Si la incoercible determinació de crear un univers que s´impose inapel·lablement en l´ànim del lector és un criteri per a amidar la grandesa d´un narrador, haurem de concloure que Ponç Puigdevall és un gran narrador, perquè té aquesta determinació en un grau summe. Sens dubte, les seues novel·les i relats tenen també altres virtuts, com ara una atenció obsessiva al ritme de la prosa, que en els seus textos ondula i guspireja amb una plasticitat i una reverberació que rivalitza amb els versos dels poetes més meticulosos, però la seua ambició literària, convertida en una mena de sacerdoci fanàtic, s´extrema en la construcció de maquinàries verbals vibrants i aclaparadores, forjades per a devastar d´un colp totes les defenses del lector. Si Sergei Eisenstein propugnava, en gràfica definició, el cinema-punyada, la narrativa de Puigdevall (també altament pugnaç) és sísmica. Les seues huracanades novel·les admeten ser llegides com a hilarotragèdies furiosament jovials o com a tempestuosos apòlegs ètics. Són terràtremols certament irònics, però terratrèmols, al capdavall.
L´última novel·la de Puigdevall, Il·lusions elementals (o La fuga, com volia titular-la l´autor) va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia de l´any passat i s´ha publicat ara. No és la primera vegada que l´autor rep un premi valencià. El seu primer llibre de relats, Un silenci sec, guanyà ni més ni menys que l´Andròmina de narrativa de l´any 1991. A Catalunya, Puigdevall és conegut sobretot com a crític literari. Cal dir que és un crític modèlic, honest i molt sagaç, que sap destriar com pocs el gra de la palla. Pot arribar a ser molt dur amb els incompetents i amb els falsaris, però també és un prospector infal·lible de les vetes d´autèntica literatura que atresoren els llibres que ressenya. Per això, és un debelador incansable (i temut) de la caterva de xarlatans, sants d´algeps i patums de fireta que empesten l´escna literària, i al mateix temps un defensor tenaç dels escriptors de veritat; per exemple d´una nova i esperançadora generació de narradors catalans que s´il·lustra amb noms com els Carles Rebassa, Max Besora, Raül Garrigasait i Tina Vallès, un grapat de talents que l´algaravia mediàtica habitual oculta massa.
A València no podem disfrutat d´aquesta important faceta de l´escriptor, perquè publica les seues ressenyes en el quadern català de El País, que ací no arriba, però almenys sí que podem llegir-ne les novel·les. En té de memorables, com Un dia tranquil o la recent D´incògnit, que podríem definir com una comèdia salvatge que ressegueix les tristes peripècies d´un ésser obnubilat i perillós per una Girona de malson, martiritzada per la pluja, al llarg d´una setmana. Tot sostingut per una prosa en permanent estat d´ebullició. Si D´incògnit és un llibre exigent, que reclama lectors de llarg recorregut, capaços d´assumir reptes extrems, adeptes a l´exasperació expressionista i àvids d´emocions fortes, cal dir que Il·lusions elementals tracta amb més condescendència els lectors diguem-ne normals, però també és una gran novel·la en els seus propis termes. L´argument és fàcil de resumir: un escriptor bloquejat, alcohòlic i inepte per a la vida es troba sense dona ni amant, ni casa ni diners i, després de malviure un temps de préstecs que no torna i de caritats amicals cada volta més rares, es lliura a l´atzar, que se l´endú a Gijón. Allà les coses li aniran de mal en pitjor, fins a la indigència més abjecta, a la intempèrie.
Il·lusions elementals és una novel·la explícitament posada davall de l´alt patronatge del Céline del Viatge al fons de la nit, a qui homenatja amb devoció, però el seu deute amb altres exploradors del fons més ofuscat -i paradoxalment revelador- de l´experiència humana no és menor. Hi ha molt de la volcànica angoixa de Malcolm Lowry en aquesta novel·la i, més de lluny, se senten els ecos dels relats de bevedors insaciables i lúcids de Joseph Roth. Els inferns que el protagonista va travessant al llarg del seu calamitós periple tenen l´estranya consistència suprarealista i la quotidiana brutalitat que fa irrespirable la vida a les trinxeres -mutatis mutandis, òbviament- en les pàgines de Tempestes d´acer d´Ernst Jünger, i fins i tot qui trobe un ressò dostoievskià en la veu d´aquest narrador depauperat que ens explica la seua odissea amb la urgida fredor d´un moribund no anirà del tot descarrerat. Tot això hi és, perquè tot això -i més coses- és Puigdevall al cent per cent.
El que més admira d´aquest relat opriment, transit d´un humorisme gèlid -tot passa amb una naturalitat ineluctable, com un malson d´embriac- és la traça de l´autor per a variar amb recursos pràcticament inesgotables una situació essencialment monòtona, com ho són la fam, la set, la tenebra i la desesperació. Potser el més espantós del buit siga això, que sempre és idèntic a ell mateix. L´immens talent del narrador converteix aquesta reiteració de la deriva en una simfonia de motius i d´imatges que ullprenen el lector i l´atrapen amb el seu poder d´imantació. Riu i tot, de vegades. La sordidesa i l´horror poden covar una estranya bellesa a dins; també el més absurd exercici d´anihilació gratuïta pot ser autoinfligit amb lucidesa. El punyent lirisme soterrat que amera les millors pàgines d´aquest llibre, d´una plasticitat iridiscent, com les albes desposseïdes, absortes davant la mar Cantàbrica, expliquen molt del seu poder incantatori -el ritme de la prosa, una vegada més-; l´encert en la construcció d´una veu narrativa devastada, però lúcida i en el fons irreductible, aferrissadament barallada amb qualsevol mena de felicitat, responen de la seua fermesa. Un atzar funest llança el protagonista a la catàstrofe; un de favorable permet, almenys, que el llibre siga escrit, però no hi ha cap altra redempció. Les passejades per l´infern passen factura.
