Lucía Peiró apareix en l´estança. Hi ha una corda amb uns fulls blancs penjant, que simulen roba estesa. Passa per entre ells, i bufa, i sona el fru-fru del paper. El públic assisteix en silenci, endinsant-se a poc a poc en el seu llenguatge. Acte seguit, d´una bossa de tela trau unes bledes, i se les posa al pit. Una barra de pa, que introdueix en el pantaló, a l´altura del seu sexe, una garba de safanòries, que se les penja del coll. Crida: «conillet, conillets, esteu ahí?». I segueix traient coses de la bossa; en aquest cas, mitja dotzena d´ous: trenca un i se´l menja cru, trenca un altre i també. La gent mira aquella acció amb el cor en un puny: la boca de Lucía és d'amargor, la clara de l´ou li regalima per la cara i pels cabells. Trau unes cebes i se les posa al cap. Es queda en silenci amb la mirada perduda. I així s´acaba la performance.
L´acció es diu «Cos a cos». Cadascú pot interpretar el que vulga, però traspua sobretot el maltractament a la dona, a l´ama de casa. Aquella sensació de no sentir-te respectada, de violentar el teu cos, sovint amb un contingut sexual. Hi ha violència, però també tendresa; hi ha maltractament, però alhora uns estímuls molt nostres. L´acció ha tingut lloc a l´Espai Octubre, amb motiu de la presentació de la mostra Ciutat Oberta. Els assistents comenten les emocions que els ha produït aquella acció de Lucía, tan plena de matisos i d´interpretacions. Sens dubte es tracta de l´artista més important en aquest sentit, amb qui més força i urc porta a terme aquesta forma d´expressió artística, a mig camí entre l´art, la representació teatral i fins i tot l´acció musical.
Anem a entrevistar-la al seu estudi, a l´Sporting Club de Russafa, una antiga nau on abans de la guerra civil s´hi feia boxa i altres esports gimnàstics (a més de ser la seu de l´Sporting Club de Futbol). És un espai ocupat per una bona colla d´artistes (molt ben avinguts, em postil·la), i un dels centres creatius més importants de Russafa. L´espai és ample, els sostres alts, però la xafogor malgrat tot és intensa. Lucía és rossa, d´ulls clars i molt expressius, que obri constantment acompanyant el seu parlar, que alhora és agilíssim i viu. Si hi haguera algun tipus de competició internacional de parlars ràpids de segur que es portaria algun guardó. El seu valencià de Benigànim és, per tant, tan enllepolidor com arrossegador, fins a l´extrem que li demane de seure i li accepte l´aigua fresca. I ja una mica més calmat, i superat el risc inicial de lipotímia, o de caure KO sota la vèrbola inclement de l´artista, li formule les meues primeres preguntes.
«Què és l´art acció? Una forma de fer on allò important és el temps, l´espai i el jo. O dit d´una altra manera: és cos, temps i presència». Em quede mirant-la, i fa un riure sonor, que en aquell ambient retruny com un eco amplificat. Un riure, per dir-ho així, cinematogràfic. «És un art intermèdia, interdisciplinar. No és teatre, però conté elements; no és música, però, de vegades, el so és fonamental; no és pintura, però jo abans de qualsevol acció faig els meus dibuixos». Em mostra un àlbum amb totes les seues idees i amb dibuixos ben realitzats, ben bonics; en un d´ells apareix una cara que diu «conillets, conillets, esteu ahí?» i recorde l´acció de l´altre dia. «A la universitat vaig conèixer Bartolomé Ferrando. Vaig ser afortunada; sols tenia vuit alumnes i em va ensenyar moltíssim. Ell fou qui va introduir a Belles Arts aquesta matèria de l´art acció. D´aquell grupet va sorgir l´ANCA: Associació de Nous Comportaments Artístics. Amb aquest grup ens oposàvem a les modes artístiques, a aquell art professional que arruïna la creativitat».
Tot açò que conta em resulta de gran interès. Bartolomé Ferrando fou un precursor en aquestes accions, o com ell les anomenava, d´aquells «happenings». Com diu Francisco Agramunt, al seu Diccionario de artistas valencianos del siglo xx: «El seu treball, tant plàstic com literari, s´ha desenvolupat dins dels límits de l´heterodòxia, la sorpresa i l´ambigüitat. La seua actitud creadora multidisciplinar dins de la poesia concreta, poesia visual i poesia objecte, l´han portat a franquejar i fracturar les barreres dels gèneres artístics tradicionals, realitzant contínues incursions cap a les vessants de la pintura, la música o l´escultura». I Lucía Peiró és una de les seues deixebles més fidels, on les seues accions beuen de tots aquests registres, on allò presentat ha estat prèviament dibuixat en els seus quaderns, i on junt amb l´acció hi ha tot un registre artístic, literari i musical.
«Una de les accions més sorprenents fou presentar-me l´any 1992 a un concurs de l´Obra Social de Bancaixa, on s´acceptava qualsevol tipus de format o de substrat. I em vaig presentar jo com a obra, amb un cartell que deia Observe atentamente mi envejecimiento. Em vaig registrar i vaig ser catalogada com una obra més, a l´espera que el jurat decidira. Era una escultura vivent». Em quede mirant-la una mica perplex, i Lucía riu de nou, i el seu riure ressona pels espais infinits d´aquella teulada de l´Sporting. «No deien a les bases que era possible qualsevol forma d´art? Doncs jo era la meua obra. Una escultura amb un bastidor distint. A les dues de la vesprada, el guarda de seguretat em va dir que havia d´abandonar la sala, que anaven a tancar, però jo em vaig negar, ja que estava registrada com a obra: jo era l´obra d´art i volia guanyar el concurs. Vingué el director del centre, consellers, en fi, tot el personal, intentant convèncer-me que estava del tot prohibit pernoctar a la institució. Que les bases podien dir el que volgueren... En fi, al final vàrem arribar a l´acord que no faria nit, però que hi estaria durant la resta de temps que el centre estiguera obert. Allò fou molt sonat, va aparèixer a la premsa...». Li pregunte què buscava forçant d´aquella manera les coses.
«Volia protestar perquè fins aleshores els premis s´havien donat a gent que no era jove, malgrat la convocatòria... Però des d´aleshores, cada any em faig una fotografia amb aquell cartell... En porte 25... Aquesta també és l´obra! Encara que això també ho ha treballat Esther Ferrer en una obra de títol Autoretrato en el tiempo y autoretrato en el espacio». Em mira, amb aquells ulls que tenen alguna cosa d´hipnòtics: «Un dels alts càrrecs de Bancaixa em va dir: mira que si guanyes seràs nostra! Estàs segura?».
Li pregunte si pot viure de tot allò i riu de nou. «Ara puc malviure... Entre accions, cursos que faig, i que també sóc restauradora d´art, doncs vaig tirant... Ara estic preparant una acció sobre els pastissos... Sobre les evocacions que em produeix la bona pastisseria que es feia a casa, i no tots aquests plum-cakes que ara es venen... Plum-cake? Això què és?». Li pregunte què pensaven els seues pares de la seua activitat artística: «Ja ho pots imaginar! Ells esperaven que la seua filla, que s´havia posat a fer d´artista, prepara una gran exposició de les seues obres... Mon pare era un senyor burgés, educat als jesuïtes... I clar, el que li va arribar és que la seua filla, la Peiró, anava nueta fent no se sap quines coses... Al principi, fou dur. De vegades, quan discutíem, em deia: ja m´estàs amb una performance de les teues!».
Aleshores apareix Curro Canavese, un artista que té l´estudi al costat del de Lucía. Porta tota la vida en aquell espai, és l´ànima de l´Sporting. M´agraden especialment les seues escultures, els seus invents tecnològics, sempre amb un rerefons d´autoretrat. Les seues obres també es troben sovint en la frontera, entre la poesia i l´art. Parlem breument, perquè també apareix Elena Martí, que pinta uns paisatges ben interessants. En aquell espai, hi ha altres artistes suggeridors, tots batallant per retrobar la seua veu i el seu camí. Faig una mirada ràpida als seus estudis, als seus espais creatius: José Picazo, Fernando Rincón, Ximo Micó, Josie McCoy, Rafa de Corral... També hi ha l´arquitecte María José Ballester. Pense en les cartes de Camille Pissarro al seu fill Lucien, on li explica les penalitats per les quals passa, enfrontant-se als burgesos parisencs, però també a les crítiques de la seua família. «Vet ací on som: l´obscuritat, el dubte, les querelles, i cal amb tot allò produir obres que s´aguanten respecte a les d´altres companys. Cal fer art, sense això tot està perdut». Cal seguir fidel a la teua idea, insisteix Pissarro, al teu desig de transcendir, de crear, de dir coses noves.
La batalla de l´art és una lluita cos a cos. Té raó Lucía Peiró. I sense art tot està perdut.
