«Més que el marbre i que els auris monuments/ dels prínceps durarà el meu vers puixant,/ i brillareu millor en els meus accents/ que en les pedres que els anys devastaran/ (...) Contra la mort i l´odi que ens oblida,/ perdurareu...» Hi ha una mena de clam rotund -exigent- en el sonet LV de Shakespeare per a encalçar a través dels versos la intemporalitat de l´amor, immarcescible en el cant enfront de l´amenaça i la indiferència del pas del temps. Edna St. Vincent Millay parteix d´aquest estímul petrarquià amb uns poemes amorosos que travessen el bosc romàntic i, fidels a les formes clàssiques, reelaboren la tensió entre el passat i el present dels amants, la petjada i el llast del record. El centre des d´on gravita aquesta poesia pertany als temes tradicionals però amb una perspectiva diferent, un to seré i alhora inquisitiu per a fixar la fugacitat de l´instant joiós, la perversa distorsió de la nostàlgia, la certesa que tard o d´hora tot s´esllavissa cap a la pols. A banda de l´herència romàntica, els poemes de St. Vincent són deutors de les imatges esquerpes -el món convuls i secret- d´Emily Dickinson, a més dels versos cristal·lins, despullats de sentimentalitat exhibicionista però captius de la vibració amorosa -l´ombra de la caducitat- d´Elizabeth Browning.
A banda d´una obra en condicions de competir amb els grans noms de la poesia anglosaxona, una sèrie d´episodis són propicis a la mitificació de St. Vincent. Quan era menuda vagarejà pels EUA prop de la indigència, encara que a la nit la mare treia de la maleta Milton o Shakespeare i llegia amb la filla poemes en veu alta. Gràcies a un premi, St. Vincent es convertí en una privilegiada alumna de Vassar College, i en poc temps passà a ser una poeta precoç cobejada per la bohèmia del Greenwich Village, amb nits d´excessos sexuals i alcohol, anticonvencional quant a idees i posada en escena, seduïda per la música i les temptacions dels clubs de jazz de Nova York. Segons la llegenda, Edmund Wilson recitava enardit a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial: «La meva espelma crema per cada cap;/ no durarà tota la nit», i pelegrinà per a reverenciar i conéixer -i sobretot, per a gitar-se amb ella- la nova deessa del temple poètic nord-americà.
En l´antologia L´amor no ho és tot es troben balades, elegies i pastorals, paisatges amb atractives pinzellades morals. Si de cas, destacar de la primera etapa el llarg poema Renaixença, d´una peculiar religiositat procliu a una veu estrident que contrasta amb un estil més pausat i reflexiu en la resta de peces. Alguns autoretrats de St. Vincent són inclements i desafiants en les seues revelacions: «i tanmateix, davant de tanta bellesa i tanta energia,/ de nou, com sempre que la dansa és al punt més alt,/ em renyen perquè crec en la mort». Una contundència i severitat que estén a la natura que projecta el seu caràcter: «Dues llavors d´odi jo sembrava (...) des d´aspres tiges i estams espessos,/ un pol·len verinós ha aparegut». Sanefes d´algues, un bassiol d´aigua que s´asseca, jardins esponerosos o bé hivernals, arbres amb branques nues, cambres fosques, el ritme possessiu de les estacions de l´any, totes aquestes imatges configuren el mapa poètic de St. Vincent on predominen la contenció i l´eixutesa, malgrat que en algunes ocasions la tempesta trasbalsa el seu tèrbol món interior: «i terror i pluja s´estan al firmament,/ tan espessos que no els podries distingir/ de la negror d´on tu vares sorgir».
Però els millors poemes de St. Vincent són, sense dubte, els sonets amorosos, on s´enllacen la gelosia, l´anhel i l´èxtasi dels cossos, la desigualtat en el combat dels amants, el pes i les ferides del record a més del dolor de sentir-se abandonada i la derrota -l´udol- de la solitud. Temes habituals d´aquestes composicions que reben un tractament nou pel contrast d´imatges, el to confessional i argumentatiu junt a la valentia d´algunes confidències, com l´acceptació del joc d´enganys -mentides i promeses- que sovint és l´amor. Ara bé, a pesar de totes les impostures, no canviaria per res els episodis de plenitud i d´efusivitat que ha viscut amb els amants. «L´enyoro a ell mentre la pluja es destrena,/ i també el vull quan la marea s´ha enretirat», una mirada cap al passat que conflueix amb una declaració descarnada del fet amorós: «No pas amb libacions sinó amb rialles i crits/ vam mullar els altars de l´Amor al bosc sagrat (...) d´on sempre un home i una dona fugiran». Fins a la resignació final perquè tot és evanescent i passatger: «no puc dir quins amors han vingut i han marxat,/ només sé que l´estiu va cantar en mi un instant/ i que en mi ja no cantarà mai més».
St. Vincent defuig l´autocompassió, però també els dictats del ressentiment, fins i tot cedeix a la generositat perquè l´antic amor restaure l´orgull: «Crec que aquest record, aleshores si no abans,/ t´ha d´alçar per sobre del camí dels humans». Ara bé, en alguns sonets l´autora solta la mà amb sarcasmes roents, i adverteix que el sexe no li dóna a l´amant cap dret de possessió sobre ella, i tampoc no perdona que qüestionen la seua vàlua intel·lectual. Alguns dels millors poemes fan referència al poder distorsionador de la bellesa -L´amor no és cec-, i l´evidència que el raciocini i els sentiments no van paral·lels: «plany-me perquè el cor a comprendre és lent/ allò que a cada pas contempla, veloç, la ment». Unes vivències -febrils o declinants- que no poden discutir els imperatius de la biologia: «Certament voldria que l´amor durés i durés,/ que els juraments no fossin tan fràgils com són,/ però les coses van així i la naturalesa, a més/ s´esforça a no donar-nos treva ni un segon».
Deia el Borges més melancòlic que quasi totes les coses en la vida acaben malament, llevat d´alguns sonets. Amb el dibuix de desenganys i tresors dels amants St. Vincent conquistà Thomas Hardy -imatges senzilles, incisives i enigmàtiques per a desvelar els secrets de l´ànima-, i l´accés a la natura per a mostrar la vulnerabilitat humana fou determinant en la lectura de Robert Frost, qui reivindicà aquests poemes que no esquiven els aspectes més insidiosos de les relacions amoroses. Amb vehemència i fúria, exclama St. Vincent: «No n´hi ha prou que cada any, sota aquest turó,/ l´abril/ arribi com un idiota, barbotejant i escampant flors». Però les cavil·lacions amb què burxem constantment i alterem la nostra placidesa passen a un segon terme davant el vol majestuós de Cignes salvatges -gran poema- i la constatació de la nostra fragilitat, ja que l´amor i la finitud són indestriables fins i tot si s´ha arribat al cim més esplendorós: «mai no es marceix la bellesa;/ per a tot és invocada;/ però la rosa recorda/ la pols de què és nada».
