Em pense que era Ernst Jünger -autor que Valentí Puig no sovinteja- qui va escriure que les anotacions d´un dietari eren com fanals llançats per a il·luminar l´oceà del temps, que es fa fosc de seguida. Un dietari és una travessia, un itinerari potser sense rumb, però que deixa un rastre. Il·luminar, per poc que siga, els vastos àmbits d´ombra de la vida, extraure o evocar la bellesa del temps, són motius suficients per aquest exercici de tenacitat, un dia rere l´altre, que l´escriptura d´un dietari sempre implica.
No hi ha cap dubte que Valentí Puig inicià, amb la primera anotació de Bosc endins, l´any 1968, l´itinerari dietarístic de més alè intel·lectual i estètic i amb més capacitat d´il·luminar el nostre temps de la literatura catalana actual. Si el valor d´un dietari recau en l´agudesa de la mirada i el caràcter de la veu que ens parla a través seu, cal dir que la mirada que recorre aquests llibres -de vegades aquiescent, o enyoradissa, molt sovint perplexa, sempre atenta al detall- és molt penetrant, i la veu és singular. Els qui hem tingut el plaer de llegir els quatre dietaris anteriors, que corren de l´any 68 al 1990, podem dir que, a hores d´ara, ja el coneixem molt bé, l´home que va escrivint-los, potser millor que a nosaltres mateixos. Perquè, com sempre passa, el seu retrat del món és un autoretrat velat, però exhaustiu. Quan vam començar a llegir-lo, Puig era un estudiant moderadament radical, molt del seu temps, que va anar convertint-se, de mica en mica, en un conservador ponderat d´idees liberals, costums cosmopolites i nostàlgies patriarcals que li fan d´àncora en les turbulències de la vida; hem assistit a les seues temptatives literàries i polítiques, a l´esforç de guanyar-se el pa amb la servitud lleial del periodisme, i l´hem vist construir-se una fe escèptica, una tolerància renuent, una manera de dir esmolada i subtil, de ritme voluptuós i precisió infal·lible, pròpia d´algú que va entendre molt prompte que Déu habita en els detalls. Entendre el món és un propòsit desmesurat i al mateix temps irrenunciable, i l´únic camí a l´abast és copsar-ne els matisos. La prosa de Valentí Puig, des del començament fins ara, és com un microscopi que escruta a poc a poc l´inesgotable exuberància del camí.
També és això La bellesa del temps, el fragment d´aquest vast dietari en marxa que acaba de publicar ara mateix i que conté les anotacions del 1990 a 1993, els anys que l´autor passà a Londres com a corresponsal de l´ABC. En aquestes pàgines hi ha molta experiència de la ciutat, viscuda dia a dia, i de la política anglesa -són els anys del final del thatcherisme i de la germinació anticomunitària-, entre converses de pub i parties esgotadors, confidències, entrevistes puntuals i, molt de tant en tant, sopars apoteòsics; també hi ha l´amenitat dels viatges: a Belgrad, en el seguici informatiu d´un aspirant a rei perdut en la voràgine balcànica; al Dublín postcatòlic o a la costa oest dels Estats Units, com una premonició d´un altre món, imperatiu, aïllat, potser incomprensible. Una visita luctuosa a Vic auspicia el somni d´un ordre substantiu: una vida amb arrels que harmonitzara la llibertat individual i la comunitat reguladora, el costum establert i el destí personal, és a dir, una forma civilitzada d´utopia.
Valentí Puig és sempre un retratista excepcional: els nombrosos retrats d´aquest llibre potser no són tan incisius com els dels anteriors; hi ha menys contundència i més matisos, però el resultat és igualment plàstic, i la ironia, més soterrada, té un abast superior. Ha guanyat en comprensió, i en complexitat, sense perdre mordent. La bellesa del temps està farcit d´estampes meravelloses; pàgines que, elles soles, acreditarien qualsevol llibre: les passejades per Kensington; les disputes dels navegants de maquetes de velers en la pau d´un estany; la pompa i circumstància d´un cerimonial regi; la crònica de les regates d´Oxford i Cambridge; la visita a una exposició del geomètric Mantegna; l´entrada a deshora en un last chance saloon vora la frontera mexicana; l´aclaparament davant l´ofensiva arquitectura dels afores de Londres, d´un colossalisme serial atuïdor. L´opressió del totalitarisme ha sigut derrotada en política, però ha colonitzat el paisatge, com la banalitat grotesca de la pseudotransgressió -un altre avatar de l´estultícia- ha ofegat l´art. Europa és un oasi on campen hordes de bàrbars insurrectes en extrarradis de malson. No és possible, per tant, conjecturar el futur sense angoixa.
Mentrestant, ens podem preguntar si és possible una bellesa sàvia. Ens queda la recerca de l´expressió com a recerca de l´ésser, la pregària, els indrets silenciosos, les converses intel·ligents, alguns llibres, les formes de l´amabilitat, estar alerta. Sinuós, pausat, cada volta més meticulós, La bellesa del temps és en el fons un llibre tan àgil i tan audaç com els seus dietaris anteriors, i alhora és més indagador i perceptiu. Entendre el món, fixar el temps, qui sap si conjurar-lo. Valentí Puig s´endinsa en el seu bosc.
