Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un meteorit anomenat Marcel Proust

Un conjunt d´estudis analitza la recepció „lectures entusiastes i reticències„, interpretacions i influències de la decisiva «A la recerca del temps perdut» en escriptors i crítics de la nostra cultura al llarg de tot un segle.

Un meteorit anomenat Marcel Proust

Molts pintors i fotògrafs s´haurien disputat el privilegi d´assistir al moment en què Gaston Gallimard i Léon Daudet -que s´odiaven profundament- comunicaren a Marcel Proust, reclinat al llit entre muntanyes de galerades i correccions, el premi Goncourt 1919 per A l´ombra de le noies en flor. Proust acceptava el nou regnat literari però, això sí, sempre a l´aguait: la menor reticència sobre la seua obra enfosquia els elogis més hiperbòlics. De fet, de seguida el mapa literari de França es dividí entre detractors i entusiastes de Proust. Gent de l´alta societat se sentia menys interessada pel llibre que pels retrats impúdics -amb noms encoberts- que havia pogut dibuixar d´ells i dels seus amics. Pel que fa als atacs, la llista d´improperis fou variada: col·lecció d´insomnis escrita per un reclús voluntari, immoralitat, menyspreu a l´aristocràcia francesa, improvisacions i absència de planificació en l´escriptura. En l´altre bàndol, a més del reconeixement reverencial del restringit staff literari parisenc, Proust somreia en remarcar les 870 cartes de felicitació que havia rebut pel Goncourt, o pel pelegrinatge continu de jóvens escriptors a la Rue Hamelin. Quan llegia alguna crítica adversa o bé un aplaudiment poc generós, assenyalava -desafiant i esponjat de satisfacció- que poc abans de morir Henry James havia anotat, amb exclamacions admiratives, moltes pàgines d´Un amor d´en Swann.

En Proust a Catalunya es recrea l´impacte i les radiacions que, quasi al mateix temps que a França, es produïren en la literatura catalana amb la irrupció d´A la recerca del temps perdut. Des de l´època en què Rusiñol coincidí amb Proust al Cafè Weber de la Rue Royal fins a la lectura que en feren, molts anys després, Rodoreda, Villalonga o Joan Fuster amb el seu estirabot desdenyós i olímpic: llegir Proust és l´equivalència exacta a la sensació de mastegar xiclet. I és que des de l´inici de la publicació se suscità un encés debat amb adhesions i desacords. Mentre Gaziel -amb una perspicaç interpretació- reivindicava, només morir l´autor el 1922, la invenció d´un estil com a forma de traduir la particular visió d´un món interior, Eugeni d´Ors feia seua la sentència -i execució- d´Ortega en què acusava l´obra proustiana d´invertebrada, sense arquitectura literària. Una hostilitat també compartida pel cercle catòlic amb Josep M. Junoy o un Manuel de Montoliu ofés amb una proposta tan immoral i presa tan sols de la sensualitat.

Fou el crític Ramon Esquerra qui -sense combregar-hi del tot- destacà el trencament amb el realisme del segle xix i com la perspectiva i l´originalitat narratives de la Recerca es projectaven en autors anglesos com Virginia Woolf, Aldous Huxley o D.H. Lawrence, o bé s´ensenyorí de les lletres franceses amb les obres de Paul Morand, André Maurois, Jean Giradoux i Françoise Mauriac. Ara bé, una de les anàlisis més interessants de Proust a Catalunya -per haver estat també presoner des de menut per la malaltia- és la de Maurici Serrahima, la recuperació minuciosa i absorbent d´una vida a través de petits detalls sensorials, rescatats per la clarividència artística d´un asmàtic, en què es reelabora l´essència -la textura- del temps.

Però fou des de la tertúlia de l´Ateneu de Barcelona que el doctor Borralleras i Alexandre Plana -grans lectors- llançaren una campanya apologètica sobre la importància que representava l´aparició de la Recerca. En aquest sentit, la descoberta de Proust fou clau per a Josep Pla, qui de seguida intuí que «d´aquí a vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu des de Tolstoi». A més de percebre el mecanisme de la memòria involuntària per a desfermar un dibuix precís i prodigiós del passat, per a Josep Pla serà determinant en la concepció de la seua obra per la forma d´unificar records, articles, biografies i retrats en unes memòries que havien de respondre a l´objectiu que «la literatura no és més que un esforç contra l´oblit». Això sí, la visió més original i divertida és la de Salvador Dalí, qui en el centenari del naixement de l´escriptor el 1971 publicà a Vogue una aproximació a la memòria proustiana, embolcallada d´or com una mòmia egípcia, tot equiparant-la amb les sardines -de digestió més evocadora- i no amb la mítica magdalena. Una gamberrada festiva que ens subratlla que Dalí fou, a més d´un hàbil i provocador autopublicista, un magnífic escriptor.

Els estudis i articles recollits en Proust a Catalunya aborden com aquest autor impregna, coloreja i eclosiona -amb més o menys intensitat- en una cultura tant en valoracions crítiques com en obres de creació. Una idea que l´inesgotable i activista Xavier Pla, coordinador d´aquest volum, ja realitzà amb Simenon, Maurras o Estelrich. Si de cas, potser en aquest ampli -atractiu i imprescindible- recorregut proustià es trobe a fatar una anàlisi de la versió de Jaume Vidal Alcover, més enllà dels sarcasmes fàcils que ocasionà la primera i emblemàtica frase de la Recerca traslladada a la modalitat mallorquina. Però, sobretot, mereixia un capítol central la lectura de Gabriel Ferrater en Escritores en tres lenguas, una de les més intel·ligents i brillants, fora de la literatura francesa, junt a la d´Edmund Wilson en El castell d´Axel.

Tal com indiquen els traductors actuals dels dos projectes en marxa de la Recerca, Josep M. Pinto i Valèria Gaillard, a més de l´encadenament de metàfores i l´associació sorprenent i constant d´imatges que dominen la novel·la, cal insistir en el caràcter col·loquial de la frase proustiana, un llenguatge oral teixit de subordinades i ramificacions infinites com s´esdevé ben sovint en la conversa. Una observació cabdal per a entendre aquesta escriptura que, segons Pere Gimferrer, representa la culminació de la prosa francesa del xix i alhora l´esclat final i l´arrasament. En acabar Proust a Catalunya comproves que tota una constel·lació de planetes, satèl·lits i sistemes solars orbiten -sense possibilitats de traçar del tot els límits d´aquest univers- al voltant de Marcel Proust.

Compartir el artículo

stats