Fa dies m´arribà la notícia de la defunció a Zagreb de Predrag Matvejevi?, l´escriptor i intel·lectual croata de més prestigi actualment a Europa. Ignore si la premsa se n´ha fet ressò, o no. A mi, la fatal notícia m´ha aplegat per via personal. I m´ha colpit no únicament perquè el tinc com un dels assagistes més brillants sobre l´univers mental mediterrani (en tant que autor de Breviario mediterráneo), i perquè el vaig tractar personalment entre les acaballes dels anys 80 i els primers 90; també perquè vaig rellegir el seu «assaig poètic i filosòfic», o «novel·la postmoderna», en recordar algunes conviscudes anècdotes plaents mentre escrivia sobre el nostre univers mediterrani i el drama dels refugiats que malviuen a les illes gregués del Dodecanés, o dels joves que intenten arribar a Europa en pasteres o saltant tanques de filferros assassins a Ceuta.
A Predrag Matvejevi? el vaig conèixer a Maastricht, el 1989, en un congrés internacional del Pen Club. L´atzar ens va fer coincidir a l´hora de dinar en una mateixa taula i vam poder conversar llarg, fins i tot al café. Ens comunicàvem en italià i el tema va ser el d´aquest inestable espai cultural que ambdós compartíem des de tradicions locals diverses, però alhora semblants, d´antic i en present. Unes tradicions de meravelles literàries i de conflictes civils, de grandeses intel·lectuals i de misèries humanes, de paus romanes i de guerres europees. Una de tantes guerres era la que aleshores amenaçava Iugoslàvia o, com es diu ara, els països dels Balcans. Matvejevi? era un demòcrata d´esquerres, dissident de les dictatorials ortodòxies comunistes, soviètiques o no, i favorable al manteniment de l´estat iugoslau post Tito. De fet, ell vivia a París exiliat, com a professor de la Sorbona, i tenia Itàlia com la seua casa cívica. A Maastricht vaig fullejar en fotocòpies les galerades de l´edició italiana del seu Mediterráneo (amb un pròleg de Claudio Magris) que es publicaria després. Vaig intentar que s´editara en català, sense obtenir resultats favorables.
Durant aquells dies a Maastricht parlàrem sovint dels nostres mediterranis personals, civils i culturals. Predrag Matvejevi? havia escrit la major part de l´obra assagística en serbocroata, la llengua literària i oficial d´Iugoslàvia; comprenia la realitat cívico-cultural catalana (imprescindible si s´estudiava el comerç mediterrani), i admirava la seua capacitat de mantenir-se viva i voler-se part intrínseca de l´imaginari literari europeu. Parle del 1989, dos anys abans de l´esclat de la guerra que ací s´anomenà «la guerra dels Balcans». De l´estada a Maastricht guarde altres records, però ara se´m presenten els que vaig conviure amb Predrag Matvejevi?. Per exemple, l´excursió que férem a Amsterdam -amb Isidor Cònsul i una poeta dominicana- a veure el museu Van Gogh i una exposició antològica de Kazimir Malèvitx, la primera que es feia a Europa, entesa com a senyal de l´obertura del règim soviètic de l´URSS. El mur de Berlín estava enderrocant-se a trossos. En aquell congrés internacional d´escriptors es parlà molt de la fi de les ideologies, com si amb el final de la guerra freda els europeus anàrem a entrar en la utopia de la pau universal.
El record més intens que guarde de Predrag Matvejevi?, però, va ser la conversa que mantinguérem a casa meua dos anys després, el 1991, mentre es tancava L´any del Tirant i es preparava el nou congrés del Pen Club en el marc ideal de l´olímpica Barcelona. En aquell moment, la situació als Balcans era explosiva, i es veia vindre la tràgica fatalitat de la guerra etnicoreligiosa, tot i que no n´imaginàvem els terrorífics crims ni les massacres posteriors. Ell no era partidari de l´esmicolament de l´estat iugoslau, i volia evitar-lo invocant el respecte intercultural. Parlàrem llargament de la situació europea, dels somnis i els malsons que s´enderrocaven amb la caiguda del mur de Berlin, comparàvem i contrastàvem Iugoslavia i Espanya, bevíem vi comenjant l´arròs des de la paella... Li recorde una frase literalment: «A vosaltres us salva el dramàtic record col·lectiu de la guerra, a nosaltres no ens salvarà res ni ningú».
A Predrag Matvejevi? el veia trasbalsat, amb els cabells grisos rebolicats i la mirada tèrbola, preocupat. La situació balcànica la vivia amb tensió. Bevia més del que menjava; les alegries de Maastricht se li havien esborrat per complet. Tot i això, a moments es posava poètic, especialment quan expressava les semblances del paisatge que teníem davant amb el d´Itàlia i el de la seua infantesa a Mostar: tarongers, oliveres, figueres, ametlers, pins, muntanyes perfumades de romer, barrancs amb baladres, els déus i els poders... «Per l´olor de la resina dels pins es distingueixen els distints països mediterranis», deia. Havent dinat, l´amic Predrag es posà a tocar, al piano de casa, antigues tonades que li cantava sa mare. El piano sonava melodiós, mentre ell entonava velles cançons amb veu espiritosa, i en una llengua de la qual jo només en copsava la sonoritat.
Inoblidable, aquella entranyable pausa musical que ara se´m fa trista boira.
