Amb cinc llibres editats fins ara, no es pot dir que Maria Josep Escrivà siga una poeta prolífica (ni li cal), però sí, en canvi, que és una poeta important. Des del seu primerenc i estimulant Remor alé (1993) fins a l´excel·lent Flors de casa, que merescudament va rebre un dels premis literaris principals de la literatura catalana als Jocs Florals de Barcelona del 2007, és també un exemple de maduració, de creixement en el maneig de recursos expressius i en el precís ajustament de to d´una veu pròpia i distintiva. Aquest és un work in progress que fa goig d´observar en acció.
Si haguérem de fer cas del que la mateixa Escrivà ens diu, amb estudiada modèstia, en els dos epílegs amb què tanca el seu últim llibre, Serena barca, podríem creure que es tracta d´un recull heteròclit de poemes ocasionals, sargits sobre una tela de fons que tindria molt de calembour: escriure un grapat de versos sobre l´amor i la mar. Evidentment, es tracta d´una ironia de l´autora -una astuta variació de la captatio benevolentiae-, i ens l´hem de prendre amb més d´un gra de sal. El llibre segueix l´evolució marcada per Flors de casa, i està molt ben articulat a partir del que podríem denominar la descripció introspectiva intensiva, on els paisatges i vinyetes que se´ns mostren són correlats objectius d´estats d´ànim, revelacions o suggestions, balconades cap a l´epifania. Llegint-lo amb calma, no costaria gens conjecturar que ens trobem davant del millor llibre de l´autora, i en tot cas és un poemari valuós.
Quant a l´estructuració, està dividit en quatre parts. En la primera, «Tipografiar el buit», a més d´alguns paisatges interiors, l´autora compon un seguit de jocs metaliteraris on ens mostra el seu to més alegre i festiu. Amb tot, són jocs amb rerefons, on hi ha l´enyor dels mots com un espill secret, «com el llevat / que foscament fermenta». En la segona, «El pou: l´origen», molt més seriosa, el paisatge s´endinsa més en un teixit d´al·lusions suggestives, i la recerca de l´origen matern pren l´alè de la cançó de la vida. Després, «Lentes estalactites» aplega un seguit d´estampes, algunes de ben crues i significatives -boscos cremats, dones a les cunetes, amics morts- en què la veu que ens parla mira al seu davant, després de constatar la corrossió de la soledat en la pròpia pell. Amb tot, la pugnacitat tossuda de la vida s´imposa sempre amb el cruixit del part, les indòcils roselles o el broll -insensat- del raïm de pastor, la victòria del verd. Finalment, «On pastura l´esperit» és un recull tancat de poemes amorosos en què la poeta concelebra l´existència de l´altre en la gloriosa festa de la unió. És una secció autosuficient, i esplèndida, però també està sàviament cosida per molts fils a les anteriors.
El primer que salta a la vista, i a l´orella, llegint aquests poemes, és la música dels versos. Maria Josep Escrivà ha sabut conservar, sense fer-ne cap ostentació, com un ingredient més, la melodia familiar de les paraules de casa, el matís fresc, popular, vivísissim del parlar saforenc -els xinglots de raïm, les àligues, els rebalsos de sal, els gorgs i els xucladors del riu, la mare que desulla tomaqueres i veu d´una hora lluny el cor de les persones-. Hi ha un ressò secular, íntimament propi, en aquestes paraules casolanes que la poeta sap combinar amb els registres més cultes de l´idioma amb una flexibilitat que astora (però no són només les paraules; també la sensibilitat. Per a Escrivà, la festa de l´amor es pot comparar «a una banda de música/ que passa, a poc a poc,/ de música a brogit» en l´enrenou del goig). Maria Josep Escrivà té el rar do de la veu lírica: el domini del ritme i de la modulació interior que converteix el vers en càntic. No sempre ho aconsegueix. Es pot dir que en la tercera estrofa de «Per dalt les teulades» la música es trenca, o que l´exercici d´«Alfabet de l´olfacte» és artificiós (però està molt ben sostingut de cap a cap). Quan ho fa, obté poemes deliciosos. «Passa la vida» ho és. També, en un to més secret, «Llarga nit blanca». Tant si usa alexandrins com cobles, o fa haikús -n´hi ha d´esplèndids-, en veu alta o tot just mussitada, els poemes de Serena barca saben cantar.
També saben fer una altra cosa, encara més difícil: polsar les cordes greus de l´esperit del lector, les que més reverberen. És el que fa un poema memorable com «El pou: l´origen», també la densa suggestió de «Missatge en una botella» i de molts dels poemes breus del llibre, o l´esplèndid final sottovoce de «Bescoll», que el conclou amb mà mestra. Ací, la poesia encara és un gest màgic, un ritual que convoca allò indefinible -però intuïble- que habita dins nostre, rere l´espill dels mots. En els ressons profunds i duradors que aquests versos susciten s´anul·la la distància entre poema i lector. Perquè la poesia, com l´amor, és un acte d´unió.
