Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Els pins de Rosa Torres

Rosa Torres és menuda i viva com una espurna. Les seues opinions són contundents, i les expressa amb un somriure, per a llevar potser importància al que diu, que sempre són veritats com a punys. De tant en tant fa una riallada, que va acompanyada per una mena de sospir, i que remata amb un «si jo et contara», obrint molt els seus ulls blavencs. S´ha mantingut fidel al seu pensament esquerrer, i ha estat una lluitadora impenitent contra la cultura caduca i reaccionària d´aquesta ciutat. Allò l´ha penalitzat una mica, i no ha tingut tot el reconeixement que es mereix. Fa uns anys, va fer una important exposició retrospectiva a La Nau, a les sales de la Universitat que durant tants anys ha estat l´únic refugi per als artistes incòmodes a la dreta. Gent com Jorge Ballester, Artur Heras, Manuel Boix o Renau, hi han trobat refugi, quan el seu lloc natural haguera estat l´IVAM. Algun dia entendrem plenament com la gestió de Consuelo Ciscar no sols va ser grollerament vulgar i rapinyaire, sinó que alhora ens va privar als valencians d´unes exposicions i d´uns catàlegs que haurien servit per a construir una societat més culta. La vida cultural d´una ciutat es construeix a poc a poc, i artistes com Andreu Alfaro o Ximo Michavila mai no varen poder exercir plenament el seu mestratge. És clar que varen ser influents, és clar que potser no necessitaven l´IVAM, però quantes més coses hagueren pogut fer de tenir una mica d´ajuda institucional! Rosa Torres s´hi troba en aquest grup d´artistes excepcionals que han hagut de lluitar a soles, posades en la llista negra, menystingudes i arraconades per la dreta reaccionària d´aquest país. I, tanmateix, ha seguit fent la seua obra, des del seu estudi de Benimaclet, des del seu búnker, com ella diu. Una obra paisatgista avantguardista, plena de color, amb un segell inconfusible: aquella dèria de condensar, d´administrar els traços, de reduir el paisatge a la seua mínima expressió, però conservant sempre la seua identitat. Els seus quadres sobre el Maestrat, o sobre la muntanya Santa-Victòria de la Provença, o sobre el Penyagolosa, contenen una energia jocunda, com si irradiaren la llum que els ha vist nàixer. Els pins, els ginebrons, els cingles i els turons, tot conforma una fisiognomia que reconeixem, que és nostra. Ara, en el MUVIM, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, se li ha fet un homenatge, i Rosa Torres hi exposa un quadre molt bell: Pins vora la mar. Uns pins de tronc verd i de copa vermella, sobre el cel blau i la mar Mediterrània toujours recommencée. És un bocí de la nostra naturalesa, de la Marina o de la Costa Brava, tant se val. I aquells pins vora la mar són com ella, com Rosa Torres: una espurna, una flama, un crit de vida i força. Pura resistència i goig de viure.

Compartir el artículo

stats