"Així com hi ha molts que són ajudats per la fortuna, sense estar dotats de molt de talent, també, per contra, són infinits els talentosos que són perseguits per una fortuna adversa i enemiga». La cita és de Vasari, parlant del gran Pinturicchio. Hi ha artistes amb sort, que triomfen i són admirats, i altres que, pel que siga, dotats d´igual o més talent, cauen en l´oblit, quan no en el menyspreu social. I, tanmateix, hi ha artistes que lluiten aferrissadament per ser ells, per oposar-se a les convencions socials, a les modes, o al destí que la seua posició social els determina. Ho pensava mentre escoltava Nanda Botella, al seu estudi de Russafa: «L´any 1999, amb trenta i pico anys, i amb tres fills, ho vaig abandonar tot... I em vaig anar a Nova York. Era una força irresistible, alguna cosa que va créixer al meu interior. Els vaig deixar. Necessitava ser jo". M´ho confessa després de haver-li preguntat pels seus orígens: "Jo era una xiqueta rara... Ma mare sempre deia, Déu meu, què farem amb Fernandita! Era molt rareta! Per exemple, escrivia a l´inrevés. No sols és que sóc esquerrana, és que escric a l´inrevés. Allò a les monges els semblava obra del diable". No ho acabe d´entendre, i li demane que em faça una demostració. Pren un full i la veig escriure des de la dreta cap a l´esquerra, i per molt que ho intente no ho acabe d´esbrinar. S´alça i em diu que l´acompanye; entrem en el bany i en l´espill puc llegir clarament: "Ací a Russafa passant una vesprada molt agradable amb Martí...".
Nanda Botella és una dona atractiva, que parla amb dolcesa, que es preocupa molt perquè ens trobem a gust. Tan aviat com arribem, a aquell baix preciós on té l´estudi, perfectament disposat, on no hi ha res deixat a l´atzar, s´encaparra en què prega´m alguna cosa. "Voleu que òbriga una ampolla de vi" i assenyala un celler refrigerat. Clarament, a Nanda li van bé les coses, tot allí està disposat amb un gust exquisit i amb un clar múscul econòmic. I insisteix: "Vinga, una copa de vi!". Són les cinc i mitja de la vesprada, i al final, més per donar-li gust, accepte un bon got d´aigua. "I per què escrius a l´inrevés? Com Leonardo da Vinci..." "La veritat és que no ho sé... Perquè no em puguen llegir. Però no va ser un aprenentatge. Un bon dia vaig començar a escriure així". Li pregunte què va passar amb aquell viatge a Nova York: "Em vaig anar sense conèixer ningú allí. Sense saber quasi anglès. A l´aventura... Però vaig tindre molta sort, i al poc ja exposava en una galeria de Broadway. Allò va ser l´inici de tot". M´explica que va estudiar Arts i Oficis, però que va ser mare molt jove, que allò la va obligar a abandonar parcialment la seua dedicació artística, fins que arribà un moment que... va fugir.
Mire les obres de Nanda, que estan tot al llarg de l´estudi. És una artista versàtil, que tot l´interessa: fa ceràmica, treballa amb filferros i mòbils, també fa una mica de figuració, i darrerament està treballant amb metacrilat, pintant-los de tal manera que crea unes obres visualment molt potents, amb un intens cromatisme. "Els meus artistes preferits són Willem de Kooning, Clyfford Still i Rothko» diu. I no cal, s´hi veu la influència. Aquelles darreres obres són especialment boniques, i li ho faig saber. "Sí, sí, les estic venent totes". I de seguida, em mira amb uns ulls particularment expressius, que obri segons les circumstàncies, com per a reforçar les seues paraules. "Potser està mal que ho diga, però és així... La veritat és que no visc de l´art, però aquest no em costa diners de la butxaca. Més aviat em mantinc". Li pregunte de què viu aleshores. Dubta, però quin problema hi ha a dir-ho? "Sóc la directora de la unitat de rehabilitació de l´Hospital de la Salut... Aquest treball, que m´agrada molt, em dona molta estabilitat, saps? Això de tindre un horari fixe, una obligació clara, em permet centrar-me. Després, a la vesprada, o quan tinc dies lliures, ja em vinc a l´estudi. Però aquest treball em dóna equilibri... Perquè tot m´agrada! Ara estic treballant en la decoració d´un hotel a Filipines".
Per un moment, pense que Nanda em parla del carrer de Filipines, que no està gens lluny d´on estem. La conversa pega tombs, d´un tema a un altre, però és precisament aquella diversitat de temes i assumptes el que fa que el temps amb ella passe volant. Aleshores m´explica que estan treballant amb les cabanes, que volen fer un resort, que els indígenes... i entenc que l´hotel es troba, en efecte, a l´oceà Pacífic. "Com he anat a parar allí? Un fill meu hi va anar amb una ONG. I es va enamorar, i allí s´ha instal·lat... És un país meravellós!". Em mostra en el mòbil fotografies de la mar, de les cabanes, dels obrers treballant... Nanda està emocionada, i transmet aquell enfervoriment. En un rampell d´apassionament, fins i tot ens convida a visitar-la a Filipines, com si això fóra la cosa més senzilla del món. Jesús Císcar riu, i dispara la seua càmera fotogràfica. Nanda no sap si mirar-lo o no, està cohibida. És una dona fràgil, i alhora amb una sorprenent energia: hi ha en tota ella alguna cosa d´extraordinària, que ens fa dubtar, que ens desorienta. Li pregunte com va acabar aquella escapada a Nova York: "El meu marit és una persona molt bondadosa. Em va esperar. I els meus fills... I ara estem tots molt units". S´atura una mica, i em mira. "Als cinc anys el meu avi em va regalar una caixa de pintures. Allò fou l´inici de tot... Quan va morir, vaig seguir parlant amb ell. No sóc massa religiosa, no, no sóc beata! Senzillament, sentia la seua presència, el notava a prop. Per a mi la mort no és una cosa trista... Però sempre em vaig sentir acompanyada per ell". M´assenyala aquells mòbils, fets amb fils d´alumini galvanitzat, i que són com animetes. De colp hi veig en aquelles formes, un missatge ocult i místic, com si foren els esperits dels seus avantpassats.
Parlem de la seua exposició a l´IVAM, l´any 2014, comissariada per Fernando Castro, que va significar, en molts sentits, la seua consagració com artista. Des d´aquella escapada a la desesperada a Nova York, l´any 1999, a quinze anys després exposar a l´IVAM... Una carrera fulgurant, sens dubte. "Estant a Nova York em va cridar Manuel Tarancón, el conseller de Cultura, i em va explicar que el Consorci de Museus m´anava a recolzar... A partir d´aquell moment, vaig començar a tindre exposicions, com ara a La Habana o a Mèxic... A Berlin o a Milà... De vegades, ho pense: ara no m´atreviria a fer el que vaig fer. Aquell fred de Nova York! Però no fou mèrit meu: fou una necessitat. Necessitava olorar la matèria, la pintura! Estava fascinada per la vida. Crec que venim al món amb un do, amb unes capacitats... Que fràgil que sóc! Però de vegades, sóc un cicló!". Sí, no degué ser fàcil, dic jo. I Nanda insisteix: "La dona de la meua època tenia poques llibertats. Tenia un rol social clar, era l´eix sobre el qual basculava tota la família... Jo amb vint-i-set anys, ja tenia els meus tres fills... Aquella sensació que ja ho tens tot fet i que la vida és això... No vaig poder: em vaig encomanar al meu avi Fernando i vaig volar".
Li demane que em dedique el catàleg de l´IVAM que m´acaba de regalar. Es va fins a la seua taula i s´hi posa a escriure. Pense en Vasari, i en aquella introducció a Pinturicchio: "Així com hi ha molts que són ajudats per la fortuna..." Nanda tenia la vida solucionada, un futur burgés assegurat, una còmoda situació social. I un clar paper assignat: el de mestressa de casa, amatent als fills i a les necessitats conjugals. I, tanmateix, ho va arriscar tot pel seu art, per aquella irresistible cridada de la selva. Va lluitar per ser ella.
Em retorna el catàleg i faig una ullada a la dedicatòria... A casa buscaré un espill i la desxifraré.
La escapada a nova york
"L’any 1999, amb trenta i pico anys, i amb tres fills, ho vaig abandonar tot... I em vaig anar a Nova York. Era una força irresistible, alguna cosa que va créixer al meu interior. Els vaig deixar".
Sota la influència de l’expressionisme abstracte nordamericà
Ha exposat a La Habana, Berlín, Milà o Mèxic, també a l’IVAM, però no oblida «aquell fred de Nova York!», la ciutat on es va fer encara més patent la influència en el seu treball dels abstractes expressionistes: De Kooning, Still o Rothko entre d’altres.
