Les difícils condicions en què va haver de sobreviure la literatura valenciana durant la major part del segle xx van produir casos ben estranys, com ara que un representant evident de la notable generació de poetes que sorgí als anys 50 publicara els seu primer llibre de versos en valencià el 1989, quan el poeta, Joan Climent, tenia 71 anys. Si parlàrem d´un poeta tardà i prou, el fet no tindria res de particular, perquè totes les literatures en tenen, potser perquè, de vegades, la jubilació atrau els númens, però una mera inspecció dels seus versos, per sumària que fóra, ens encertia que aquest no era el cas. Climent era, sens dubte, un poeta madur, però també era un poeta expert, amb una veu molt feta, que sabia el que volia i que aconseguia els seus objectius -discrets, però no fàcils- sense balbucejos ni vacil·lacions. El misteri es resolia prompte: Climent havia publicat ja, en el seu moment, tres llibres de poemes en castellà, molt ben rebuts per la crítica de l´època. El primer, Sonido de la sombra, en 1956, i l´últim, El circo, el 1969. Després vingué un llarg període de silenci durant el qual l´autor entrà en relació amb les generacions més joves d´escriptors gandians, que lluitaven per recuperar i potenciar l´ús de la llengua pròpia, i va fer seues eixes esperances; aprengué la normativa i se cenyí a les nombroses obligacions que imposava; es familiaritzà amb aquest univers literari, en bona part diferent del de la seua educació lletrada, i es disposà, en resum, a escriure dins de la seua pròpia tradició i en la seua pròpia llengua. Al cap i a la fi, el seu és el mateix periple tortuós que el que la gran majoria dels escriptors valencians hem hagut de fer, almenys fins als anys 80 del segle xx. Amb tot això, la cronologia pot quedar alterada, però, a la fi, el que hi ha és el que juga. Joan Climent era un poeta del seu temps.
El resultat d´aquesta revoltosa peripècia era Notícia de murmuris (1989), un llibre excel·lent que ens transmetia la veu d´un poeta ben entrenat i savi, que seguia sent molt fidel als tons i als temes de la seua obra anterior, amb la factura impecable i el respecte a les formes clàssiques -el sonet, per exemple- que imperaven en els seus anys de formació, o també amb aquella estima pels registres populars que havien donat fruits tan airosos en els seus immediats predecessors, la generació 27 castellana o molts poetes catalans com Sagarra, Marià Manent o Tomàs Garcés; d´altra banda, també era un poeta nou, perquè el temps no passa debades, però sobretot perquè, en la seua llengua, els versos de Climent adquirien una fresca vivacitat enjogassada, més expansiva i fèrtil, i també un ressò més profund, una expressió més ajustada, més intensa i més feliç del seu món líric, que ara respirava amb una fluència transparent, amb plena naturalitat. Sense perdre res del que havia aprés pel camí, Joan Climent retornava a sa casa.
Climent havia nascut el 1918 al poblet de Montitxelvo, però des de menut va viure a Gandia, on treballà d´administratiu a l´Ajuntament. Va ser un dels promotors més actius d´iniciatives culturals de la ciutat en els anys inhòspits de postguerra i va escriure també alguna obra de teatre i una pila de guions radiofònics, textos que supose que deuen haver quedat inèdits. Era un home jovial i contemplatiu, que sabia veure la bellesa del món en el dia a dia. Com a poeta, es movia en un registre aparentment modest, però difí, cil, el de l´evocació tènue i la reticència suggestiva, tot just apuntada, de l´esbós perfilat, i componia les seues vinyetes amb la finesa gràcil del pintor de miniatures i, sovint, amb la fonda subtilesa dels mestres japonesos del hai-ku. Els seus versos, essencialment lluminosos, contenien també un rerefons elegíac contingut, una melancolia sensual i impregnadora que arribava a commoure. Al capdavall, era un poeta de l´efímer, de l´instant perfecte que passa i s´esvaneix, com la música tot just insinuada de la vida.
Amb els seus quatre extensos poemaris en valencià va donar la seua mida d´escriptor en veu baixa, de poeta de la mirada, de retratista de l´instant que s´enfuig o de les imatges estimades del record. És el mateix univers que recrea en el seu únic llibre de proses, La «delicà» de Gandia: documental d´una llegenda (1991), un recull de vinyetes fragmentàries, entre el costumisme embadalit i la prosa pura, com estilitzades emulsions de la ironia, la nostàlgia i la delicadesa, que tenen el ritme dúctil i la bellesa cristal·lina i fondament evocadora de les estampes d´Azorín i que ens recorden que la prosa d´art, tènue i delimitada com un treball d´orfebre espiritual, on habita la llum incandescent matisada per l´enyor de la música, és una de les constants semisecretes de la literatura valenciana. Joan Climent va servir aquesta tradició i en va ser digne.
