«El meu art i professió és viure» va escriure Michel de Montaigne. I una cosa semblant podria dir Alex Francés: jo sóc el centre de la meua obra. Perquè quan m´endinse pel seu treball, rep tota mena d´estímuls. L´obra d´Alex Francés és sòbria, elegant, dura, insinuant, provocadora, traumàtica, vivificadora; rere aquelles fotografies de joves torturats, lligats i relligats, d´homes flagel·lats, de sers refugiats en la seua conquilla de teules, hi ha tot un món de patiment i al·lusions, de reflexions i de renúncies, de moments estel·lars i de caigudes als inferns. Per tant, l´obra d´Alex Francés és plena de força i de resistència, i al mateix temps sobrevola per tota ella una mena de sentiment de derrota. Les fotografies, les escultures, les instal·lacions, els dibuixos, els vídeos, tot forma una obra polièdrica i plena de matisos, de provocacions, però on el punt d´origen de tot és ell, i en especial, el seu cos.
Ens rep al seu domicili del carrer del pintor Domingo: un estudi/habitatge, on d´alguna manera la seua quotidianitat (la cuina i el dormitori) es mescla amb la seua obra in progress. Em diu que tots aquells objectes que veig han servit d´alguna manera en diversos treballs, i que molts mobles formen part d´alguna exposició o performance. «Com entendràs, ho tinc que reutilitzar tot... Per exemple, el meu llit d´ara fou abans una tarima on va actuar una bailaora flamenca, i jo em situava a sota... Cal emmagatzemar i poder viure alhora. Els meus mobles passen a ser obres i viceversa. És el mal dels artistes, que acumulem massa coses. I, a més a més, jo arreplegue de tot al voltant de ma casa». Parlem en una sala d´estar, on té els seus ordinadors, i un sofà, envoltat per fotografies seues, espectaculars, de gran format. En una cambra interior s´endevina un llit, i la tarima a la que ha al·ludit. El pis mira al carrer de Guillem de Castro, i des del balcó es poden veure les poderoses Torres de Quart, amb els impactes de les canonades napoleòniques en la seua argamassa farinosa. En una cambra contigua, té el seu petit atelier, on ara enllesteix una obra que vol titular «Conversació infinita». Es tracta d´una instal·lació, que realitza de nou amb peces de casa, i amb un trenat de cordó blanc i negre.
Alex parla molt ràpidament, introduint molts conceptes de l´antiguitat, de la religió, de la filosofia. És una persona atlètica, en tensió, de mirada penetrant, que de vegades t´abraça espontàniament, volent establir un contacte físic, com altres es posa en guàrdia, i creua els braços sobre el pit. Hi ha com una constant sensació d´estar sempre a l´aguait, com tement alguna cosa, i un sentiment equidistant com si lluitaren en ell un parell de desigs antagònics. Em mostra unes peces escultòriques que realitza amb ganxet, amb una corda de cànem que desprès endureix amb cola, i que de vegades pinta de blanc o vermell, aconseguint unes formes còniques, veladament fàl·liques. «Em base en la Vila dels Misteris de Pompeia... Allí apareixen figures entre masculines i femenines. Em fascina aquesta ambigüitat entre estar i no ser visible. No es pot alçar el vel: alçar-ho destrueix el misteri perquè sota el vel no hi ha res. El misteri dionisíac afecta tant homes com dones. En aquesta societat judeocristiana i patriarcal la feminitat sempre ha d´estar oculta, amb tota la repressió que comporta tot allò». Pròpiament són escultures de ganxet, però el resultat és sorprenentment evocador. «Vaig treballar amb un grup d´invidents, i amb les sensacions que experimentaven amb aquestes obres, i l´ambivalent relació que s´establia entre la sensació tèxtil, i el cos. Les últimes obres que estic fent també estan en relació amb la Mare de Déu de la Salut d´Algemesí, i les seues muixerangues». Em quede mirant-lo una mica perplex. Em pregunta si conec la festa d´Algemesí. Clarament ignora la meua vinculació amb aquesta població, i que conec bé la festa. Per tant el que tot seguit em diu representa una autèntica revelació: «Les muixerangues són representacions de la Verge. I quina forma tenen?». La pregunta em desconcerta. Vol dir que en aquella forma cònica de les torres hi ha un contingut velat desconegut? Que rere aquella muixeranga s´oculta algun misteri?
Parlem d´una altra exposició, també contundent i provocadora, de fotografies de dos homes units pels seus sexes.
Són una mena de siamesos, on la fusió s´estableix pels penis, per una cànula que els connecta. «És una unió impossible. I parla de la impossibilitat real d´arribar a l´altre... L´altre sempre existeix en relació amb nosaltres. Però si no volem podem anular-lo. Això explica els processos de deshumanització del nazisme, o els que estem ara vivint amb els refugiats». En les fotografies dels anys noranta els models apareixen sempre ocultant la cara, per tal que el seu jo no interaccione amb el de l´espectador.
De colp m´explica un nou projecte en què està treballant: una exposició, on fa de comissari junt amb Ángela Montesinos, Jorge López i Ángela Molina, sobre el maltractament animal. Han convidat una bona nòmina d´artistes i es portarà a terme al Centre del Carme, en la Sala Ferreres. Alex presentarà un vídeo, amb una imatge fixa de la sala de cirurgia d´una plaça de bous, i una seqüència d´imatges, amb soroll de fons, d´un tendido en una faena de Rafaelillo. «Hi ha tota mena de sales de cirurgia en les places de bous: algunes del tot antiquades, que projecten una imatge de poltre tortura, i unes altres molt modernes, amb tot tipus d´equipament... I això ho presente com un dispositiu visual en espera... I és mentida que a Goya li agradaren els bous! Utilitzen el seu exemple sense justificació. En realitat, els bous varen morir al segle xix. Com temps abans els gladiadors. És un espectacle del tot anacrònic!».
Jesús Císcar diu que ha de marxar, i Alex em comenta que ja no té molt més temps tampoc. Allò em sorprèn una mica, perquè, si fa no fa, tinc la sensació que acabe de començar, tan ric, complex i enrevessat és el seu univers. Li pregunte si té alguna cosa urgent a fer, i dubta, i em fa un llistat de feines pendents. Tinc la sensació que, per algun motiu, vol acabar ja. «Tens material de sobra» afegeix, una mica tens. Li explique que necessite endinsar-me una mica més en el laberint del seu procés creatiu. Però està reticent i té pressa. En realitat, li comente, la seua obra em sembla colpidora (excepcional el Tríptic dels Improperis), inquietant (Bany de llàgrimes), atrevida (Bes a bes), conceptualment potent (els vídeos que acompanyen moltes de les seues exposicions)... Tanmateix, els canvis de registre i de temes fa que resulte difícil endinsar-se plenament en el seu treball, i sobretot trobar un nexe d´unió entre tot allò. «Quin és el centre del meu treball: sobre quin punt bascula tot? El cos. El meu cos, en relació amb els altres. El cos és una construcció humana. No hi ha que confondre el cos amb l´organisme, amb l´element biològic. No tot està als gens. En realitat sempre em represente a mi mateix, fins i tot quan treballe amb altres persones. Per tant, la meua pràctica artística es plasma en la construcció del meu cos. En la plasmació del meu desig».
Encara així em costa reunir algunes d´aquelles branques del seu discurs, com ara aquell vídeo sobre els bous, o els retrats de la seua família, amb sa mare, la seua germana i la seua neboda, nues fins al tors, i que em recorden les fotografies de Pere Formiguera. «Jo sóc budista. Practique el budisme des de fa molts anys, més de vint anys. Em permet enfrontar-me amb les meues fascinacions, amb la meua sexualitat, amb les meues relacions afectives, que són sempre un enllaçament i una lligadura... Jo faig el meu art per a mi, no busque complaure ningú, i per això passe d´estil en estil, en funció del que necessite comunicar». Li pregunte què li aporta el budisme: «Tinc dues vides: abans i després del budisme. Em dóna energia, vitalitat, perspectiva sobre les coses que em succeeixen. Em trobe millor al món. M´ajuda a viure. Sóc més solidari, més ecologista i més animalista». Parlem de la religió (o de l´espiritualitat) com un element natural, que d´alguna manera hauria conformat l´espècie humana. «L´art i la poesia estan més lligats a la religió que a la filosofia o l´estètica. Allò que ens fa humans és la religió». Em cita el jaciment arqueològic Göbekli Tepe, un santuari que fou alçat per caçadors-recol·lectors en el segle x abans de Crist. «Quin fou l´origen de l´agricultura? En realitat, és un origen religiós: els homes s´establiren per a construir un temple, i necessitaren alimentar-se, canviar d´hàbits. L´espiritualitat ha fet l´home!».
El pensament d´Alex és un laberint de referències, d´estímuls i de vivències. Passa de citar-me a Montaigne a parlar-me de Jung i els seus deixebles, i a filar tota una teoria evolutiva sobre l´origen de la humanitat. Intente anar assimilant-ho tot, amb la pressió d´haver d´acabar. Fa poc ha llegit la tesi doctoral, dirigida per la professora Eva Marín, i centrada sobre les figures de Pepe Espaliu, Juan Muñoz i Doris Salcedo. Porta per títol: «Fragmento y duelo». Pense que l´obra de Francés és igual de laberíntica, diversa i provocativa que la d´Espaliu, però ja no tinc temps per a més preguntes. I rebla Alex: «En un moment determinat de la nostra història com a espècie, alguna cosa ens va passar. Ens tornàrem religiosos. I aquest és l´inici de totes les psicosis. I començàrem a veure fantasmes».
