de l´aïllament que pateix, de la inseguretat i la monotonia. Ideals i fracassos amb què s´enfronten els protagonistes de l´autora d´«El cor és un caçador solitari», i de la qual des del passat 17 de febrer, data del seu naixement a l'estat també sureny de Geòrgia, es ve celebrant el seu centenari.

Por i somnis en Carson McCullers

En unes notes publicades a la revista Esquire, Carson McCullers confessava que el tema que predomina en les seues narracions és, per damunt de tots els altres, la solitud espiritual. «El cor d´un infant dolgut es pot encongir tant que tota la vida li queda endurit i desossat com el pinyol d´un préssec», subratlla l´escriptora de Geòrgia en La balada del cafè trist, una afirmació que podria definir el tarannà de la xiqueta de dotze anys -irascible i fràgil, melancòlica, desafiant, fantasiosa- que protagonitza Frankie Addams. Carson McCullers estigué més de cinc anys, entre convulsions alcohòliques i crisis de desesperança, ancorada a aquesta novel·la en què l´elusivitat i la vibració d´imatges poètiques s´ensenyoreixen sobre la trama. Amb pauses rituals per fer algun glop de hot serry tea, aquesta autora -extremament vulnerable, combativa fins a l´extenuació- es mantenia fidel a un ideari en què la intuïció és clau en l´escriptura, i per tant l´excés d´esdeveniments paralitzen una bona història. Una cuina, unes poques veus, passejos per uns carrers empolsegats i extenuats pel sol en un poble del sud dels EUA, accions lleument insinuades, amb aquestes línies evasives i una adjectivació mínima Carson McCullers elaborà una de les seues novel·les més nítidament autobiogràfica, si de cas matisada per una de les ensenyances proustianes que l´autora mai oblidava: la imaginació uneix la intuïció amb el record, el somni amb la realitat.

La cuinera negra Berenice i el cosí menut John Henry seran els confidents -i ben sovint els escuts- d´una Frankie Addams que viu entre l´excitació i un temor ombrívol per la boda del seu germà el pròxim diumenge, en passar només dos dies. Òrfena de mare -morí després del naixement de Frankie-, amb un pare absent que passa quasi tot el temps a la joieria, aquesta adolescent que ha crescut massa ràpid, amb els cabells mal retallats i vestida amb quatre draps de qualsevol manera -un autoretrat aproximat d´una jove Carson McCullers-, ha centrat totes les il·lusions en una cerimònia que ha de representar un punt d´inflexió, un canvi definitiu per al seu futur. Incompresa per la gent que l´envolta i arraconada per les seues amigues, Frankie Addams vagareja pel poble amb una mena de desdeny fingit perquè, en el fons, pensa aprofitar el viatge per escapar-se´n i no tornar mai més, refugiada al bell mig de la nova parella: «Ells són el meu nosaltres». Un desig de deixar enrere el seu aïllament angoixant i que serveix a la protagonista per dividir la seua existència en dos etapes, un passat ofensiu que considera ja clausurat i uns somnis en què tot sembla resplendent.

Però com passa en la resta de narracions de Carson McCullers, la por és determinant per a desencadenar els conflictes i guiar la resolució dramàtica dels arguments. Tal com succeeix en Reflexos en un ull daurat, amb personatges reclosos -indefensos- en els seus secrets, amb una infelicitat i un immobilisme fatídics, Frankie Addams ha de recórrer a la companyia del seu cosí perquè no s´atreveix a quedar-se a soles; cedir a jocs infantils quan les xiques de la seua edat es dirigeixen a un ball, o rebre els sarcasmes de son pare perquè la seua filla no és capaç de derrotar els propis fantasmes. La criada Berenice -gran personatge- actuarà amb Frankie de forma maternal i alhora insidiosa, desconcertada perquè una criatura tan imprevisible haja decidit condensar tota l´energia en la boda del seu germà. Al cap i a la fi, el detonant de les novel·les de Carson McCullers no és un altre que un amor que no obté mai la justa correspondència, unes expectatives distorsionades que acaben per provocar la tragèdia i el desengany.

Un simbolisme premonitori emergeix -esporàdicament, però amb un potent magnetisme- en les escenes cabdals de Frankie Addams. Un blues i una melodia de jazz inacabada, les tecles d´un piano que fan escales amb un recorregut inquietant i sinistre; algunes comparacions porten el segell de Carson McCullers, com uns llavis d´un to d´espígol que es mouen «ràpids i lleugers com papallones». Una pols asfixiant i tristes barraques dominen aquestes poblacions sudistes i decadents, mig esborrades en la xafogor dels mesos d´estiu: l´aire del migdia «era dens i enganxós com xarop calent» i, en una de les millors imatges, el blau pàl·lid i humit del cel és com «el de les aquarel·les acabades de pintar». Enmig de contorns evanescents i d´una blancor cegadora, uns arbres irrompen sobtadament amb un «verd verí». Mentre Frankie Addams completa el seu itinerari urbà i iniciàtic -inconscient als perills que l´assetgen, orgullosa d´exhibir una conquesta que no posseeix-, els sons pauten el ritme de la narració amb una porta mosquitera que es tanca, arnes que al crepuscle es colpegen contra la finestra, el brunzit d´un tallagespa, una veu llunyana «dentada i esmolada com la fulla d´una serra».

A la cuina escrostonada de la casa Addams, en les hores somnolentes de l´estiu, Frankie i el seu cosí juguen desganats a cartes amb Berenice mentre aquesta dona amb un ull marró i un altre de vidre d´un blau inquisitiu desgrana passatges de la seua vida, enamoraments i dissorts. Com una advertència al conte de fades que ha erigit la jove Frankie, Berenice relata el seu primer matrimoni -un parèntesi de felicitat- i, després de la mort del seu home, els tres marits detestables amb què es casà per inèrcia i una espècie de creença irracional. A l´igual que en els contes Passavolant i Un arbre, una pedra, un núvol, on l´autora dibuixa amb traços ràpids el preu de la pèrdua i les ferides del desamor que tenallen els seus protagonistes. Els personatges de Carson McCullers solen acabar vençuts per uns reptes autoimposats que no poden superar, éssers desubicats, de vegades grotescos i proclius a la caricatura, víctimes d´un entorn impàvid -cruel i indiferent- als seus somnis cavallerescos.

Compartir el artículo

stats