Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un gran reportatge (i algunes coses més)

Un gran reportatge (i algunes coses més)

L´editorial Afers de Catarroja ens ha tornat a sorprendre, ara amb un llibre francament remarcable d´un autor clàssic, massa poc conegut per aquestes parts. Es tracta d´Un llibre dels Pirineus, de Kurt Tucholsky, publicat l´any 1927, i que ara, amb cert retard, podem llegir en català, en bona traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu. El llibre inclou una introducció molt informativa, a càrrec de la primera, i nombroses notes, ben necessàries. Al cap de 90 anys, moltes referències que llavors eren actuals s´han tornat opaques. Amb tot, algunes coses segueixen sent, si fa no fa, com eren. Ara, un ciutadà alemany no necessita passaport per a recórrer-los, però els Pirineus continuen dividits per una frontera entre dos estats (tres, comptant-hi Andorra). Ara com abans, es parla basc i català als dos costats de la frontera (menys a la part francesa, igual que el 1927), continuen celebrant-se corregudes de bous i jocs de pilota, i Lorda segueix sent un gran espectacle de suggestió massiva. Les muntanyes, de moment, no s´han mogut. Tampoc la natura humana ha canviat gaire. Si el que busquem és això, Un llibre dels Pirineus continua sent actual. Però el llibre és molt més.

Segons Erich Kästner, Kurt Tucholsky era «un petit berlinés rodanxó que volia detindre una catàstrofe (la pujada dels nazis al poder) amb una màquina d´escriure». Dissortadament, no pot estranyar-nos que no ho aconseguira. Cal dir, en honor seu, que la seua màquina no va parar de disparar. Va nàixer a Berlín el 1890 i es va suïcidar a Göteborg el 1935, quan feia 5 anys que havia abandonat la seua pàtria. En la seua curta vida, va tindre temps d´escriure milers d´articles i uns quants llibres: novel·les, poemaris, i, sobretot, reculls d´articles de premsa. Va ser un dels grans renovadors del columnisme en llengua alemanya i va contribuir a reformular, en sentit abrasiu, el que denominem assaig. Demòcrata convençut i antimilitarista aferrissat, és comprensible que, en els anys convulsos i finalment tràgics de la república de Weimar, una extensa part de la seua obra se centrara en la denúncia política. Per la resta, hi trobem de tot: la crítica teatral o cinematogràfica, els comentaris frívols, els relats breus, els apunts de costumisme irònic o l´acudit intencionat. Si es coneix una mica el context en què aquesta literatura urgent s´hagué d´escriure, Tucholsky és sempre penetrant i amé. Quan vol ser corrosiu, pot ser molt divertit. Escrivint, com ell ho feia, des de la indignació moral -contra els jutges inics, contra els militars, contra els buròcrates, contra els petitburgesos acomodaticis, contra quasi tothom-, la cosa té més mèrit. Fins ara, només podíem comprovar eixes virtuts en l´única traducció existent al català d´un llibre seu, l´esplèndid Entre l´ahir i el demà. Ara en tenim dos. Tucholsky no té el brillant barroquisme genial i l´absoluta autoconvicció de Karl Krauss, que és un punt i a banda dins del gènere, però sí una prosa clara i incisiva, una notable capacitat d´observació i un enginy d´allò més càustic. Es coneix molt que debutà en la premsa satírica. El sentit del grotesc, la destresa per a l´estocada ràpida, el detall substanciós i la frase fulminant no li van fallar mai. L´humor del cabaret vitriòlic tampoc li era alié. Per això, es mou en la informalitat de to i en la barreja de gèneres amb una desimboltura d´allò més envejable. Per bons motius, Marcel Reich-Ranicki el va situar entre els grans modernitzadors de la literatura alemanya en Set precursors, al costat de Schnitzler, Mann, Döblin, Musil, Kafka i Brecht.

Un llibre dels Pirineus, més que un llibre de viatges, és un llibre escrit de viatge. L´autor recorre la part francesa dels Pirineus, amb breus incursions a l´altre costat, anotant el que veu i el que escolta, però també anotant-se a ell mateix. La mirada allunyada d´un foraster sovint té una penetració que el costum de l´indígena ha obturat. El foraster observa i se sorprén, i la sorpresa agusa l´atenció. Les millors pàgines del llibre tenen eixa virtut. La relació d´una correguda de bous a un públic no familiaritzat amb aquest espectacle és tan brillant com revulsiva. El 1927, els cavalls dels picadors encara no duien plastrons defensius i els bous n´esbudellaven dotzenes cada dia. Ningú hi parava esment. Ningú, excepte Kurt Tucholsky, que plasma la brutal carnisseria amb precisió. El capítol sobre Lorda, tant la descripció dels procediments com la crítica als «miracles» curatius, són del millor que hi ha. Tot està exposat amb exactitud, vivacitat i compassió, amb una lucidesa que esborrona. Només per aquestes pàgines de gran periodisme el llibre ja mereixeria una alta consideració. Però és millor encara veure l´autor en acció: fluix, derringlat, irritable, insegur, enfadat amb els turistes i els fabricants de tòpics, sabent que ell és un turista que està fabricant tòpics, sempre atent i sempre alié al que observa. Assistim al cansat pelegrinatge d´un escriptor solitari per un territori que ignora. Mentre puja a una muntanya, es pregunta per què, des del segle xviii, ens sentim atrets per la muntanya i la trobem bella. Així, l´experiència del dia obri pas a un assaig d´història cultural. Més endavant, la pregunta és una altra: què fa ell allà, per què hi ha anat i per què continua aquest periple sense descobriment. Sap molt bé que sempre serà un foraster en aquesta terra, i que els secrets anodins de la vida als Pirineus no li seran revelats. També sap que no està escrivint un llibre de viatges, sinó un encobert avatar d´autoretrat. Escriu: «si un és un home com cal, és un destorb per a si mateix, entorpeix tots els relats i, en acabar, no pot dir ´Viatge a través dels Pirineus´. Hauria de dir ´Viatge a través meu´». Kurt Tucholsky era un home com cal. Probablement per això, trobem tan viu el seu llibre. Als Pirineus, no els fa cap mal.

Compartir el artículo

stats