Després de la figura immensa i heterònima de Fernando Pessoa, si hi ha una exímia rara avis en l´olimp literari portugués és la del seu amic i col·laborador Mário de Sá-Carneiro. Durant el curt temps de vida del segon, van compartir treballs i entusiasmes, es van recolzar l´un a l´altre i van anar junts -almenys en el pensament- com la corda i el poal, i ara simbolitzen l´arribada de la modernitat i l´esplendor a la literatura portuguesa, fins al punt que la seua ombra ha ocultat, de vegades injustament, l´obra dels seus predecessors, com Teixeira de Pascoaes o l´excel·lent António Nobre. A més de grans escriptors, ara tots dos són mites. Pessoa, a tot arreu; Sá-Carneiro almenys a Portugal. Però la seua lluïssor llegendària també ha traspassat fronteres.
Refinat, somniador, introvertit, arrogant, decadentista, provocador, bohemi i més d´un pèl boig, rara avis ho era, Sá-Carneiro. Per això té sentit que la seua poesia completa s´haja publicat en una col·lecció de la nova editorial gandiana Lletra Impresa que es diu precisament així, «Rara avis». De vegades, en aquest món hi ha justícia poètica. En vida, Sá-Carneiro volgué ser un escriptor perfecte, diamantí, i un herald del nou món que auspiciava un futur rutilant per a les arts. Qualsevol altra consideració, la considerava prosaica, supèrflua, intolerable. Quan s´adonà que no podria viure la vida que volia ni arribaria a ser l´escriptor que somniava, es va llevar d´enmig, amb 26 anys justos, a París, un dia de primavera. Ara, aquest suïcidi parisenc, el 1916, forma part indissociable del seu mite.
Mort tan jove, Sá-Carneiro és un escriptor d´obra comprensiblement curta. Un llibre de poemes publicat en vida i un altre editat pòstum per Fernando Pessoa, i un grapat més de poemes solts; dos llibres de narracions i una novel·la, La confessió de Lúcio, prou inquietant, que podem llegir en català gràcies a una bona traducció de Víctor Martínez Gil. També uns quants articles literaris, entre els quals destaquen els d´Orpheu, la revista que dirigí amb Fernando Pessoa i aquella altra rara avis que era el brasiler José de Almada Negreiros, i que amb només dos números revolucionà la literatura portuguesa. Dels poemes, en català, fins ara només n´havíem tingut tastos publicats en antologies i revistes. Ara els tenim tots, en treballada traducció del també poeta Vicent Berenguer.
Com a poeta, Sá-Carneiro és un modernista programàtic: preciosista, decadentista, refistolat, provocador, sensual i sinuós. D´altra banda, com que vivia a París i l´entusiasmaven les novetats, la seua obra és un exemple particularment revelador de la transició del Modernisme a l´Avantguarda. Alguns dels seus poemes, com «Manicura» o «Apoteosi», són exercicis avantguardistes d´un radicalisme militant amerat de feliç exultació. Des de París, la decidida assumpció del repte avantguardista li va permetre admirar l´obra de Picasso, imbuir-se del Futurisme de Marinetti i fins i tot preludiar, d´alguna manera, l´actitud vital i estètica que impulsà la gran provocació nihilista del Dadaisme. Una derivació iconoclasta que segurament l´hauria astorat, i potser espantat, però que hauria entés com ben pocs. En qualsevol cas, es va abocar a eixes incitacions amb la desesperada determinació d´un nàufrag. Per això, la seua obra marca el nexe i el punt de fissura entre el Modernisme i la gran trencadissa avantguardista amb la mateixa claredat que la de César Vallejo, per exemple.
Però aquest només és un aspecte de la seua poesia, molt cridaner (i significatiu), però incipient. La major part s´incriu en el preciosisme decadentista més deliberat. Sobretot, Sá-Carneiro és un poeta refinat i musical. Els seus poemes són ben difícils de traduir per raons que ell mateix precisa en una carta a Pessoa: són molt lliures -juguen porfidiosament amb les associacions imprevisibles- i alhora cada paraula està meticulosament triada: ha de crear un ordit de vinculacions dens i travat i ha d´ondular-se i expandir-se com una melodia suggestiva. Els seus versos, més que musicals, són música. Ho podem comprovar en un dels seus poemes més exigents, les «Set cançons de decadència». Llegint aquesta suite deliciosa, un no pot evitar de pensar en Machado, perquè el parentiu hi és. Amb la diferència que, si aquest era un poeta convertit en filòsof, Sá-Carneiro era un músic. Tots dos, però, voregen l´enigma en el poema. Hem d´agrair a Vicent Berenguer que haja batallat per donar-nos un eco en català d´eixos versos.
A més dels poemes, el llibre inclou una selecció de les cartes entre Sá-Carneiro i Pessoa, que ens obrin una finestra excepcional als temps de la gran modernització de la literatura en un període convuls i inaugural i a l´ànima atribolada, complicadíssima, navegant sempre entre l´exaltació i la frustració, d´aquell «vagabund d´un somni de sirena», d´aquell solitari radical i paladí irreductible d´un ideal conscienciosament imaginari de bellesa, i per això impossible en l´absolut. A l´ànima, en fi, d´aquella raríssima avis que era Mário de Sá-Carneiro. Algú que hauria volgut ser un lluminós estel errant per l´empiri dels somnis i travessà el cel de la literatura com un míssil autopropulsat en ignició constant; algú que no fou -i hauria pogut ser- un heterònim de Pessoa, sinó que va tindre la sort i la desgràcia de ser sempre ell mateix fins al final.
