Quan veig els dibuixos de Joan Castejón pense en Crisóstomo Martínez, el gran anatomista i dibuixant il·lustrat, que ens va deixar un atles del cos humà excepcional. Joan Castejón té aquest estrany do de portar el cos humà en la memòria, i com una mena de Leonardo modern dibuixar-lo sense esforços, fent servir una cera Manley i el seu dit polze. D´aquesta manera, en el procediment pictòric d´aquest artista, nascut a Elx l´any 1945, hi ha un element de sorpresa i d´enlluernament, i veure´l dibuixar té alguna cosa de procés demiürg, d´escenografia mística, d´element màgic inassequible. Amb la cera i amb el dit polze va traçant i modulant aquell cos perfecte, aquelles corbes anatòmiques, aquells malucs, aquells pits i aquell sexe. La primera vegada que ho vaig veure em va esborronar, tal era la facilitat i alhora la complexitat d´allò que anava apareixent sobre aquell full, i encara ara, quan m´enfronte a les seues obres, em sembla vertaderament formidable, fruit d´un geni sense parió. Aquestes frases poden semblar una mica exagerades, però el lector ho pot comprovar visitant l´exposició retrospectiva que es mostra aquests dies a la col·lecció Chirivella-Soriano, en el majestuós i noble palau Valeriola, i sota la selecció del crític d´art Carlos Arenas. I allí, abans de pujar a les sales on són els seus treballs, aturar-se al davant del vídeo que mostra la seua manera de dibuixar, mentre sona, greu i profunda, i també màgica, la música barroca de Jordi Savall.
L´exposició s´inicia en el segon pis del palau Valeriola, amb els dibuixos de la presó, realitzats durant el seu llarg captiveri, degut a la seua militància política. Les coses passaren més o menys així: durant la manifestació de l´1 de maig de 1966, va veure que un policia de la secreta colpejava el pintor Monjalés, ell s´hi va precipitar per a ajudar-lo, va agafar el policia pel coll i va aconseguir alliberar el pintor. Tanmateix, altres policies el varen enxampar i a partir d´aquell moment es va iniciar un suplici que duraria tres anys, i que li canviaria la vida per complet. Monjalés es va exiliar a Colòmbia, i Castejón va rebre mentrestant pals i més pals. «Durant els interrogatoris em preguntaven per un tal José Soler... I jo deia que no el coneixia. Més tard vaig saber que aquest era el vertader nom de Monjalés. I que Monjalés era el seu pseudònim!» Tot allò m´ho conta somrient, al davant de la galeria de retrats de presidiaris, que va fer durant el seu temps en presó. Són uns rostres durs, esquerps, de mirades enfonsades, d´una estranya presència. A sota hi apareixen els seus noms, i l´any en què foren dibuixats, mentre Castejón anava de presidi en presidi. Monjalés va fugir, i es va desentendre de tot; en realitat, hagué de tornar a començar, a guanyar-se la vida de la millor manera. Però fa uns pocs mesos, es retrobaren en una exposició, i Monjalés el va abraçar fortament demanant-li perdó per tot, i Castejón es va emocionar. I el cercle es va tancar.
Conte aquestes coses perquè el destí de les persones penja d´imponderables com aquests. I perquè entre Monjalés i Castejón hi havia una ferida oberta, un regust amarg, un conflicte que encara no s´havia resolt, i amb aquella abraçada, cinquanta anys després, les coses recuperaren el seu lloc natural. I aquells dibuixos de Castejón, del Castejón presidiari, són impressionants: recorden els de Josep Manaut, o fins i tot, i evidentment amb un altre registre, els de Charlotte Salomon. Hi ha una autenticitat, un clam callat, que els doten d´una gran bellesa. El dibuix d´una llitera del presidi, amb els peus del reu en primer terme, és corprenedor, i defineix tota la tristesa i desesperació d´aquells anys perduts. I la mirada esmaperduda d´El pensador de Mislata remet a la incomprensió de les injustícies que aclaparen el món.
Moltes d´aquestes obres no s´havien mostrat encara, i suposen una autèntica primícia per a aquesta exposició. Entre aquells dibuixos hi ha una trèmula abraçada entre dos amants, titulat Eros. Castejón va conèixer la que seria la seua dona a Las Palmas de Gran Canaria, treballava en una galeria d´art, i l´artista estava en el presidi de l´illa, passant-hi els seus darrers mesos de condemna. «És l´única cosa bona que vaig traure de la presó... Si no, mai no hauria anat a Canàries, i mai no hauria conegut Paca». La seua dona apareix amb freqüència en la seua obra, com una força que recolza el pintor: més que una musa, Paca Galván és un suport vital. L´alè de l´artista.
En la primera planta, es mostren els olis, en una breu retrospectiva de la seua pintura. Potser massa curta per a entendre-la en la seua complexitat, ja que si bé el Castejón dibuixant tendeix a l´anatomia i al dibuix renaixentista, amb alguns tocs surrealistes, en canvi el pintor d´olis realitza una obra molt més eclèctica. Hi ha els seus homenatges a Rembrandt, Goya i Ingres, algun oli en el que denuncia la repressió policial franquista (com el titulat La banyera), però el que més abunda són una mena de paisatges interiors, de formes oníriques, com les del llenç Record de Taranta Babu. Castejón m´explica que cada vegada tendeix més cap a l´abstracció, com ara en un darrer oli, on entre una atmosfera vaporosa suren uns objectes estranys i fantasmagòrics. Li dic que s´està fent més espiritual i em confessa: «Ara m´he fet terapeuta». Jo ric, perquè pense que es tracta d´un teràpia de tipus pictòric i perquè, sovint, per a molts artistes la pintura és la seua salvació. Però no, de seguida m´explica que allò, que aquella pràctica, és una afició paral·lela a la pintura, que ve de lluny. «Sóc sanador, faig imposició de mans... Sóc mestre Reiki.» M´explica que tot allò no té res a veure amb la religiositat, sinó amb una recerca interior espiritual, amb un desig ferm de conèixer-se millor, en un «estat expandit de la consciència».
Certament, per a un seguidor de la Il·lustració com jo aquella afició paral·lela de Castejón em desconcerta. Però del pintor emana una estranya pau interior, un estat seràfic, cosa que fa molt agradable parlar amb ell. Mire un darrer quadre, que tanca l´exposició i que representa l´ull d´un huracà. El món pot ser un lloc molt inhòspit, però a l´ull de l´huracà regna la calma. Potser aquell siga el missatge ocult d´aquella obra de Castejón. I ell, malgrat aquella vida tan plena de lluita i violència, hi haja trobat la pau.
