Vaig conèixer Antonio Barroso fa ja un grapat d´anys, quan era depenent d´una botiga de complements de bany. Es tractava d´un d´aquells establiments anteriors a la crisi econòmica, on el culte al cos i a la vida donaven per a despeses luxoses i extravagants. En aquella botiga, junt amb piques i plats de dutxa rutilants, junt a carxofes de massatge hídric i aixetes poderoses, lluïen amb força pròpia uns quadres pintats sobre metacrilat, donant a aquell ambient de sanitaris una profunditat inesperada. Recorde que vaig fer un comentari sobre la bellesa i elegància d´aquelles obres, i aleshores Antonio Barroso va confessar-me que eren seues, i que el seu pas per aquell treball era del tot circumstancial, fins que la cosa millorara una mica.
A partir d´aquell dia, vaig seguir les seues peripècies artístiques (i algunes de les personals), vaig veure com es llogava un estudi al barri de Russafa, com realitzava algunes exposicions exitoses, com guanyava premis, com anava a Bienals, com evolucionava la seua obra, i com d´aquell joc de colors virava cap a la fotografia, al principi cap uns collages colpidors, potents i descarats, i desprès cap a una obra molt més dura, sarcàstica i provocadora, d´un erotisme per colps descarnat, però sempre segura i de qualitat. I junt amb aquella evolució artística, també vaig viure les seues patacades personals, l´arribada de la crisi, com va tancar l´estudi, com va començar a treballar en una galeria (Galeria Cuatro, on va dur a terme una tasca esplèndida, tan esplèndida com mal pagada), com va tancar l´espai la Llotgeta de la CAM, on ajudava Pau Córdoba, i d´on es treia un petit complement, i com de nou hagué de buscar-se la vida, a la desesperada, fent de tot un poc, i no guanyant mai massa.
Antonio Barroso és un supervivent. Ara acaba de regressar de Madrid, on ha gaudit d´una beca Velázquez, i on ha desenvolupat un nou projecte, de títol Naufragi urbà. «Quan vaig arribar a Madrid em va colpir el soroll visual que hi ha per tot arreu. No es pot fer una fotografia sense que aparega una marca, algun element publicitari, alguna cosa lletja i fora de context... El meu nou treball és una denúncia d´aquella contaminació visual, d´aquell excés d´impulsos i senyals». Com escriu Javier Díaz-Guardiola, un dels seus mecenes a Madrid: «l'artista ens alerta sobre el perill que corre Madrid de naufragar en aquest marasme de sigles i logos». Aquesta beca ja se li ha acabat i no li ha donat per a molt, tot siga dit. Però Barroso es mou i aconsegueix treballs esporàdics (com ara en espots publicitaris o curtmetratges: «alguns no paguen però et dona experiència»). Alhora continua amb les seues sèries artístiques, i amb el seu treball com a gestor cultural, i és el president de Ciutat Vella Oberta, on porta una vintena d´artistes valencians. «En el fons ho faig perquè veig als artistes tan desemparats! Tan tímids i inexperts, que és una manera de guiar-los, d´aconsellar-los». Li pregunte si tota aquella activitat cultural no hauria de recaure sobre alguna institució, i Antonio obri els ulls i se li contrauen les galtes, fent un somriure contingut: «Ciutat Vella Oberta existeix per desafecció de les institucions... Ningú no ens paga res. Ho fem perquè és necessari... Com a molt aconseguim algun patrocini per a costejar el catàleg».
Parlem al seu domicili, un àtic del carrer de Quart. És un ambient agradable, amb els cabirons vists, i l´espai diàfan. «El pis és de la meua parella» s´explica. «El meu, el tinc llogat». Allí té un vell ordinador, i ens va mostrant obres, sobretot les més recents. De les parets pengen alguns treballs seus anteriors, de la sèrie Hardcore. «Crec que cal provocar. L´artista és un intèrpret del seu temps, i ha de denunciar els problemes socials de la seua època. Fer obres per fer bonic no és prou». Mire una obra d´aquella sèrie: una dona madura, amb el rostre ocult per una mitja, amb els pits nus i un crucifix de rosari pengim-pemjam entre ells. És una fotografia valenta, irrespectuosa, quasi obscena, però al mateix d´una continguda bellesa. «M´agrada molt el retrat de l´època barroca» em diu. I, certament, aquell retrat té alguna reminiscència a la pintura d´un Van Dyck o d´un Rembrandt (però si aquests hagueren pintat allò hagueren estat condemnats de seguida al patíbul). Aquestes sèries de Barroso freguen sempre els límits d´allò que mereix ser vist o explicat, però en aquest agosarament radica precisament el seu mèrit. «En la Casa de la Cultura de Puçol em varen censurar tres obres... Em digueren que anaven xiquets i que...». És clar, és clar, dic, mentre veig un altre treball on una dona goja amb un crucifix, amb els mugrons eriçats com espasses. De fet, algunes obres han estat ratllades, punxades, agredides, per alguns visitants, que no han pogut pair el contingut transgressor de l´artista.
Però tret d´aquell desig d´epatar, de commoure les consciències o de resultar simplement un impertinent, hi ha una mirada artística. Entre els treballs que li donen alguna ajuda econòmica està el d´il·lustrar llibres d´assaig i de pensament, i em mostra alguns dels darrers títols. «Fou a iniciativa del professor Justo Serna. Li agrada molt el meu treball... Ens vàrem conèixer per les xarxes socials, i ell desprès va escriure algun text per a les meues exposicions». Ara estan treballant conjuntament en un projecte sobre Francisco Franco, transformant-lo i metamorfosejant-lo en un pallasso. Si Franco és un home sinistre, Barroso aconsegueix fer d´ell un pobre home.
Parlem de la crítica artística, i com aquesta té cada vegada menys pes. «Abans, l´opinió d´un crític podia significar una consagració. Ara difícilment passa això... Pense que és degut precisament a internet, a l´excés d´informació que tenim, on tot té un valor equivalent i on l´autoritat del crític es difumina entre moltes veus... Per altra banda, els crítics també han desistit de fer una crítica valenta, on es banyen de veres. Resulta molt difícil llegir que una exposició és dolenta, que l´artista ens pren el pèl, que allò no té sentit! Ningú no s´arrisca! Ni els artistes ni els crítics! I resulta quasi impossible discernir què és bo del que és dolent.».
Sens dubte, Barroso s´arrisca, i no et quedes indiferent. Obri un dels seus catàlegs i llegesc una reflexió del crític d'art Fernando Castro: «La obra de Antonio Barroso, con su intensa meditación sobre la corporalidad más allá de la metafísica de la presencia, nos ensenya que hay que estar preparado para escuchar lo inaudito». Passe fulles i veig dones nues emmascarades, altres envoltades per plàstics transparents, que velen el seu cos, però alhora mostren els seus atributs, altres amb animals dissecats, en una metamorfosi de bestialisme i zoofília... Allò, certament, és inaudit. Però alhora, resulta poderosament atractiu, i la nostra mirada inquieta recorre la fotografia com una papallona nocturna una pereta de la llum.
