Entre els trets que poden fer atractiva l´obra de Francesc Almela i Vives hi ha la tenacitat del polígraf irredempt que, en una vida no massa llarga, 64 anys, va trobar temps d´escriure vora 50 llibres de les mides i els temes més diversos, i la ironia entre indulgent i discretament altiva de qui ho ha llegit tot i escriu a fi de multiplicar les existències de la seua passió principal, que són els llibres, o també, com deia Roís de Corella, «per espaiar la malenconia», perquè això, la malencolia, és el tel que embolcalla les seues millors pàgines i els aporta un matís que va més enllà del joc d´enginy, la humorada sardònica o el dring de fons d´un escepticisme com més va més amarg. La melancolia pot nàixer de la tristesa i de la decepció, sens dubte, però cal una sensibilitat molt afinada per a expressar-la amb força. Aquest és el sentiment -atent, lleugerament volàtil, molt perceptiu i fàcil de ferir- que traspuen els versos dansarins d´Almela i Vives.
El seu autor va nàixer a Vinaròs el 1903 i va morir el 1967 a València, ciutat on passà la major part de la vida. Com indica Josep Ballester en l´esbòs biogràfic que encapçala l´edició de la seua Obra poètica (1982), començà a publicar en la premsa molt prompte, als 15 anys, i la seua introducció en els cercles valencianistes fou també precoç. Abans de la guerra, va ser un dels activistes més destacats i cultes d´aquest moviment: director de la revista Taula de Lletres Valencianes i del Centre de Cultura Valenciana, impulsor de les Normes de Castelló, de l´Agrupació Nacionalista Escolar, de la col·lecció Nostra Novel·la, etc. Després de la guerra, el seu valencianisme s´hagué d´atemperar, per raons òbvies, i concentrà els esforços en la passió bibliogràfica -n´era un especialista consumat- i en l´edició de treballs erudits o divulgatius, però continuà publicant poemaris i estudis en valencià de tant en tant. Home introvertit i taciturn, el menysteniment amb què se sentí tractat en aquells anys li agrejà el caràcter. Dins l´ambient minúscul i viciat dels cenacles literaris, va rebre atacs del cercle que lideraven Casp i Adlert. La disputa forçà Joan Fuster a enemistar-se, sense voler-ho, amb Almela i, de retop, a distanciar-se de Casp. Com conclogué el de Sueca, «els meus enemics, m´estime més buscar-me´ls jo». Però el mal ja estava fet. Va ser Almela qui obrí el foc contra El País Valenciano de Fuster, iniciant així el que havia de ser una llarga i trista batalla. Són estampes d´una època sinistra on ningú no pogué eixir afavorit.
L´obra creativa d´Almela i Vives inclou una curiosa narració, La novel·la d´una novel·la (1930), i un grapat de peces que intentaren renovar el teatre valencià, massa treballat per la rutina sainetera. La seua poesia també s´esforçà a ser renovadora, amb una punta de bel·ligerància i tot. Almela és un poeta notable. De fet, és quasi l´únic autor valencià de la seua generació que té dots genuïns de gran poeta. Té l´instint de la llengua i de la forma, i una brillant ductilitat que fructifica en troballes alhora sorprenents i ben girades que fan la seua lectura sempre amena. El llasta el fet que és un poeta reactiu, que prima la paròdia més o menys enginyosa sobre l´aprofundiment en les venes secretes de la pròpia veu lírica. Com va sintetitzar amb molta agudesa Fuster, en els seus poemes la serpentina verbal -que és deliciosa- acaba escapant cap a les solucions càustiques. No costaria gens elaborar un catàleg dels gustos poètics d´Almela a partir dels estils que estrafà o caricaturitza. Van des de Jaume Roig (a qui imita en «La rosella») a les amables estilitzacions de Carner o, sobretot, de Sagarra, amb qui comparteix el lirisme lleu i la ironia de fons. Els ecos de la poesia de la Renaixença són obvis i les seues paròdies del Modernisme no oculten gens ni mica que aquest moviment l´influí més que cap altre, des del lèxic a la sensibilitat. Al darrere, s´hi traspua una lectura atenta de la poesia barroca. Dir que els cignes són «vaixells de ploma en ones de cristall» no és més que posar un oripell decadentista a una vella imatge culterana.
El que més admira d´aquests versos és la gràcia i l´originalitat dels adjectius i les comparacions, com un exercici de pirotècnia llampant i lleugerament desorbitada. Ací, una llauradora pot ser vibràtil; els fanals cloròtics vomiten llum rogenca; el baríton ingènit que és el vent canta l´ària que li anoten els ocells posats en el pentàgrama dels fils de telègraf, mentre que la lluna és una corbella pavonada que es retarda a segar la llum del vespre, i les fulles que cauen dels arbres esdevenen «mocadorets de mans mortes / que diuen ´Adéu, estiu´». Com en la gran poesia àrab, les metàfores de segon i tercer grau es multipliquen i els poemes es transformen en veloços tirabuixons verbals de fantasia al·literada, vibrant i encantadora. Ací i allà, hi ha versos d´una bellesa concisa i perfumada. Podem trobar que el que afirma que «els rossinyols destil·laven / suc de robí i ametista» és massa ornamental. Però ens hem d´inclinar sense reserves davant d´aquesta definició del proclamat encís de les papallones: «si l´ala, fràgil, és un iris,/ el vol, lleuger, és un somrís».
Amb el pas dels anys, la melancòlica ironia d´aquests versos va anar entenebrint-se i les llepolies verbals de mica en mica s´esvaniren. En l´últim, Les taronges amargues, la indulgència ha cedit el pas a la recança i l´ombra de la mort és persistent. La decepció té les seues fondàries, i Almela sap tocar també les cordes greus: el plany estrangulat d´una derrota, mentre ressona l´enyor de la cançó en el jardí desert i el marbre fred.
